Jaume Aymar i Ragolta

Antoni Gaudí era terciari franciscà i, per tant un gran admirador de Sant Francesc d’Assís, l’autor del primer pessebre de la història a Greccio. Tots els autors estan d’acord en que, en dissenyar la façana del Naixement de la Sagrada Família Gaudí hi va bastir un pessebre monumental. Una façana construïda, en paraules de César Martinell “amb la tendresa pròpia del pessebre que durant el Nadal contemplen en el nostre país les famílies cristianes realitzat amb inusitada grandesa”. En la porta central o de la Caritat, hi ha tots els elements tradicionals del pessebre català: el Naixement, el bou i la mula (o l’ase), l’adoració dels pastors i dels mags, els àngels cantant el Gloria in excelsis Deo... però a més Gaudí va estendre el cicle de Nadal a les altres dues portes: l’Anunciació, el Desposoris de Maria i Josep, Joaquim i Anna –avis de Jesús- la Visitació, la fugida a Egipte, la matança dels innocents, Jesús perdut i trobat entre doctors, i també aquella figura entranyable d’un jove

Jornada Mundial de la Pau 2012 La millor imatge de Maria no és una pintura o una escultura, o una talla, encara que sigui d’un gran artista. La millor imatge de Maria és una Mare. Per això Sant Francesc d’Assís, el nostre patró, quan veia una mare feia una inclinació amb el cap, perquè descobria en ella la millor imatge de la Mare de Déu. “Poder dir “mare” i sentir-se dir “fill meu”/és la sort que ens envejava Déu”, va escriure el poeta. Avui i aquests dies tots ens desitgem “bon any!”. Però què volem dir exactament quan diem “bon any”? Pensem, “que hi hagi pau”, “que trobi feina”, “que tingui salut”, “que no sigui pitjor que el que hem passat”, “que els meus fills es reconciliïn”, “que em curi”... En fi, tots desigs plenament legítims. Però no hauríem d’oblidar que quan ens desitgem una cosa també ens estem comprometent a fer el que estigui en la nostra mà perquè allò que somniem sigui una realitat. “Cal treballar com si tot depengués de nosaltres i confiar com si tot depengués de Déu

És Nadal. Jesús neix en el si d’una família humil. El Fill de Déu hagués pogut aparèixer sobre la capa de la terra com un profeta ja adult, ja fet. Però en canvi dos dels evangelistes Mateu i Lluc ens expliquen els seus orígens. Ens diuen que va néixer dins d’una família, que va tenir pares, infantesa i un context no fàcil. És Nadal. I Nadal, com escriu el poeta Josep Maria de Sagarra, “ens dóna un sentiment de llar, de sostre/ de terra, de nissaga i d’esperit/ i ens dóna un punt d’humilitat de cendra/ per estimar un racó dins de l’espai,/ i desperta en el cor aquell blau tendre/ que hem volgut escanyar.. i que no mor mai.” És veritat. En uns moments difícils per a molts, la llar, el sostre, la família, els lligams de filiació i de fraternitat, els lligams entre avis i néts ens poden donar, ens donen, molta força. Per això avui, donem gràcies a Déu per les nostres famílies amb tota la seva grandesa i amb totes les seves limitacions. Fem un esforç per tornar a mirar poc a poc amb respe

Un company de feina que s’ha jubilat fa poc, quan havia fet algun servei no deia mai “he telefonat a aquesta persona”, “he escrit aquest peu”, “he demanat a aquesta institució”. Sempre ho deia –ho diu- en plural “hem telefonat”, “hem escrit”, “hem demanat”… És una persona admirable per la seva humilitat. Se sentia part d’un equip i no es volia posar mai en primer lloc. Una vegada que vaig trucar-lo per felicitar-lo per una iniciativa realment important que ell havia promogut, el primer que va fer és passar-me a una altra companya de feina perquè la felicités a ella i n’estigués contenta. Si tots actuéssim així! El món seria un tros de cel. Com fa notar una religiosa escrivint sobre la lectura d’avui Maria no respon a l’àngel dient “Sí, aquí hi ha la Mare de Déu, respon dient “sóc la serventa del Senyor”. Aquí rau la seva grandesa. El seu servei no és esclavatge, és una col•laboració joiosa, que s’anticipa. Avui és la Mare de Déu de l’Esperança. L’esperança de Maria és realista. Aquesta

Tercer diumenge d’Advent Els rius sovint serveixen de frontera. Avui sortosament hi ha ponts. Abans creuar un riu podia ésser complex. A la veïna població de Sant Adrià de Besòs, hi havia uns homes anomenats “cristòfols” que es carregaven la gent a l’esquena per ajudar-los a traspassar el riu quan les aigües eren crescudes. Quants han patit accidents i han estat arrossegats per les aigües d’un riu en intentar creuar-lo! “Riu pregon Jordà dels pares/caldrà que travessis per arribar a bon port”. Els israelites van creuar el Jordà amb Josuè per entrar a la terra promesa. El riu Jordà a la Bíblia és la frontera natural entre la terra i el que no ho és. Traspassar-lo, endinsar-se en les seves aigües recordava aquell mític pas i també el pas del mar Roig i era el símbol de novetat, d’esperança, de naixement d’alguna cosa nova. És allà on Joan bateja i convida a la conversió. I allà anuncia l’arribada d’un que batejarà amb alguna cosa més que amb aigua. Quins rius ens cal travessar avui? Som

Homilia Diumenge II d’Advent B Advent és un temps que ens parla de futur. Ens en parlen les lectures, les pregàries, tota la litúrgia. Ens parlen del futur amb esperança. Cada vegada que repetim el glòria diem “ara i sempre i pels segles dels segles”. Però avui, a casa o al carrer, no en parlem gaire del futur i si ho fem ho fem amb un cert pessimisme o, potser amb un pessimisme cert: “la crisi no ha fet més que començar, venen anys durs”. Diu el sociòleg Salvador Cardús que, de vegades fins i tot sense voler als nostres nens i joves els transmetem una por en el futur, en l’esdevenidor: “Tu ara estàs molt bé, però ja veuràs quan hagis de buscar feina, o quan hagis de treballar, o quan hagis de casar…” Per això ells -en el fons- pensen que ja estan bé com estan, i en el fons no els agrada créixer. Podríem parlar del futur amb més esperança? El futur no ens pertany, és veritat, però hi hem d’estar oberts amb una esperança ferma. I segons com tractem els altres, especialment els infants i

Diumenge I d'Advent B Jesús explica avui la paràbola del porter i el posa com a exemple per als seus deixebles tot dient-los que la principal recomanació és que vetlli. Quants sants i santes porters hi ha hagut en el decurs de la història! De molts no en conservem ni en el nom, tal fou la seva humilitat. D’altres sí. Penso en el cas de sant Alonso Rodríguez, un home senzill, vidu i pare de família que va ser admès com a porter al convent dels jesuïtes de Montsió. Quan li preguntaven perquè atenia tothom tan bé responia: “és que a Jesús, quan es disfressa de proïsme, mai no el podem tractar asprament o amb mala educació”. Amb raó la gent de totes les classes socials anaven al col•legi a demanar-li els seus consells, a consultar-li els seus dubtes i a rebre consols per a les seves penes. Va ser ell, aquell home senzill qui va animar el seu company Pere Claver a anar a Amèrica on va fer una tasca tan important al servei dels esclaus negres, catequitzant-lo i batejant-ne uns 300.000! S

Diumenge de Crist Rei Us confesso que cada vegada que escolto aquest evangeli alguna cosa se’m remou per dins. Em recordo d’aquelles paraules del capellà i poeta mossèn Manuel Tort: “massa sovint sóc lluny del pobre i del captaire”. La pobresa truca a les nostres portes amb insistència i moltes vegades en passem de llarg. Per la cultura antiga hi havia una cosa que era fonamental: l’hospitalitat. D’ací ve el nom d’hospital. Donar de menjar, donar de beure, vestir, acollir, guarir... hi era fonamental. Per això als monestirs medievals s’acollia l’hoste com si fos el mateix Crist. Per això a les nostres masies els xiprers indicaven l’acolliment que s’hi practicava. Les paraules del Senyor no s’adrecen a individus sinó a grups, parla de “vosaltres”. Com a comunitats estem realment preocupades pels pobres, pels qui s’ho passen pitjor? Moltes vegades deleguem de pressa i diem “això és cosa de Càritas” i és cert, Càritas ens ajuda i molt, però Càritas no és més que una dimensió de la nostra

Diumenge XXXIII El nostre comportament està dient sense paraules la imatge que tenim amb Déu. Si som actius i fem créixer els recursos, és perquè creiem en un Déu creador; si som bons administradors, és perquè creiem que Déu ho fa així. Ahir el Dr. Esquirol en una conferència deia: viure és projectar-se, estendre’s, existir és sortir de si cap enfora. “Obrir-se al proïsme vol dir percebre la diferència. No tot és el mateix com predica el nihilisme. L’experiència de l’altre et diu que no tot és el mateix.” Quantes vegades quan ens mirem detingudament una persona, quan l’escoltem, quan la veiem actuar a casa o amb els seus ens sorprèn gratament. Hi ha una dita molt desafortunada “en comunidad no muestres tu habilidad”, perquè no et demanin allò que saps fer. Que poc sentit comunitari tenia la persona que se la va inventar, oi? Crec que és tot el contrari, és a la comunitat, a la casa, on has de mostrar quina és realment la teva habilitat.. Aquell que fa rendir els recursos, com el mal ad

Diumenge XXII de durant l'any Aquesta d’avui no és una paràbola sobre la solidaritat; a ulls d’ara semblaria que aquelles noies dels seguicis nupcial no els hagués costat tant de compartir una mica d’oli amb les seves companyes perquè totes poguessin tenir les llànties quan l’espòs arribava. No. No és una paràbola sobre la solidaritat sinó sobre la previsió. D’aquelles deu noies, cinc van ser previsores i cinc no ho van ser i Jesús ho plantejava així als deixebles. Humanament és molt important ser previsor, perquè el qui preveu és el qui veu per endavant. Quantes vegades hi ha mares de família que em diuen: “jo quan em desperto el dilluns ja faig la previsió de tota la setmana”. Hem de ser previsors, ens hem de preparar perquè no som pas déus. Els nens i nenes a l’escola o a la catequesi, els adults en la formació permanent, en l’equip, els promesos per al matrimoni, els esportistes necessiten moltes hores d’entrenament, els músics, d’assaig. Els sacerdots també ens hem de preparar

El títol de la solemnitat d'avui, segons Mn. Antoni M. Oriol Tataret, admet una doble lectura: tots sants, vol dir tots els sants però vol dir també tots cridats a la santedat. Avui fem memòria de tots els homes i dones, joves, adults, ancians i també infants que han assolit la plenitud de l'amor de Déu i que han arribat a allò que anomenem "cel", encara que no tinguin un lloc al calendari. El darrer programa de Ràdio Estel l'Atri dels Gentils, va ser un diàleg entre Joan Rigol, que fou president del Parlament, un home creient, amb Antoni Castells, que fou conseller de la Generalitat i que es declara agnòstic. En un moment del diàleg Joan Rigol, deia: “Per a mi la mort de la meva dona va significar un trauma molt fort perquè, tot i tenir un gran record de la nostra experiència matrimonial, jo no podia deixar de preguntar-li: «On ets, ara?» «I com és possible que puguis viure sense temps ni espai perquè aquests dos paràmetres, al lloc on ets, ja no existeixen?» Aqu

Diumenge XXXI de durant l'any Jesús clama contra la incoherència. Molts també avui també clamem en contra d’ella. Incoherència de vida. Tots veiem la incoherència d’alguns polítics. D’algunes persones d’Església. Però veiem la nostra d’incoherència? Veig la meva incoherència? No sempre. També jo sovint dic i no faig. La gent té posada els ulls en aquesta minoria creativa en paraules de Benet XVI que som l’Església. Què diuen de nosaltres els cristians? Ens veuen coherents? Es tracta sobretot d’una coherència amb l’evangeli. D’un estil de vida pobre, desprès, alegre, pacificador, mansuet... Ara aquesta coherència només la pot desvetllar la tendresa! Amb quines paraules tan tendres Sant Pau parla als cristians de Tessalònica! Abans de dir-li a una persona què li demana Déu convé que aquesta persona se senti estimada per Déu. I se sentirà estimada per Déu a través de la nostra estimació. Quin abandonament tan gran el del salm: “Em mantinc en una pau tranquil•la com un nen a la falda d

Diumenge XXX de durant l'any A Estimar Deu i estimar el proïsme ja eren manaments de l'Antic Testament. La novetat de Jesus es que els uneix tots dos en un de sol. No son dos amors sino un sol corrent d'amor. L'amor no es pot manar. O es fruit d'un cor lliure o no es amor. L'amor es una manera de ser. Com escrivia Ramon Llull al Llibre d'Amic e Amat : "–De què est?–. –D'amor–. –Qui t'ha engenrat?–. –Amor–. –On nasquist?–. –En amor–. –Qui t'ha nodrit?–. –Amor–. –De què vius?–. –D'amor–. –Con has nom?–. –Amor–. –D'on vens?–. –D'amor–. –On vas?–. –A amor–. –On estàs?–. –En amor–...". Però Jesús no sols proclama l'amor sino que ensenya la manera de viure i conciliar aquestes dues dimensions de l'amor. Tota la vida cristiana es passar d'un amor encara interessat a un amor desinteressat i gratuït l'amor en caritat. La missió s’ha d’entendre en aquesta perspectiva. Domund , diumenge mundial de les missions. Cal sabe

Diumenge XXVIII de durant l’any. 9 d'octubre de 2011 Avui és festa. Avui és diumenge dia de festa, de la celebració I la festa és la manifestació de la joia de viure i de creure. Però la festa autèntica no té res a veure amb la frivolitat: la festa és quelcom molt seriós. Festa és anticipació de la plenitud de l’eternitat. “Fins i tot la mort és una festa”, deia l’Alfred Rubio, sacerdot i metge, després d’haver sofert un greu infart. Podem celebrar la festa anant acompanyant un malalt. Perquè en la festa reconeixem agraïts que tot és do. El profeta Isaïes, poeta, amb imatges tan belles, anuncia la festa. Com serà? 1.-Déu mateix la prepararà. Déu que ens ha creat ens recrearà. La festa és creació i és recreació. "Cors oberts a l’esperança d’una nova creació", diem en el cant. Però Déu no la prepara tot sol. Quan preparem una festa estem col•laborant en la seva obra creadora i per això la festa demana creativitat. 2.-Serà per a tots els pobles, serà universal, sense exclu

Homilia en la festivitat de Sant Jeroni Sant Jeroni de la Murtra 30 de setembre de 2011 Benvolguts germans concelebrants, membres de la Coral Badalonense, germanes i germans. Celebrem amb molt de goig la festivitat d’aquest gran prevere i doctor de l’Església que fou Jeroni. I ho fem en aquest antic monestir edificat pels monjos jerònims, un lloc viu, de silenci i de pau. Jeroni va ser un home que va anar a la recerca de la saviesa veritable. Aquesta que, com hem escoltat en la primera lectura, val més que totes les riqueses i és més apreciable fins i tot que la salut i la bellesa. Us heu fixat que el vi vell deixa un pòsit? La saviesa és el pòsit que queda en el nostre interior quan ja hem oblidat tot el que creiem saber. En una societat com la nostra tenim el coneixement al nostre abast, però posseir la saviesa és tota una altra cosa. La saviesa ve d’assaborir, de gustar. En un moment de la història saviesa i coneixement es van escindir. Convé que tornin a reunir-se. Sant Jeroni va a

Diumenge XVII de durant l'any A Tots volem la pau. La pau en el món i en nosaltres mateixos. Però la pau no acaba d'arribar. I sabem que entre totes dues dimensions de la pau hi ha una íntima relació, no hi haurà pau al món si no hi ha pau entre nosaltres i àdhuc dins meu. Com fer-ho per assolir aquesta pau? El fragment de la carta de Sant Pau als cristians de Filips que hem llegit és tot un programa de vida. I en ell hi trobem la resposta. A la primera part hi diu allò que pertoca a la relació en Déu: “No us inquieteu per res. A cada ocasió acudiu a la pregària i a la súplica i presenteu a Déu les vostres peticions amb acció de gràcies.” Avui ens inquietem per moltes coses. Algunes reals, d’altres potser mancades de fonament. Però Pau recomana acollir-se a la pregària de petició, unida a l’acció de gràcies. Podríem dir la pregària i l’eucaristia. Si ho fem així “la pau de Déu que sobrepassa el que podem entendre guardarà els nostres cors i els nostres pensaments en Jesucrist.”

25 de setembre de 2011 Sis baules d'una cadena segada -la que duu a la mà el Nin de la Mercè- dolç us va bressant l'oreig de l'albada car sou de la llibertat brau recer. Quaranta anys de fecunda caminada demanen un agraïment sincer heu fet pa de Crist, la taula parada i ens heu convocat tots al goig de ser. Demanem a Maria que ella us guard ara que ardits enfileu la carena i tot ho mireu amb un nou esguard. Que tot i que als polsos hi hagi neu i us sentiu forjats pel goig i la pena heu de ser fidels altaveus de Déu!

Barcelona, 22nd September 2011 Dear friends, In 2009 I had the honour to participate in an interfaith meeting in New York. There I had the opportunity to meet the delegation from Glasgow. Last year we had the opportunity to meet again with some of them in Barcelona. This year, as Manu must already informed you, it has not been possible for me to visit the largest city in Scottland. I am sorry about it because I would have certainly enjoyed it very much, but I join this meeting from my heart and I join your prayers to the only God, from my faith. These years we have been discovering that the different religous communities in all countries take part in public life and face the great challenges: immigration, violence, discriminations... All this has been very interesting , but the most important thing are the links of friendship that we are creating. Friendship, when it is truthful, lasts for ever. A specific proposal I would like to submit to you it that we should have a more direct kno

Estimats amics, L’any 2009 vaig tenir l’honor de participar en l’encontre interreligiós de Nova York. Allí vaig poder conèixer també la delegació de Glasgow. L’any passat ens vam tornar a veure amb alguns a Barcelona. Aquest any, com ja us haurà explicat el Manu, no m’ha estat possible de venir a la ciutat més gran d’Escòcia. Em sap greu, perquè m’hauria agradat molt, però m’ uneixo de cor a la vostra trobada i em sumo a les vostres pregàries a l´únic Déu des de la meva confessió religiosa. Aquests anys hem anat descobrint com les diverses comunitats religioses en els diferents països participen en la vida pública i enfronten grans desafiaments: la immigració, la violència, les desigualtats... Ha estat tot molt interessant però penso que el més important són els llaços d’amistat que anem creant. L’amistat quan és veritable és per sempre. Una proposta concreta que us faig és que tinguem un coneixement més directe de la poesia de les diferents tradicions religioses. Els poetes tenen alg

Diumenge XXVI de durant l’any Sant Pau demana un favor als cristians de Filips: “us suplico que em doneu plenament el goig de veure-us units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes, ben avinguts. No feu res per rivalitat ni vanaglòria. Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no es guiï pels propis interessos sinó que miri pels altres”. No és aquest també el desig de molts pares de família? Molts pares que han fet i fan tot el possible perquè no hi hagi rivalitat entre els seus fills? Si tots, en lloc de guiar-nos només pels propis interessos miréssim pels altres, penséssim en el bé comú segurament no hi hauria hagut aquesta crisi amb totes les tràgiques conseqüències que comporta. La paràbola de l’Evangeli és tan real! Uns diuen que no però acaben fent, altres diuen sí, però no fan. El que es tracta és de dir i de fer. Allò tan català del “dit i fet” que, per cert dóna nom a una llar d’acol

Homilia del diumenge XXV de durant l'any A l’evangeli hem vist la magnificència de Déu: és més important el treball a la vinya que el salari que es pugui percebre. Em venia a la ment la vella contalla d’aquells constructors que estaven bastint un mur. Un vianant i li pregunta a un: “què fas?” i ell li respon: “que no ho veus?: m’estic guanyant la vida”, li pregunta a un altre “què fas?” i li contesta: “que no ho veus: estic fent el meu ofici” i encara li pregunta a un tercer, “què fas?” i ell li diu sàviament: “Que no ho veus: estic construint una catedral!”. Els dos primers feien la feina perquè tocava, el tercer sabia que estava col•laborant en un gran projecte. La motivació és molt important. Aquells treballadors van anar a la vinya decidits perquè els convocaven. No hi van pel salari. Els que hi anaven només pel salari, mesquins, se sorprenen de la magnanimitat del Senyor. “Els meus pensaments no són els vostres i els vostres camins no són els meus”, ens ha dit la primera lectu

Homilia diumenge XXIV de durant l’any La paraula “amor” pot esdevenir una paraula buida si no va acompanyada del perdó. El perdó és la prova de l’amor. No estimo veritablement una persona si no sóc capaç de demanar-li perdó o de perdonar-la. El perdó és la prova de l’amor, el seu segell. A molts ens irrita el comportament d’aquest ministre de la paràbola de l’evangeli que havent estat perdonat d’un deute tan gran no sigui capaç de perdonar el seu col•lega. Però de fet, no obrem moltes vegades nosaltres mateixos així? Déu és pacient amb nosaltres, nosaltres som impacients amb els germans. “És odiós irritar-se i guardar rancúnia”, ens ho ha dit un llibre sapiencial el llibre de Jesús fill de Sira. “L’home que s’irrita contra un altre home (...) ¿ara s’atreveix a pregar pels seus propis pecats?” Perdonar és el més savi. Demanem el Senyor que ens ajudi a demanar perdó i a perdonar. Aquest diumenge fa deu anys de l’onze de setembre de l’any 2001. Aquell dia fatídic, al matí, uns terroristes

Setmana XXIII de durant l’any. “T’he fet sentinella” ens ha dit la primera lectura. El sentinella és el que vetlla. La paraula “sentinella” és de la mateixa arrel que “sensat”. És el qui té seny. El sentinella és el que observa atentament la realitat. És el que pot detectar el perill. Hi ha perills en els nostres capteniments, en les convivències, a la societat... Ésser sentinelles. Quantes vegades hem agraït un avís d’una persona que ens estima, potser el pare o la mare, potser un mestre, un capellà amic, un metge... El sentinella sol estar en un lloc alt. Només des de la pregària, només veient les coses des de Déu estaré en condicions de detectar la temptació o el pecat propi i aliè. L’evangeli d’avui podríem anomenar-lo de la “pedagogia de Déu” o de la “paciència de Déu”. És evident que el tracte amb les persones requereix temps i paciència. Si Déu és pacient amb cadascú de nosaltres, perquè sovint nosaltres som tan impacients amb els nostres germans? Si el teu germà peca

En les noces de plata d’ Ulrich Franklen i Mercè Costa Sant Jeroni de la Murtra, 3 de setembre de 2011 Vint-i-cinc anys fa que a la portalada amb compàs vàreu iniciar una dansa a cadascú que de cor s'hi atansa l'uniu a la rotllana regalada. Després vingué la Joana esperada; un camí en bell amor mai no cansa aquell que per rutes de fe avança viu com un grat present cada jornada. Avui us diem: amics, Déu vos guard! en vosaltres no hi ha paraula vana us compreneu tan sols amb un esguard. Franc Ulrich vingut de l'antiga Europa tu Mercè de la costa catalana solqueu valents mars d’argent vent en popa.

Sobre el sagrario -música callada- Santiago en un rosetón reluce peregrino que hacia Él nos conduce ¡exulta iglesia de Pozo Cañada! La hostia es frágil y delicada mas en ella un milagro se produce que Quien a humanidad se reduce nos eleva a la Gloria anticipada. Danos Diego siempre de este pan y brinda con la copa del martirio uniendo la amapola y el lirio. Tras de tí, mar allá, otros llegarán irán a presidir la eucaristía con nuevo estilo, de paz y alegría.

Homilia Diumenge XIX de durant l’any En tot l’Antic Testament hi ha una pedagogia, un progrés per reconèixer la presència de Déu. El passatge d’Elies a la cova de l’Horeb, la muntanya de Déu ho explica molt bé: Déu no és ni en la ventada destructora ni en el terratrèmol, ni en el foc... Déu es fa present en un aire suau, “un oreig d’amable silenci”. Com aquell ventijol suau de l’estiu que en dies de xafogor tan valorem. Com aquella conversa esperada a la fresca. Com aquella paraula que arriba en el moment oportú. Al llarg de la nostra vida Déu s’ha fet present de moltes maneres. De vegades l’hem reconegut i moltes d’altres potser no: sobretot quan ens anem fent grans pensem, quantes oportunitats perdudes! Sant Pau té davant seu una qüestió molt delicada: per què el poble d’Israel, el seu poble, ha rebutjat l’evangeli?. Tot el capítol 9 de la carta als romans vindica la fidelitat i la justícia de Déu, que ha acomplert les seves promeses tal com ho presagia el salm: “la fidelitat i l’am

“Es feia tard”. Diumenge XVIII de durant l’any Jesús estava de dol per la mort del Baptista. I la gent no li deixa ni “elaborar el dol”, com avui diem i ell els acull amb paciència. “Es feia tard”. Els deixebles veien que es feia tard... I avui podem preguntar-nos: no és tard perquè la gent torni al temple? No és tard perquè les persones girin de nou els ulls cap a Déu? Som potser nosaltres els darrers cristians? Com és que hi ha tanta gent que renuncia a creure i viu lluny de Déu? Les paraules de Jesús tornen a ressonar a les oïdes del nostre cor: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos!”. Quina responsabilitat! Si som pocs, si tenim pocs recursos econòmics, pocs catequistes, poques persones dedicades a Càritas, pocs acollidors de promesos. Quina responsabilitat, Senyor, si tenim tan poc temps! Però les paraules de Jesús tornen a ressonar fortes: Doneu-los menjar vosaltres mateixos! I aleshores nosaltres traiem forces de flaquesa, reunim allò poc que tenim, ho compartim... i Jesús torna

Homilia. Diumenge XVII de durant l’any Jesús ens brinda avui la paràbola del tresor. El tresor té alguna cosa de misteri i d’aventura: sovint amagat, s’ha de buscar. El llibre del Siràcida diu: “Un amic fidel és un refugi segur: qui el troba, ha trobat un tresor. Un amic fidel no es compra a cap preu,és inestimable el seu valor. Un amic fidel és un elixir de vida que el Senyor farà trobar als seus fidels. Qui venera el Senyor orienta bé la seva amistat, perquè, tal com és ell, és el seu amic” (Sir 6, 14-17). L’amistat, aquest afecte pur i desinteressat! Deia Aristòtil que si els ciutadans practiquessin entre ells l’amistat no tindrien necessitat de la justícia. Avui a través de les noves xarxes socials hi ha gent que diu que té molts amics, però cal no confondre amics amb coneguts perquè la veritable amistat s’ha de cultivar. I els veritables amics s’han de discernir. Jesús al Sant Sopar va dir als apòstols, “a vosaltres us he dit amics” els ho va dir sabent que la majoria d’ells no es

A l’església primitiva alguns volien tenir privilegis perquè es deien que eren dels “parents de Jesús”. Però Jesús no va fundar el Regne en relacions de parentiu pel fet de ser de la mateixa sang. Això no donava cap dret. Jesús va enaltir per sobre de tot les relacions d’amistat: “a vosaltres us he anomenat amics!” dirà als apòstols. I en l’amistat no hi ha jerarquies. Ja a la mateixa Bíblia es diu que "qui ha trobat un amic ha trobat un tresor". I encara després de la resurrecció Jesús dirà a la Magdalena, ves i digues als meus germans. No parla dels seus germans o cosins de sang, sinó dels apòstols. És per tant una fraternitat nova, que neix d’una filiació nova. Els qui parlen d'una descendència física de Jesús, d'uns pressumptes "hereus", s'obliden d'aquest refús del Mestre envers la consanguinitat. Aquest text no és un retret a la Mare de Déu, tot el contrari, ella va ser la primera en escoltar la paraula i en posar-la en pràctica i en recomanar

Diumenge XVI de durant l’any 17 de juliol de 2011 De petits ens agradaven les pel•lícules de bons i de dolents. Era molt fàcil de distingir-los. Se’ls veia d’una hora lluny. Se’ls veia venir. La realitat, però, és més complexa. Sí que hi ha mal, és evident, i persones que fins i tot arriben a estimar el mal. Però el bé i el mal en la vida sempre apareixen barrejats. En el món, en els altres i també en el nostre cor. Tots podem parlar del millor i del pitjor de nosaltres mateixos. I de vegades ens sorprenem quan emergeixen, quan surten a la llum. Diuen que ara en les pel•lícules i en els serials els personatges solen presentar una part bona i una part dolenta. I que per això ens hi identifiquem més. No tinguem pressa a separar bé i mal. El mal decreix quan el bé creix. A l’oració col•lecta d’avui, la que introdueix, recull i resumeix totes les nostres pregàries d’aquesta eucaristia hem demanat dues coses: ser fervents en la fe, en l’esperança i en la caritat i de perseverar fidel en la

Tots deixebles Diumenge XIV de durant l’any. Aquest text que avui proclamem és com el Magnificat de Jesús. Així com Maria va dir exultant: “la meva ànima magnifica el Senyor”, Jesús dirà “us enalteixo Pare, Senyor del cel i de la terra”. És per tant una pregària de Jesús i una pregària de lloança al Pare. No li demana res, sinó que el lloa i l’enalteix i el lloa per una constatació que ha pogut fer durant la seva vida pública: que el seu missatge era més ben acollit per la gent del poble, la majoria sense formació ni cultura, que no pas pels experts en temes religiosos, però que tenien la saviesa d’haver viscut... Jesús va passar molts anys treballant a Natzaret, convivint amb els seus, amb Josep i Maria, amb els parents... treballant amb les seves mans “com fas tu i com faig jo” diu el cant. Deu vegades més de vida quotidiana que de vida pública! Van ser els anys de viure allò que després s’expressarà en paràboles. Va ser aprendre les actituds de cada dia, les “virtuts d’estar per c

Diumenge de la Santíssima Trinitat 2011 Avui celebrem l’Amor de Déu. Un Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. En el seu nom vam començar la nostra vida cristiana, vam ser acollits a la comunitat i vam ser batejats en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. En el seu nom molts comencem el dia. En ell ha començat aquesta Eucaristia i en el seu nom l’acabarem. En aquest Nom administrem o rebem el perdó. En aquest Nom els esposos s’intercanvien les aliances el dia del seu casament. És present en tots els sagraments. En el Nom de la Trinitat es beneeixen les persones i els objectes. En el seu nom un dia ens acomiadaran d’aquest món. “Amb quin altre Nom podria anomenar-te? Tu que tens tots els Noms però que cap Nom no t’escau prou”, diu la cançó. Ramon Llull escriu en el Llibre d’Amic e Amat: “Demanaren a l’amic de qui era. Respós: –– D’amor. –– De què est? –– D’amor. –– Qui t’ha engendrat? –– Amor. ––On nasquist? –– En amor. –– Qui t’ha nodrit? –– Amor. –– De què vius? –– D’amor. ––

Jocs Florals de Ciutat Vella 2011 Discurs del Mantenidor Jaume Aymar i Ragolta Il.lustre Senyora Regidora, Sr. Juli Carbó, Membres del Consistori, Senyores i senyors, Amigues i amics, Amb goig reprenen la seva singladura els Jocs Florals de Ciutat Vella en aquesta catorzena edició. I ho fan en el marc del Palau del Lloctinent, aquest bell edifici renaixentista situat al cor mateix de Ciutat Vella. Els edificis ens parlen, encara que potser per a molts avui restin muts. Cada edifici té una càrrega simbòlica i fins i tot al•legòrica impressionant. Ens hem d’afanyar a fornir de les eines necessàries perquè els edificis tornin a parlar a les dones i als homes d’avui. Resseguint l’estil i la història d’aquest palau entendrem millor la nostra llengua aquesta llengua que els Jocs Florals enalteixen. La seva història comença quan els lloctinents o virreis del segle XVI van deixar l’antic palau reial als tribunals de justícia i edificaren un cos nou amb grans finestrals i sales espaioses en