sábado, 31 de diciembre de 2011

Antoni Gaudí, un pessebrista singular

Antoni Gaudí era terciari franciscà i, per tant un gran admirador de Sant Francesc d’Assís, l’autor del primer pessebre de la història a Greccio. Tots els autors estan d’acord en que, en dissenyar la façana del Naixement de la Sagrada Família Gaudí hi va bastir un pessebre monumental. Una façana construïda, en paraules de César Martinell “amb la tendresa pròpia del pessebre que durant el Nadal contemplen en el nostre país les famílies cristianes realitzat amb inusitada grandesa”. En la porta central o de la Caritat, hi ha tots els elements tradicionals del pessebre català: el Naixement, el bou i la mula (o l’ase), l’adoració dels pastors i dels mags, els àngels cantant el Gloria in excelsis Deo... però a més Gaudí va estendre el cicle de Nadal a les altres dues portes: l’Anunciació, el Desposoris de Maria i Josep, Joaquim i Anna –avis de Jesús- la Visitació, la fugida a Egipte, la matança dels innocents, Jesús perdut i trobat entre doctors, i també aquella figura entranyable d’un jove Jesús treballant al taller de Josep; aquesta vigorosa escultura, Gaudí l’anomenava el fusteret. De la mateixa manera que en tots els pessebres hi solen haver animals també n’hi ha a les socolades de les tres portes de la façana: hi ha galls, gallines, un gall d’indi... és a dir els animals que se sacrifiquen per Nadal. No hi manca l’estel, el senyal del cel que anuncia el naixement del Messies, el Fill de Déu. Les estalactites fan la impressió de desglaçament, potser inspirant-se en aquella popular nadala: “enmig de fred i neu/ l’amor un Déu que neix/ els cors desglaça:/ per això tots van cantant/ ja és nat el Déu Infant, fill de Maria”.
Josep Maria Garrut, gran pessebrista i historiador de l’art català en el seu llibre Viatge a l'entorn del pessebre (Barcelona, Selecta, 1957) explica un precedent d’aquesta façana: "Certa diada (...) [Gaudí] fou el senzill, il•lusionat constructor d'un Pessebre, un Pessebre ple de constel•lacions, damunt les figures barroques i teatrals de l'escultor Domènech Talarn [Barcelona, 1812-1902]. Aquest dia, que podia ésser la vigília de Nadal, posem, de l'any 1917, treballava en aquest propòsit en el convent dels Jesuïtes del carrer de Casp”. [Cal recordar que Antoni Gaudí havia col•laborat amb l’arquitecte Joan Martorell i Montells i Camil Oliveras Jansana en la construcció de l’església d’aquesta congregació en aquell carrer barceloní, entre els anys 1882 i 1885]. Aquell pessebre el feia, diu Garrut, “conjuntament amb Salvador Alarma i Joan Llimona. Alarma vestia com un gran senyor; Llimona com un camperol arreglat; Gaudí com un pobre. Quina lliçó! No per al qui vestia bé, sinó per a aquest que vestia pobrament, tot vivint en un món de riqueses inaprehensibles per als altres semblants”.
Garrut explica també un interessant precedent de les escultures de la façana del Naixement: "El dia que Antoni Gaudí va creure necessari d'emprendre l'estudi d'aquestes escultures que devien significar la façana del Naixement, va anar a veure unes figures de Pessebre amb l'escultor Carles Mani, un ajudant que entenia les seves idees, i amb un altre dels més fidels col•laboradors, Llorenç Matamala, aquest acompanyat del seu fill. La idea de Gaudí era de fer quelcom popular o assequible a les masses, sense que perdés l'essència d'emoció artística, i va creure que els models més consonants amb la seva inspiració eren els d'aquell escultor que havia trobar aquest terme mitjà entre l'art i el seu popularisme; aquest escultor no era ni més ni menys que Ramon Amadeu [Barcelona, 1745-1821]”. I continua explicant Garrut: “ Amb aquest fi s’adreçaren tots quatre a una casa de la plaça de Sant Josep Oriol, davant de l'església del Pi i allí, on encara hi ha el restaurant anomenat "El Jardín" contemplaren unes figures de l'esmentat escultor barceloní dels segles XVIII i XIX. No es tractava de copiar aquelles figures, sinó de comprendre’n el missatge de sensibilitat plàstica i literària, és a dir, emoció abstracta com a escultura en el sentit de volums i narració concreta per la funció didàctica a que estaven dedicades, la d’ensenyar i emocionar els fidels. Perquè així tots, grans i petits, savis i ignorants, podien entendre la lliçó d’humilitat, de bondat de cor, de senzillesa, de felicitat de dins a fora que respiren aquests pastors de l’Amadeu”.
Per la seva banda Joan Matamala, testimoni presencial, explica aquesta visita més extensament: "Faltaban diversos grupos y figuras para completar la maqueta, a excepción de los ya esculpidos sobre piedra en la fachada. Gaudí habló con mi padre de que deseaba ofrecer este trabajo a Mani. Pero tenía una idea para orientar a su recomendado: efectuar una visita a la colección de esculturas del ochocentista Ramón Amadeu, famosas por su valer plástico y expresivo" (...) Se señaló un domingo para la visita al coleccionista barcelonés de las obras de Amadeu. Yo pedí a mi padre que lograra de Gaudí que me dejara "enrolar" en la comitiva. La casa estaba situada en la plaza de San José Oriol, esquina de la calle del Pino. En un piso espacioso nos esperaba el dueño, pesebrista que unos días antes había desmontado el "belén" para el cual daba libertad de entrada. Gaudí empero, prefirió que pasada la fiesta de la Candelaria, pudiéramos contemplar las figurillas fuera de su montaje en el pessebre.Sobre un extenso tablero que el dueño y sus familiares habían preparado a lo largo de la vieja estancia, Gaudí contempló con sus acompañantes aquellas figuras con particular atención, haciendo observacions a mi padre y a Mani. Ante algunas piezas principales, Mani recogía las indicaciones de Gaudí, en su deseo de expresar actitudes con acierto para los bocetos de la fachada. Se encariñó con el tema y caldeado en aquella mañana dominguera, merced a aquellas pequeñas obras maestras, quedó mentalmente preparado -como en unos ejercicios espirituales- para interpretar las indicaciones y los deseos de Gaudí." (J.MATAMALA, Mi itinerario con el arquitecto, Claret, 1995). Qui era aquest col•leccionista? Ni Garrut ni Matamala no ho diuen. Caldria una recerca pacient per tal d’esbrinar-ho.
Hi ha un altre paral•lelisme curiós: quan contemplem atentament tant les talles d’Amadeu com les seves figuretes de pessebre, ens adonem, pels trets físics del rostre que partia de models reals, potser membres de la seva mateixa família. El mateix passa amb les escultures de la façana del Naixement de la Sagrada Família: Gaudí les feia esculpir a partir de models reals, personatges del barri de Poblet on es començava a dreçar el Temple, a qui feia vestir d’època, retratar i finalment emmotllar. Aquest naturalisme és el que ens els fa particularment propers i entranyables.
Ara que complint la predicció de Gaudí ve gent de tot el món a contemplar la Sagrada Família, els guies els haurien d’explicar, en totes les llengües, que aquesta façana és un monument a la nostra manifestació artística més entranyable i casolana: el pessebre. Una manifestació a l’abast de tothom.
(Article publicat a Naixement. Publicació de la Federació Catalana de Pessebristes, n. 2. Desembre 2011, p. 22-23)

La millor imatge de Maria

Jornada Mundial de la Pau 2012
La millor imatge de Maria no és una pintura o una escultura, o una talla, encara que sigui d’un gran artista. La millor imatge de Maria és una Mare. Per això Sant Francesc d’Assís, el nostre patró, quan veia una mare feia una inclinació amb el cap, perquè descobria en ella la millor imatge de la Mare de Déu. “Poder dir “mare” i sentir-se dir “fill meu”/és la sort que ens envejava Déu”, va escriure el poeta.
Avui i aquests dies tots ens desitgem “bon any!”. Però què volem dir exactament quan diem “bon any”? Pensem, “que hi hagi pau”, “que trobi feina”, “que tingui salut”, “que no sigui pitjor que el que hem passat”, “que els meus fills es reconciliïn”, “que em curi”... En fi, tots desigs plenament legítims. Però no hauríem d’oblidar que quan ens desitgem una cosa també ens estem comprometent a fer el que estigui en la nostra mà perquè allò que somniem sigui una realitat. “Cal treballar com si tot depengués de nosaltres i confiar com si tot depengués de Déu.” La germana Teresa Losada, franciscana missionera de Maria, que ha treballat durant anys amb els musulmans i que avui es troba en un estat de salut crític diu : “ningú no ens podrà prendre el dret a somniar. Les nostres causes són les grans causes de la humanitat, causes i somnis de tots els pobles, causes i somnis de Déu. El somni ens porta a albirar un altre món possible per als immigrants, un món d’acollida i obertura, lloc d’inclusió i reciprocitat, somiadors d’una zona verda per a tothom.” Quin bon desig!
El passat dia 22 el bisbe Sebastià Taltavull va beneir el nou local de Càritas parroquial. És un gra de sorra que la nostra comunitat aporta en un context de crisi, però és molt d’agrair l’esforç de tants en que això sigui possible. Déu ens està demanant un gest, unes actituds... Ens estar demanant una forma d’estimar. Hi ha una forma d’estimar natural que és la que tenim tots, quan estimem una persona, l’afecte que rebem de la família. Hi ha una altra forma d’estimar que és la que aprenem a l’evangeli que és fins i tot donant la vida, renunciant a un mateix i a això no hi arriba tothom. Sempre ens domina més aquesta forma: “jo t’estimo però tu em correspons en l’amor”, però quan algú no ens correspon en l’amor, no podem deixar d’estimar. I això és la raó de fons de tota aquesta feina que és la gratuïtat. Estimar amb un amor gratuït, amb un amor total com Jesús és el que fa que quan un descobreix una persona que té fam, té set, t’hi has de posar al seu costat. I el més fort de tot és que Jesús es fa present en aquesta persona, que potser no té ni aspecte de persona, per això amb els ulls de la fe descobrir que allò és Jesús. Cada vegada que entri aquí una persona podreu dir: “mira ara entra Jesús”. Quan passes davant del Sagrari que fem genuflexió perquè reconeixem que Jesús hi és, ha d’arribar el dia que hem de saber fer genuflexió davant d’una persona. La gratuïtat ens ha de definir i això fa creïble l’Església”.
Dimarts ens acomiadàvem de la Raimunda Bermúdez que va morir el dia de Sant Esteve al matí, després de la sessió de diàlisi que li feien cada nit. Encara diumenge passat dia de Nadal, ara fa vuit dies, ella va participar de l’eucaristia com feia tots els diumenges, asseguda al primer banc i es va atansar a venerar la imatge del Nen Jesús. Durant anys, mentre va poder ella venia a missa cada dia, al matí, aquella missa que presidia el bisbe Joan Carrera i a la qual hi assistien un grup de dones que, com aquelles de què parla l’evangeli, matinejaven per veure el Senyor. La Raimunda va ser una dona comunitària. Malgrat les seves limitacions físiques, mentre va poder també va participar a Vida Creixent, a la catequesi d’adults, als pelegrinatges a Lourdes... També va venir amb un dels seus fills quan vam anar a Assís a cercar la primera pedra del nou temple. Ella com Maria conservava tants records en el seu cor i els meditava. Arran de la seva mort he sabut alguns gests de generositat de la Raimunda, que m’han arribat al cor: donava de la seva pobresa. Que el seu exemple ens estimuli.
“Educar els joves en la justícia i la pau” és el lema del missatge de Benet XVI per la 45ena Jornada Mundial de la Pau 2012. Sant Benet, el pare d’Europa, el fundador del monaquisme occidental, diu en la seva regla que cal escoltar el monjo més jove. En cada comunitat hauríem de tenir molt present aquesta dimensió. El pontífex fa pensar també en aquesta afirmació quan diu que escoltar els joves és un “deure primari” de tota la societat. És una afirmació en cert sentit paradoxal perquè ben sovint els adults estem convençuts de saber allò que els joves són o haurien de ser, però en realitat no escoltem les seves legítimes aspiracions. I el Sant Pare que en el decurs de la seva vida i ara en la seva ancianitat ha escoltat molts joves, resumeix així el que aquests desitgen i pateixen: “rebre una formació que els prepari amb més profunditat a afrontar la realitat, la dificultat de formar una família i trobar un lloc de treball estable, la capacitat efectiva de contribuir al món de la política, de la cultura i de l’economia per tal d’edificar una societat amb un rostre més humà i solidari”. Segons el Sant Pare només amb una visió integral de l’ésser humà evitarem caure “en una concepció contractualista de la justícia i obrir també per a ella l’horitzó de la solidaritat i de l’amor”.
Quant a la pau diu que per ser-ne constructors veritables, tots hem de ser educats en la compassió [un concepte comú d’altra banda a moltes tradicions religioses: compadir-se és fer nostre el patiment dels altres], la solidaritat, la col•laboració, la fraternitat, “hem de ser actius dins de les comunitats i atents a despertar les consciències sobre les qüestions nacionals i internacionals, això com sobre la importància de buscar modes apropiats de redistribució de la riquesa de promoció de creixement, de la cooperació al desenvolupament i de la resolució dels conflictes”. Que així sigui durant tot l’any 2012 i sempre.

domingo, 25 de diciembre de 2011

Un pessebre vivent al Togo

És Nadal. Jesús neix en el si d’una família humil. El Fill de Déu hagués pogut aparèixer sobre la capa de la terra com un profeta ja adult, ja fet. Però en canvi dos dels evangelistes Mateu i Lluc ens expliquen els seus orígens. Ens diuen que va néixer dins d’una família, que va tenir pares, infantesa i un context no fàcil.
És Nadal. I Nadal, com escriu el poeta Josep Maria de Sagarra, “ens dóna un sentiment de llar, de sostre/ de terra, de nissaga i d’esperit/ i ens dóna un punt d’humilitat de cendra/ per estimar un racó dins de l’espai,/ i desperta en el cor aquell blau tendre/ que hem volgut escanyar.. i que no mor mai.” És veritat. En uns moments difícils per a molts, la llar, el sostre, la família, els lligams de filiació i de fraternitat, els lligams entre avis i néts ens poden donar, ens donen, molta força. Per això avui, donem gràcies a Déu per les nostres famílies amb tota la seva grandesa i amb totes les seves limitacions. Fem un esforç per tornar a mirar poc a poc amb respecte cada membre de la nostra família, sense pressa, els que els tinguin, els avis, els pares, els germans, els fills, els oncles, els nebots, els cosins... Si nosaltres som com som i qui som és gràcies a ells. Darrera de cada un d’ells Jesús també hi és present.
L’alegria de Nadal la vivim els qui ens sentim estimats. I tot amor veritable ve de Déu.
Però el Nadal no ens tanca en el clos de les nostres famílies, o dels nostres petits o grans problemes de cada dia sinó que ens dóna una mirada universal. El P. Joan Soler gironí és missioner a Togo i escriu a Catalunya Cristiana. Ell és olotí i els seus nadals sempre estaven marcats pels pessebres vivents diu: “Recordo com el darrer Nadal que vaig passar a casa, no vaig voler marxar sense gaudir-ne una vegada més, pensant que serien els últims que veuria en molts d’anys. Però ves per on, Déu sempre ens dóna molt més del que renunciem i m’he trobat que aquí al Togo, Déu m’ha regalat un gran pessebre vivent. El jove missioner explica que “el 25 de desembre en alguna petita cabana de fang i de palla dels nostres pobles, una mare, ajudada per les altres veïnes i envoltada de tots els animals de la casa donarà a llum un petit africà. Un fill estimat de Déu que no haurà trobat plaça a l’hospital perquè els seus pares no tenen els diners per pagar-ne el part. I el petit plorarà i Déu somriurà (...) I amb tot aquest tràfec ningú no s’adonarà que al voltant de la petita cabana, un reduït grup de pastors seminòmades (...) s’hi ha apropat furtivament (...) Pastors estigmatitzats de la societat. Pastors no escolaritzats. Pastors de 10 anys (...) I es farà de nit. I les estrelles brillaran sobretot la Creu del Sud. Una creu que ens marcarà, una vegada més que avui neix allà on és crucificat: Jesús neix al Sud. Neix allà on sempre ha viscut. Neix a la casa dels pobres. I quan abaixaré la mirada de les estrelles, em toparé, potser a la llunyania, amb tres beduïns del desert que van a vendre els seus camells. I em semblarà que són els reis mags que s’apropen. Reis pobres que no portaran or ni encens ni mirra, sinó el silenci (...) I després d’haver demanar caritat en un racó de la ciutat, marxaran de nit. De nit per evitar les duanes i els impostos. (...) Els impostos de l’imperi que continua avui esclavitzant milions d’homes de la nostra terra. I així de mica en mica com qui no vol la cosa, el meu pessebre s’haurà realitzat i viuré el Nadal diferent. Un Nadal sense llums i sense fresses, un Nadal sense regals ni grans festes. Un Nadal petit, envoltat de petits que em cantaran nadales com si fossin els àngels. Àngels esparracats. Àngels plens d’amor. (...) I m’asseuré a la terrassa de casa per meditar tot això i em vindrà a saludar l’imam de la petita mesquita que hi ha al costat de la parròquia i em desitjarà ell també, un bon Nadal i compartirem alguna cosa per menjar, unes paraules amables i la certesa que Déu continua caminant al costat de la nostra humanitat. Una humanitat ferida. Una humanitat guarida”. Germans i germanes que tingueu un bon Nadal i si tot l’any la mesquinesa ens fibla/ i l’orgull de la nostra soledat/almenys aquesta nit, fem el possible/ per ser uns homes de bona voluntat”

domingo, 18 de diciembre de 2011

Plural d'esperança

Un company de feina que s’ha jubilat fa poc, quan havia fet algun servei no deia mai “he telefonat a aquesta persona”, “he escrit aquest peu”, “he demanat a aquesta institució”. Sempre ho deia –ho diu- en plural “hem telefonat”, “hem escrit”, “hem demanat”… És una persona admirable per la seva humilitat. Se sentia part d’un equip i no es volia posar mai en primer lloc. Una vegada que vaig trucar-lo per felicitar-lo per una iniciativa realment important que ell havia promogut, el primer que va fer és passar-me a una altra companya de feina perquè la felicités a ella i n’estigués contenta. Si tots actuéssim així! El món seria un tros de cel.
Com fa notar una religiosa escrivint sobre la lectura d’avui Maria no respon a l’àngel dient “Sí, aquí hi ha la Mare de Déu, respon dient “sóc la serventa del Senyor”. Aquí rau la seva grandesa. El seu servei no és esclavatge, és una col•laboració joiosa, que s’anticipa.
Avui és la Mare de Déu de l’Esperança. L’esperança de Maria és realista. Aquesta setmana a Roma Mons. Gianfranco Ravasi deia que en hebreu espai i esperança tenen la mateixa arrel. Tenir espai és tenir esperança. Reconèixer l’espai propi de cadascú. Quantes persones viuen desesperançades perquè els falta espai per viure, ningú no els reconeix un espai en la societat! És possible tenir esperança en moments de crisi? Mossèn Pepe Rodado que treballa en la pastoral obrera deia: la crisi és forta, però la nostra esperança és més forta que la crisi”.
Aquesta mateixa setmana s’ha presentat a Barcelona la Fundació Príncep de Girona, destinada a ajudar als joves a emprendre. Un dels participants va recordar-nos la importància del “sí”. Moltes vegades quan despengem el telèfon diem “sí?” és un sí acollidor, un “sí” que s’anticipa. Encara no sabem què ens demanaran, però ja diem que sí. Ho fem sense pensar-nos-hi gaire. Que cada dia renovem el nostre sí a Déu i a les persones que estimem. I no parlarem tant en primera persona perquè ens sentirem membres d’un cos que tot ell ha dit que “sí”.

domingo, 11 de diciembre de 2011

Creuar el Jordà

Tercer diumenge d’Advent

Els rius sovint serveixen de frontera. Avui sortosament hi ha ponts. Abans creuar un riu podia ésser complex. A la veïna població de Sant Adrià de Besòs, hi havia uns homes anomenats “cristòfols” que es carregaven la gent a l’esquena per ajudar-los a traspassar el riu quan les aigües eren crescudes. Quants han patit accidents i han estat arrossegats per les aigües d’un riu en intentar creuar-lo!
“Riu pregon Jordà dels pares/caldrà que travessis per arribar a bon port”. Els israelites van creuar el Jordà amb Josuè per entrar a la terra promesa. El riu Jordà a la Bíblia és la frontera natural entre la terra i el que no ho és. Traspassar-lo, endinsar-se en les seves aigües recordava aquell mític pas i també el pas del mar Roig i era el símbol de novetat, d’esperança, de naixement d’alguna cosa nova. És allà on Joan bateja i convida a la conversió. I allà anuncia l’arribada d’un que batejarà amb alguna cosa més que amb aigua.
Quins rius ens cal travessar avui? Som conscients del nostre baptisme? El vivim en la seva plenitud? Pel baptisme ens vam incorporar a Crist i aquesta no és una aigua residual, ha de ser una font d’aigua viva, de llibertat, que brolli en el nostre endins.
Joan diu que no és digne de deslligar-li la corretja de les sandàlies. El gest de deslligar la corretja de les sandàlies era un antic costum israelita. El calçat era el símbol de propietat, perquè trepitjar o llançar les sandàlies sobre la terra era prendre-la en propietat. Per vendre-la o traspassar-la calia treure’s el calçat i lliurar-lo a un altre (Sl 60,10). En el cas d’una vídua sense fills (Dt 25, 9-10) se li treia la sandàlia al parent més pròxim que no volia casar-s’hi per simbolitzar que quedava lliure de la seva obligació. Joan Baptista, podria estar-nos dient que Jesús és l’amo de la terra, l’espòs d’Israel, tal com els profetes anomenaven Déu (Vg. Immaculada Rodríguez, Advent, p. 39)
Joan no era la llum, venia només a donar-ne testimoni. Li hagués estat molt fàcil fer-se passar per un Messies: vivia al desert, era un bon predicador, tenia deixebles... però Joan és la veu, és el que prepara. Aquesta ha de ser molt sovint la nostra missió. Aplanar el terreny, treure obstacles, afavorir la trobada personal de l'ésser humà amb Déu.
Aquests dies a la corona d’Advent van creixent les llums. Joan no era la llum, però venia a donar-ne testimoni. En moments de fosca o de desesperació recordem la pregària al nostre patró Sant Francesc pregava dient “On hi hagi desesperació hi porti la llum”.

domingo, 4 de diciembre de 2011

Parlar del futur sense por

Homilia Diumenge II d’Advent B

Advent és un temps que ens parla de futur. Ens en parlen les lectures, les pregàries, tota la litúrgia. Ens parlen del futur amb esperança. Cada vegada que repetim el glòria diem “ara i sempre i pels segles dels segles”. Però avui, a casa o al carrer, no en parlem gaire del futur i si ho fem ho fem amb un cert pessimisme o, potser amb un pessimisme cert: “la crisi no ha fet més que començar, venen anys durs”. Diu el sociòleg Salvador Cardús que, de vegades fins i tot sense voler als nostres nens i joves els transmetem una por en el futur, en l’esdevenidor: “Tu ara estàs molt bé, però ja veuràs quan hagis de buscar feina, o quan hagis de treballar, o quan hagis de casar…” Per això ells -en el fons- pensen que ja estan bé com estan, i en el fons no els agrada créixer.
Podríem parlar del futur amb més esperança? El futur no ens pertany, és veritat, però hi hem d’estar oberts amb una esperança ferma. I segons com tractem els altres, especialment els infants i els joves, segons com tractem la natura així serà el futur. Ho ha recordat Benet XVI a Benín. Si ho voleu el futur estarà en les vostres mans”.
Per això Joan Baptista parla del futur, d’obrir rutes, d’aplanar camins… La persona esperançada i esperançadora ho fa així, obre perspectives de futur, és creativa, fa el bé amb enginy.
El passat dia 12 es va celebrar a Barcelona la VII Jornada del Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans. El tema d’enguany era Guardar esperança en temps difícils. Els organitzadors van obviar en la presentació la paraula crisi, potser intuint que davant dels canvi de paradigma al qual estem assistint, queda curta, està gastada i cal anar més a fons. Per això es va voler posar de relleu la necessitat d’adoptar noves actituds per acarar l’etapa present. Quan habitualment es parla de “tenir esperança”, els organitzadors van optar per l’expressió “guardar esperança”. El mot guardar en català està relacionat amb “esguardar” mirar atentament. Qui guarda una cosa en té cura. Guardar porta a resistir davant les forces impersonals que ens poden erosionar com ara el nihilisme imperant, els dogmatismes o les respostes precipitades de les aparents seguretats sense fonaments.
Es va dir que esperança i resistència són dos dinamismes vinculats. És en la mesura que guardem esperança que podem resistir, però és perquè resistim que podem esperar. La resistència demana “retirar-se”. “Qui va al desert –explicava en Josep Esquirol, filòsof- no és un desertor, no es dimiteix de res, no es desentén de la realitat. En el desert hi ha solitud, però no hi ha aïllament”. És en el desert que cobrem consciència de la pròpia existència. La mateixa paraula existir té un matís de projecció cap enfora. Podem resistir des de l’experiència de quelcom que és diferent i que ens transcendeix, d’allò que és essencial, amb una fe sòbria i amb frescor evangèlica, sòlida, fonda, però no bel•ligerant. Podem resistir si esdevenim capaços d’experimentar la profunditat d’allò que és bo, que és veritable i que és bell. Experimentar la profunditat de tot allò de valuós que Déu ha posat al món i que ens fa sentir privilegiats i joiosos d’haver acollit el do de la fe. Ens cal resistir fent costat al proïsme, des del respecte que és la mirada atenta envers l’altre, des de la cura de l’altre. Resistim fent casa, és a dir, edificant comunitat des de la proximitat i la confiança amb l’altra, des de la relació personal, oberts sempre al diàleg i esdevenint així església samaritana.
Benet XVI, en la seva Encíclica Spe Salvi (en esperança vam ser salvats), ens ensenya tres espais privilegiats d’aprenentatge i exercici de l’esperança: la pregària- atès que sempre podem adreçar-nos a Déu -, actuar i sofrir en la construcció del Regne de Déu- tal com ens ensenya l’evangeli, i la perspectiva del Judici l’hora que Déu farà justícia des de la Misericòrdia i l’Amor.
Sant Pere, en la segona lectura, ens ha recordat que per al Senyor tant és un dia com mil anys. El temps per Déu val diferent. No és passat present i futur. Per Déu sempre és present. Cada vegada que celebrem l’eucaristia participem d’aquest present etern de Déu i això ens esperona i ens consola.

lunes, 28 de noviembre de 2011

El bon porter

Diumenge I d'Advent B

Jesús explica avui la paràbola del porter i el posa com a exemple per als seus deixebles tot dient-los que la principal recomanació és que vetlli.
Quants sants i santes porters hi ha hagut en el decurs de la història! De molts no en conservem ni en el nom, tal fou la seva humilitat. D’altres sí. Penso en el cas de sant Alonso Rodríguez, un home senzill, vidu i pare de família que va ser admès com a porter al convent dels jesuïtes de Montsió. Quan li preguntaven perquè atenia tothom tan bé responia: “és que a Jesús, quan es disfressa de proïsme, mai no el podem tractar asprament o amb mala educació”. Amb raó la gent de totes les classes socials anaven al col•legi a demanar-li els seus consells, a consultar-li els seus dubtes i a rebre consols per a les seves penes. Va ser ell, aquell home senzill qui va animar el seu company Pere Claver a anar a Amèrica on va fer una tasca tan important al servei dels esclaus negres, catequitzant-lo i batejant-ne uns 300.000! Sense el consell d’aquell humil porter, Pere probablement no s’hauria aventurat a creuar l’Atlàntic. Però n’hi ha d’altres de sants porters, Sant Martí de Porres, Sant Salvador d’Horta, Sant Pasqual Bailón... i també santes, per exemple, una molt més antiga, Santa Cunnera de York que va anar amb d’altres joves de pelegrinatge a Roma i que al retorn el vaixell on viatjava fou assaltat pels huns, que van matar gairebé totes les noies, excepte ella que fou salvada pel rei Radbout, que se la va emportar al castell d’Utrech. A la porta del seu castell, Cunnera va portar una vida religiosa i caritativa ajudant els més necessitats...
Que n’és d’important un bon porter!
Avui aquesta figura, abans tan popular, ha desaparegut de moltes de les cases particulars, però continua havent-hi la figura del recepcionista, en llocs públics, en hotels, en hospitals, en institucions... Que important pels qui viuen en un lloc sentir-se resguardats! Que important també per a una persona és sentir-se ben tractat des del primer moment! Algú que quan t’hi atansis et miri els ulls, que et somrigui, que et sàpiga orientar...
És molt bonica la lectura d’Isaïes. “nosaltres som l’argila, vos sou el terrisser”. És deixar que Déu actuï en la nostra vida. Que ens emmotlli. A la Companyia de Jesús un pot haver tingut un càrrec de provincial, per exemple, i després passar a ser cuiner o porter. A la vida també fem aquests canvis, uns passen de tenir responsabilitat en una empresa o en un lloc destacat i després de jubilats es dediquen a acompanyar els néts a col•legi o a les feines més senzilles de la llar. L’important no és el que fem, sinó l’amor que posem en allò que fem. I aquesta és la rel de l’esperança de la qual parlem tant en aquest temps d’Advent, fem el que fem, la nostra vida està en mans de Déu i si ens deixem estimar, Ell farà de nosaltres una gran obra d’art. Per això avui repetim amb el salmista “Déu de l’univers, renoveu-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada, i serem salvats”.

domingo, 20 de noviembre de 2011

Tornar a tenir feina

Diumenge de Crist Rei

Us confesso que cada vegada que escolto aquest evangeli alguna cosa se’m remou per dins. Em recordo d’aquelles paraules del capellà i poeta mossèn Manuel Tort: “massa sovint sóc lluny del pobre i del captaire”. La pobresa truca a les nostres portes amb insistència i moltes vegades en passem de llarg.
Per la cultura antiga hi havia una cosa que era fonamental: l’hospitalitat. D’ací ve el nom d’hospital. Donar de menjar, donar de beure, vestir, acollir, guarir... hi era fonamental. Per això als monestirs medievals s’acollia l’hoste com si fos el mateix Crist. Per això a les nostres masies els xiprers indicaven l’acolliment que s’hi practicava.
Les paraules del Senyor no s’adrecen a individus sinó a grups, parla de “vosaltres”. Com a comunitats estem realment preocupades pels pobres, pels qui s’ho passen pitjor? Moltes vegades deleguem de pressa i diem “això és cosa de Càritas” i és cert, Càritas ens ajuda i molt, però Càritas no és més que una dimensió de la nostra comunitat. Tu també ets Càritas. I tu, personalment, què has fet per aquella persona que ha trucat a la teva porta i que t’ha parlat a tu? O que t’ha deturat al carrer? L’has escoltat? Li has mirat els ulls? Li has dedicat un somrís? Has mirat de consolar-la? Moltes vegades ens plantegem si hem de donar almoina o no als pidolaires del carrer. Molts diuen que no, que se la malgastaran, que a darrera hi ha d’altres interessos, etc. Probablement tenen raó, però us asseguro que gairebé sempre que he donat una almoina, ni que sigui petita, he rebut una paraula d’agraïment i de benedicció per a mi i per als meus, que tinc la certesa que val molt més que la petita almoina que hagi pogut donar.
Aquesta mateixa setmana, l’alcalde de la nostra ciutat, visitava el nostre local de càritas parroquial. El va rebre un grup de voluntaris jo també hi era. La Montserrat li explicava que per aquell local hi passaven una setantena de famílies, totes derivades dels assistents socials i se’ls donava menjar, roba i de vegades es pagaven rebuts o s’ajudava a lloguers per evitar desnonaments. Al principi el percentatge d’immigrants era el més alt. Ara s’havia invertit i el percentatge més alt és de gent autòctona, del país, nascuts aquí. La Montserrat li va explicar a l’alcalde i al regidor que l’acompanyava, que un dia va comparèixer un home d’uns 45 anys, net i polit, amb camisa i corbata, talment un executiu. La responsable de Càritas, el va fer passar, es va pensar que venia a oferir-li algun excedent d’aliments... Tot el contrari. L’home li va dir que estava a l’atur que estava casat, que tenia dos fills i que tenia la seva mare malalta al seu càrrec. Estava pagant també una hipoteca. Li va dir que l’empresa l’havia acomiadat temporalment i que li havien dit que, acabat l’atur, el tornaria a contractar. Però l’atur s’havia acabat i no l’havien tornat a cridar. L’home li explicava, amb llàgrimes als ulls, que aquell matí, a l’hora d’esmorzar la seva filla li havia demanat cereals per la llet... i el pare li va haver de dir “filla meva, és que no tenim ni llet”. Aquell executiu jove, vencent la vergonya, venia a pidolar a la nostra Càritas una mica de menjar pels seus. Tot seguit les voluntàries li van proporcionar aliments bàsics. L’ajut va durar tres setmanes. A la tercera, era principi de mes, aquell home va tornar feliç: l’havien tornat a cridar a l’empresa i venia a donar les gràcies. La responsable de Càritas li va oferir un anticipació si no havia de cobrar abans de final de mes. L’home no el va acceptar i es va acomiadar cordialment. Quan la Montserrat li explicava aquesta història a l’alcalde, plorava... també l’edil estava tot emocionat i es va quedar sense paraules. Quants casos semblants es podrien explicar! El govern que avui surti de les urnes haurà de prendre mesures a situacions com aquestes o semblants... Amb una taxa d’atur tan elevada, amb tantes famílies fins ara benestants que pateixen situacions de precarietat!
Cada vegada que resem el parenostre diem aquesta expressió “vingui a nosaltres el vostre Regne”. Com escriu Benet XVI: “ el Regne de Déu ve a través d’un cor que escolta”. La vida d’aquest regne és la vida del Crist que continua en els seus; en el cor que ja no s’alimenta de la vida del Crist, el regne fineix...”. Alimentem-nos, doncs d’Ell, en l’eucaristia.

En comunitat, mostra la teva habilitat

Diumenge XXXIII

El nostre comportament està dient sense paraules la imatge que tenim amb Déu. Si som actius i fem créixer els recursos, és perquè creiem en un Déu creador; si som bons administradors, és perquè creiem que Déu ho fa així. Ahir el Dr. Esquirol en una conferència deia: viure és projectar-se, estendre’s, existir és sortir de si cap enfora. “Obrir-se al proïsme vol dir percebre la diferència. No tot és el mateix com predica el nihilisme. L’experiència de l’altre et diu que no tot és el mateix.” Quantes vegades quan ens mirem detingudament una persona, quan l’escoltem, quan la veiem actuar a casa o amb els seus ens sorprèn gratament. Hi ha una dita molt desafortunada “en comunidad no muestres tu habilidad”, perquè no et demanin allò que saps fer. Que poc sentit comunitari tenia la persona que se la va inventar, oi? Crec que és tot el contrari, és a la comunitat, a la casa, on has de mostrar quina és realment la teva habilitat..
Aquell que fa rendir els recursos, com el mal administrador de la paràbola és perquè en el fons té una imatge del seu senyor- de Déu- una imatge distorsionada; fixem-nos-hi bé: “Senyor sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat. Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners”. Déu no és així, és exigent, però només exigeix (fer sortir cap enfora) allò que sap que podem donar. Déu recull perquè abans ha escampat. Déu ens dóna el manament de l’amor, perquè sap que som capaços d’estimar. Quina responsabilitat! Exigir vol dir fer sortir cap enfora. Els pares que sou exigents amb els seus fills ho són perquè se’ls estimen, sabeu que poden rendir més. “Vaig tenir por”. Quina excusa, si tenim por, poca cosa farem perquè la por paralitza.
Quantes vegades penso en tantes persones desaprofitades, desvagades, amb una vida mal dissenyada, que no rendeixen el que podria rendir, o que potser ningú no la convoca a allò que està cridada a fer i a ser. Ser cristià vol dir també arriscar-se a cridar gent, a convocar. També a les comunitats cristianes. Ho faran més o menys bé, però s’hi ha de tenir paciència. Les persones s’han d’educar, s’hi ha de tenir paciència, però quan una persona respon quin goig.
Diumenge vinent són eleccions generals. Ara, en què estem al bell mig d’aquesta crisi econòmica devastadora que colpeja les famílies, en especial les més humils; ara que la por i el desconcert paralitzen tantes persones arreu i la desorientació moral sovinteja; lluny de rendir-nos al desencís, és el moment de reivindicar en l’àmbit públic els valors cristians. En vigílies d’eleccions, i exercint cadascú el dret a vot segons la seva consciència i el seu criteri, convé tenir en compte que el cristianisme advoca per una societat que tingui la fraternitat com a element central; que humanitza la justícia social; que fa del cosmopolitisme una actitud ètica; que supera la simplificadora bipolaritat esquerra-dreta i la substitueix per un enfocament comunitari de la persona humana.
Cal crear una economia al servei de les persones. L’assoliment d’una societat justa, que elimini contrastos odiosos i permeti a tota la població de sentir-se ciutadans lliures i dignes, ha de ser un objectiu prioritari. Així doncs, l’economia ha d’estar condicionada pel bé comú.
La diada de Germanor que avui celebrem és també un moment privilegiat per fer-nos més conscients de fins a quin punt és important l’Església en la vida dels creients i en la convivència i en el desenvolupament de la societat.

Paràbola sobre la previsió

Diumenge XXII de durant l'any

Aquesta d’avui no és una paràbola sobre la solidaritat; a ulls d’ara semblaria que aquelles noies dels seguicis nupcial no els hagués costat tant de compartir una mica d’oli amb les seves companyes perquè totes poguessin tenir les llànties quan l’espòs arribava. No. No és una paràbola sobre la solidaritat sinó sobre la previsió. D’aquelles deu noies, cinc van ser previsores i cinc no ho van ser i Jesús ho plantejava així als deixebles. Humanament és molt important ser previsor, perquè el qui preveu és el qui veu per endavant. Quantes vegades hi ha mares de família que em diuen: “jo quan em desperto el dilluns ja faig la previsió de tota la setmana”. Hem de ser previsors, ens hem de preparar perquè no som pas déus. Els nens i nenes a l’escola o a la catequesi, els adults en la formació permanent, en l’equip, els promesos per al matrimoni, els esportistes necessiten moltes hores d’entrenament, els músics, d’assaig. Els sacerdots també ens hem de preparar sempre... Una classe, una conferència, una homilia... No hem de decebre els qui tenen la paciència d’escoltar-nos.
Tot bon governant ha de preveure el futur. La manca de previsió, l’anar tirant de beta amb inconsciència, la manca d’un projecte sòlid de futur, està en l’arrel de la crisi que estem vivim.
És ben cert que cal estar oberts a la Providència, que en la nostra vida hi ha molt d’imprevisible, de sorprenent, d’inesperat, que a la nostra agenda de cada dia hauríem de deixar espais en blanc, però estar oberts a l’imprevist no ens escuda de deixar de fer allò que hem de fer.
Potser a la nostra societat avui vivim el mateix percentatge de la paràbola. Gent que té una mirada ampla de llarga volada, magnificent que és capaç de preparar-se i de posar tots els recursos al servei d’una bona acció i gent curta de mires que amb mirada de pardal no és capaç de fer-ho i es queda raquítica i esquifida, o senzillament, perd el tren de la vida.
Però oblidem per un moment els altre: no és veritat que dintre teu i dintre meu hi ha una vessant lúcida que mira l’esdevenidor amb magnificència i una altra que, potser s’ha quedat ancorada en el passat o en la immediatesa del present i que és mesquina?.
Aquesta paràbola té també una dimensió escatològica, del més enllà, que li va afegir la comunitat cristiana primitiva després de la Resurrecció i que ens aconsella que tinguem la flama ben encesa a l’hora que arribi l’espòs, l’Amic, per poder veure’l bé quan estengui definitivament cap a nosaltres la seva mà provident per fer-nos passar a la festa. Ens ho ha dit l’apòstol: tal com creiem que Jesús morí i ressuscità, creiem també que Déu s’endurà amb Jesús tots els qui han mort en ell.
Ser prudent i magnificent és una conseqüència d’aquesta saviesa resplendent de la qual ens ha parlat la primera lectura, una lectura que per cert és profundament optimista: “els qui l’estimen [la saviesa] arriben fàcilment a contemplar-la, la troben tots els qui la cerquen. Aquesta saviesa la tenim a la mà: si algú matinejava per sortir a buscar-la no s’hi haurà de cansar, la trobarà asseguda a les portes de casa... Demanem doncs de fer, en cada moment, el més savi, el més prudent i siguem previsors i magnificents.

martes, 1 de noviembre de 2011

Tots candidats a la santedat

El títol de la solemnitat d'avui, segons Mn. Antoni M. Oriol Tataret, admet una doble lectura: tots sants, vol dir tots els sants però vol dir també tots cridats a la santedat. Avui fem memòria de tots els homes i dones, joves, adults, ancians i també infants que han assolit la plenitud de l'amor de Déu i que han arribat a allò que anomenem "cel", encara que no tinguin un lloc al calendari.
El darrer programa de Ràdio Estel l'Atri dels Gentils, va ser un diàleg entre Joan Rigol, que fou president del Parlament, un home creient, amb Antoni Castells, que fou conseller de la Generalitat i que es declara agnòstic. En un moment del diàleg Joan Rigol, deia: “Per a mi la mort de la meva dona va significar un trauma molt fort perquè, tot i tenir un gran record de la nostra experiència matrimonial, jo no podia deixar de preguntar-li: «On ets, ara?» «I com és possible que puguis viure sense temps ni espai perquè aquests dos paràmetres, al lloc on ets, ja no existeixen?» Aquí hi ha una gran incomunicabilitat. També he de dir que jo crec en Déu i crec que Déu no vol que el final de la vida d’unes persones que s’estimen sigui la separació definitiva de la mort, sinó que hi ha una cosa que jo no entenc ni sé entendre, però que existeix.” Una posició molt humana. Però l’Antoni Castells deia: “No tenir el do de fe no vol dir que no m’interrogui constantment o que no experimenti la mateixa inquietud i perplexitat davant del misteri, o que no tingui una creença en la transcendència; la transcendència en el sentit que els altres, després de la mort, viuen en nosaltres i en el nostre record. Els fem presents quan hi pensem i els tenim dins nostre. Fins i tot, parlaria de capacitat per compartir aquesta transcendència, per patir pels altres i saber que aquell patiment en part et redimeix a tu.” I parlava també de “comunió dels sants”. És que de la mateixa manera que els creients tenim moments de dubte, crec els que els que es diuen no creients tenen moments de creença”.
La comunió dels sants. Aquesta misteriosa solidaritat amb la gran comunitat dels justos. De l’església visible amb la invisible. Aquesta comunió l’experimentem en l’oració i cada vegada que celebrem els sagraments.

Diuen i no fan

Diumenge XXXI de durant l'any

Jesús clama contra la incoherència. Molts també avui també clamem en contra d’ella. Incoherència de vida. Tots veiem la incoherència d’alguns polítics. D’algunes persones d’Església. Però veiem la nostra d’incoherència? Veig la meva incoherència? No sempre. També jo sovint dic i no faig. La gent té posada els ulls en aquesta minoria creativa en paraules de Benet XVI que som l’Església. Què diuen de nosaltres els cristians? Ens veuen coherents? Es tracta sobretot d’una coherència amb l’evangeli. D’un estil de vida pobre, desprès, alegre, pacificador, mansuet...
Ara aquesta coherència només la pot desvetllar la tendresa! Amb quines paraules tan tendres Sant Pau parla als cristians de Tessalònica!
Abans de dir-li a una persona què li demana Déu convé que aquesta persona se senti estimada per Déu. I se sentirà estimada per Déu a través de la nostra estimació.
Quin abandonament tan gran el del salm: “Em mantinc en una pau tranquil•la com un nen a la falda de la mare, tot esperant els vostres dons”. És la imatge de la Providència. Maria contempla l’infant adormit, però té la seva mà, la mà del Nen entre les seves.
Refusem la temptació del poder. El periodista Peter Seewald a Dios y el mundo,(Barcelona, 2005, p.358) deia al Cardenal Ratzinger:"Molts pensen que l'Església és un aparell de poder formidable" I el futur Papa responia; "sí però primer cal comprendre que la seva finalitat és el servei. El Papa no és el mandatari suprem- des de Gregori Magne s'anomena el "servent dels servents de Déu", sinó que hauria de ser (jo ho anomeno així) el garant de l'obediència (...) Ni tan sols el propi Papa pot dir: "L'Església sóc jo" o "la tradició sóc jo", sinó al contrari, ell està obligat a obeir, encarna aquest compromís de l'Església (...) Així doncs, el Papa no és l'òrgan capa´de proclamar una Església diferent, sinó el dic de contenció enfront de l'arbitrarietat"
Renovem la nostra vocació de servei.

domingo, 23 de octubre de 2011

Els nostres amics missioners

Diumenge XXX de durant l'any A

Estimar Deu i estimar el proïsme ja eren manaments de l'Antic Testament. La novetat de Jesus es que els uneix tots dos en un de sol. No son dos amors sino un sol corrent d'amor. L'amor no es pot manar. O es fruit d'un cor lliure o no es amor. L'amor es una manera de ser. Com escrivia Ramon Llull al Llibre d'Amic e Amat: "–De què est?–. –D'amor–. –Qui t'ha engenrat?–. –Amor–. –On nasquist?–. –En amor–. –Qui t'ha nodrit?–. –Amor–. –De què vius?–. –D'amor–. –Con has nom?–. –Amor–. –D'on vens?–. –D'amor–. –On vas?–. –A amor–. –On estàs?–. –En amor–...".

Però Jesús no sols proclama l'amor sino que ensenya la manera de viure i conciliar aquestes dues dimensions de l'amor. Tota la vida cristiana es passar d'un amor encara interessat a un amor desinteressat i gratuït l'amor en caritat.
La missió s’ha d’entendre en aquesta perspectiva.

Domund, diumenge mundial de les missions. Cal saber que hi ha 14.000 missioners i missioneres espanyols en 115 països i que cada any surten 150 nous missioners fins els territoris de missió. A l’Àfrica els països amb més presència missionera són la República Democràtica del Congo, Mossambic i Guinea Equatorial. A Amèrica són Perú, Venezuela i Argentina. A l’Àsia els països amb més missioners són Japó, Índia i Filipines.
Tots coneixem algún missioner o alguna missionera. Com ens alegra saber notícies seves! Cada any mossèn Jordi Jorba ens escriu des de Calama, al nord de Xile. El 17 de setembre d’aquest any ell i mossèn Enric Olivé van celebrar els seus 50 anys de preveres i 48 des que van arribar a Xile, a aquesta regió on hi ha el desert més alt i més fred del món. El dia de la beatificació de la Mare Anna Maria Janer vaig poder felicitar la germana Assumpta Montserrat abans molt activa entre nosaltres en la pastoral de joventut i ara, des de fa anys activa missionera a Tula, a Mèxic. Ens deia que allí no troba a faltar ni el móvil, ni internet, senzillament perquè ningú no en té. A Catalunya Cristiana publiquem notícies de mossèn Joan Soler Ribas un missioner a Togo. Les seves cartes són com un vas d’aigua clara.
Un missioner a l’Àfrica escriu: “Tinc 81 anys i n’he passat 46 a Zimbabwe; fa 8 que tinc un càncer però continuo ajudant els meus pobres, enviant diners, roba i el que calgui”. Una missionera al Perú escriu: “Des de fa 8 anys sóc a San Clemente intentant ajudar en la construcció de cases, després del terratrèmol de 2007”
El contacte real amb els missioners ens fa sentir que malgrat les dificultats continua havent-hi persones que s’obliden d’elles mateixes per dedicar-se als altres.
Un dels destins del diner recaptat l’any passat al Domund, fou l’Índia, 150.000 dolars per construir el convent de les Germanes Franciscanes a Simbonbadi. Porten tres anys al poble i el primer a que van dedicar el seu esforç va ser a tirar endavant un orfenat pels petits del carrer, a més de dedicar-se cada dia a dispensar cures sanitàries als nens i nenes de les castes més baixes. Quants testimonis admirables!

lunes, 10 de octubre de 2011

Característiques de la festa

Diumenge XXVIII de durant l’any.
9 d'octubre de 2011

Avui és festa. Avui és diumenge dia de festa, de la celebració I la festa és la manifestació de la joia de viure i de creure. Però la festa autèntica no té res a veure amb la frivolitat: la festa és quelcom molt seriós. Festa és anticipació de la plenitud de l’eternitat. “Fins i tot la mort és una festa”, deia l’Alfred Rubio, sacerdot i metge, després d’haver sofert un greu infart. Podem celebrar la festa anant acompanyant un malalt. Perquè en la festa reconeixem agraïts que tot és do.
El profeta Isaïes, poeta, amb imatges tan belles, anuncia la festa. Com serà?
1.-Déu mateix la prepararà. Déu que ens ha creat ens recrearà. La festa és creació i és recreació. "Cors oberts a l’esperança d’una nova creació", diem en el cant. Però Déu no la prepara tot sol. Quan preparem una festa estem col•laborant en la seva obra creadora i per això la festa demana creativitat.
2.-Serà per a tots els pobles, serà universal, sense exclusió. Una festa excloent no és una veritable festa. La festa ha d’estar oberta a tothom. Com ens alegra cada any la vetlla de la Pentecosta que hi hagi gent de tantes diverses procedències!
3.- De plats gustosos i suculents. S’haurà preparat. Un plat gustós i suculent cal preparar-lo Entrarà pels sentits. No és una festa merament espiritual, tot el cos hi intervé. Jesús ressuscitat compartirà pa i peix amb els apòstols.
4.-Ja no hi haurà dol, ja no hi haurà mort. Déu consolarà. Aquesta és la nostra missió. Recordo que el Cardenal Vinko Pulij, en plena guerra de Sarajevo, una guerra tan cruel, quan va sortir a la missa del gall a la Catedral tothom plorava. Ell també va tenir desigs de plorar però se’n va esta per què va pensar, si jo ploro, qui consolarà el meu poble?
5.- La certesa que la mà de Déu reposa sobre aquesta muntanya, és a dir que la seva providència ens sosté. Per grans que puguin semblar o ser les dificultats. Cal alegrar-nos i celebrar-ho.
Reconeguem agraïts amb el salmista, que el Senyor és el nostre pastor, l’únic capaç de saciar-nos i de donar-nos el veritable repòs. L’únic capaç de guiar-nos per valls tenebroses, com pot ser la malaltia o la mort d’un ésser estimat o una nit fosca. Déu ens para la taula cada diumenge la taula de l’eucaristia. L’amor i la bondat de Déu ens acompanyen tota la vida. Ja des del baptisme el nostre cap fou ungit amb perfum i ens van incorporar a Crist, sacerdot, profeta i rei per a la vida eterna.
Ahir a la Seu d’Urgell vam viure una veritable festa a la qual vaig tenir el goig d’assistir-hi. Celebràvem la beatificació de la mare Anna Maria Janer, fundadora de les Germanes de la Sagrada Família d’Urgell, en una gran carpa per a 4000 persones el temple s’havia fet en funció de la gent i de la celebració i no a l’inrevés. Hi havia gent de tota edat i un bonic clima de joia compartida. L’Anna Maria va dedicar tota la seva vida a atendre les persones marginades del seu temps: els pobres malalts i incurables, els empestats, els nens orfes, els ancians sols... l’amor a Déu i al proïsme és el que la va moure a actuar a sortir d’ella mateixa... Va viure l’exili i la presó. Però avui l’Institut que va fundar és present a onze països d’arreu del món. Es tracta d’una presència que es desenvolupa en diversos camps d’acció: escoles, hospitals, residències, missions, parròquies i també temps de lleure, sempre amb un pregon sentit eclesial. Donem-ne gràcies a Déu.
Anem a començar l’eucaristia, tot és a punt, veniu a la festa.

domingo, 2 de octubre de 2011

Homilia en la festivitat de Sant Jeroni 2011

Homilia en la festivitat de Sant Jeroni
Sant Jeroni de la Murtra 30 de setembre de 2011


Benvolguts germans concelebrants, membres de la Coral Badalonense, germanes i germans.

Celebrem amb molt de goig la festivitat d’aquest gran prevere i doctor de l’Església que fou Jeroni. I ho fem en aquest antic monestir edificat pels monjos jerònims, un lloc viu, de silenci i de pau.

Jeroni va ser un home que va anar a la recerca de la saviesa veritable. Aquesta que, com hem escoltat en la primera lectura, val més que totes les riqueses i és més apreciable fins i tot que la salut i la bellesa. Us heu fixat que el vi vell deixa un pòsit? La saviesa és el pòsit que queda en el nostre interior quan ja hem oblidat tot el que creiem saber. En una societat com la nostra tenim el coneixement al nostre abast, però posseir la saviesa és tota una altra cosa. La saviesa ve d’assaborir, de gustar. En un moment de la història saviesa i coneixement es van escindir. Convé que tornin a reunir-se.

Sant Jeroni va arribar a una edat avançada: més de 90 anys. L’any vinent està declarat any europeu de l’envelliment actiu. Les persones grans saben gustar de les coses, van rumiant en el seu cor aquelles vivències i tresors de la saviesa veritable. I com que d’allò que omple el cor els llavis en parlen als altres “el just té sempre als llavis la saviesa”.

Europa envelleix. Les nostres comunitats envelleixen. Però si l’ancianitat és el temps de mirar-se les coses i les persones per segona vegada, créixer en anys hauria de ser també créixer en saviesa.

Fixeu-vos bé, avui que tantes residències de gent gran tenen llargues llistes d’espera, no trobareu ni un sol gitano en una residència d’avis, per què? Perquè els gitanos acullen els avis fins a la mort, no es volen perdre la seva saviesa com fan d’altres cultures. A l’Àfrica diuen que quan mor un ancià és com si un arxiu es clausurés per sempre.

El bisbe Joan Carrera en una homilia als monjos de la Cartoixa els deia que de vegades pensem que quan un es fa gran està en la tardor de la vida i que aviat vindrà l’hivern, però que això no és així des del punt de vista cristià, quan més grans més a prop de la primavera veritable.

La Sagrada Escriptura ocupa un lloc central en la vida de Jeroni, per ell l’Escriptura és un signe o misteri que forma part de l’univers creat i de la salvació i que cal desxifrar i amb el que cal combregar. Jeroni no traduïa únicament les paraules sino els conceptes el que és realment important en la traducció era comprendre el sentit del text i romandre-hi fidel. Quan un arriba a aquesta comprensió profunda, aleshores veritablement adquireix la saviesa del cor.

Tots recordem aquella presentació de la Bíblia popular, al petit palau, el passat 30 de març, amb testimonis de persones creients i no creients.

La propera Quaresma es portarà a terme la missió Metròpolis impulsada pel Pontifici Consell per a la Promoció de la Nova Evangelització en dotze ciutats europees: Barcelona, Brusel•les, Budapest, Dublin, Colònia, Lisboa, Liverpool, París, Torí, Varsòvia, Viena i Zagreb. Una de les accions concretes serà la lectura de l’evangeli segons Sant Marc, feta per personalitats rellevants del món cultural, social i religiós, amb la voluntat de “donar molt relleu social i mediàtic a la Paraula de Déu”.

Però per escoltar amb profit la Paraula, cal fer silenci. Aquí a la Murtra hi tenim un tresor, un lloc de solitud i silenci on una comunitat orant pregueu i vetlleu per les necessitats de tots. Aquí a Sant Jeroni de la Murtra vivim la riquesa d’ésser testimonis de tantes persones que s’hi retiren en solitud i en silenci per assolir la saviesa veritable. Que el Senyor ens faci fidels custodis d’aquests indrets de pau.

Demanem al Senyor aquesta saviesa i que, per la intercessió del gloriós Sant Jeroni siguem sal i llum per als nostres germans.

Com superar la decepció

Diumenge XVII de durant l'any A

Tots volem la pau. La pau en el món i en nosaltres mateixos. Però la pau no acaba d'arribar. I sabem que entre totes dues dimensions de la pau hi ha una íntima relació, no hi haurà pau al món si no hi ha pau entre nosaltres i àdhuc dins meu. Com fer-ho per assolir aquesta pau?
El fragment de la carta de Sant Pau als cristians de Filips que hem llegit és tot un programa de vida. I en ell hi trobem la resposta. A la primera part hi diu allò que pertoca a la relació en Déu: “No us inquieteu per res. A cada ocasió acudiu a la pregària i a la súplica i presenteu a Déu les vostres peticions amb acció de gràcies.”
Avui ens inquietem per moltes coses. Algunes reals, d’altres potser mancades de fonament. Però Pau recomana acollir-se a la pregària de petició, unida a l’acció de gràcies. Podríem dir la pregària i l’eucaristia. Si ho fem així “la pau de Déu que sobrepassa el que podem entendre guardarà els nostres cors i els nostres pensaments en Jesucrist.”
Després l’apòstol ens recomana: “interesseu-vos per tot allò que és veritat, respectable, just, net, amable de bona reputació, virtuós i digne d’elogi”. Per què ens interessem avui? Quasi sempre mereix més el nostre interès allò que es corrupte, odiós, mancat de virtut i de reputació, digne de menyspreu. Ens queixem perquè diem que els mitjans de comunicació només parlen d’aquestes coses, però sovint ells no fan més que respondre als interessos de la gent. S’entra doncs en una espiral perversa: els mitjans ofereixen notícies negatives, l’audiència les consumeix i en demana més... Quant de temps perdut en curiositats vana! Quina tristesa fa veure persones que maten el temps davant d’una màquina escurabutxaques, llegint notícies intranscendents, o mirant llargament programes televisius que no porten enlloc, per mera evasió.
La primera lectura el salm i l’evangeli es refereixen a la vinya. Els qui avui cultiven vinyes entre nosaltres ens parlen de com n’és de laboriós el treball a la vinya. Són tasques que ja apunta el profeta Isaïes, vuit segles abans de Crist, en la poesia que dedica a l’enamorat de la seva vinya “el meu estimat tenia una vinya... la cavà, la netejà de pedres, hi plantà els millors ceps, construí al mig una torre de guàrdia i hi va fer un cup tallat a la roca...”
La vinya és el símbol del poble d’Israel en el qual Déu hi havia esmerçat tanta atenció, a través dels patriarques i dels profetes: “N’esperava justícia però no hi veu sinó injustícies. N’esperava bondat, però hi sent el clam dels oprimits.” És la gran decepció.
Quan nosaltres esmercem tants esforços en favor d’un fill, d'un germà menor, d’un projecte o d’un negoci i ens surt un rave, oi que patim? Oi que ens sentim decebuts, potser fins i tot fracassats? Doncs aquesta decepció, o aquest fracàs, ens ajuda a entendre la que Déu i els homes de Déu, els profetes i els patriarques van experimentar d’alguna manera amb el seu poble. I és la mateixa decepció que Déu experimenta amb cadascun de nosaltres que no acabem de ser aquells que Déu espera ni de fer allò que Déu vol que fem.
L’evangeli acaba amb una frase terrible “per això us dic que el Regne de Déu us serà pres i serà donat a un poble que el farà fructificar”.
Com evitar perdre el Regne és a dir perdre aquesta felicitat plena que ja comença a la terra? Com donar fruit? Tornem al començament: si aprenem a viure una relació correcta amb Déu i amb els germans. Si ens interessem per allò que realment construeix, el Déu de la pau serà amb nosaltres.

lunes, 26 de septiembre de 2011

Sonet en els 40 anys d'ordenació d'uns companys

25 de setembre de 2011



Sis baules d'una cadena segada
-la que duu a la mà el Nin de la Mercè-
dolç us va bressant l'oreig de l'albada
car sou de la llibertat brau recer.

Quaranta anys de fecunda caminada
demanen un agraïment sincer
heu fet pa de Crist, la taula parada
i ens heu convocat tots al goig de ser.

Demanem a Maria que ella us guard
ara que ardits enfileu la carena
i tot ho mireu amb un nou esguard.

Que tot i que als polsos hi hagi neu
i us sentiu forjats pel goig i la pena
heu de ser fidels altaveus de Déu!

Message to the participants in the meeting in Glasgow

Barcelona, 22nd September 2011

Dear friends,

In 2009 I had the honour to participate in an interfaith meeting in New York. There I had the opportunity to meet the delegation from Glasgow. Last year we had the opportunity to meet again with some of them in Barcelona.
This year, as Manu must already informed you, it has not been possible for me to visit the largest city in Scottland. I am sorry about it because I would have certainly enjoyed it very much, but I join this meeting from my heart and I join your prayers to the only God, from my faith.
These years we have been discovering that the different religous communities in all countries take part in public life and face the great challenges: immigration, violence, discriminations... All this has been very interesting , but the most important thing are the links of friendship that we are creating. Friendship, when it is truthful, lasts for ever.
A specific proposal I would like to submit to you it that we should have a more direct knowledge of the poetry from different religious traditions. Poets are in some way prophets in the sense that they see beyond the limits of our space and time and can anticipate the world that is to come. As a good friend, professor Miquel Ruiz, says “poetry is necessary to live”. Those poems that each of us know by heart are part of our imtimacy. They express our hearts. Wisdom has an intimate link with poetry, the background of experiences in each confession, in each religious tradition. This is a wealth that can be shared with everybody, even with those who claim that do not believe.
As our poet Salvador Espriu has written: diversos són els homes i diverses les parles/ i han convingut molts noms a un sol amor. (men are diverse and the languages are diverse, but many names have all united to express one love).

I wish you every success.

Missatge a la trobada interreligiosa de Glasgow

Estimats amics,
L’any 2009 vaig tenir l’honor de participar en l’encontre interreligiós de Nova York. Allí vaig poder conèixer també la delegació de Glasgow. L’any passat ens vam tornar a veure amb alguns a Barcelona. Aquest any, com ja us haurà explicat el Manu, no m’ha estat possible de venir a la ciutat més gran d’Escòcia. Em sap greu, perquè m’hauria agradat molt, però m’ uneixo de cor a la vostra trobada i em sumo a les vostres pregàries a l´únic Déu des de la meva confessió religiosa.
Aquests anys hem anat descobrint com les diverses comunitats religioses en els diferents països participen en la vida pública i enfronten grans desafiaments: la immigració, la violència, les desigualtats... Ha estat tot molt interessant però penso que el més important són els llaços d’amistat que anem creant. L’amistat quan és veritable és per sempre.
Una proposta concreta que us faig és que tinguem un coneixement més directe de la poesia de les diferents tradicions religioses. Els poetes tenen alguna cosa de profetes en el sentit que veuen més enllà i anticipen el món que ha de venir. Com diu un bon amic, el professor Miquel Ruiz, “la poesia és necessària per viure”. Aquelles poesies que cadascú se sap de memòria formen part del pòsit de la seva intimitat. Li parlen el cor. Molt unida a la poesia hi ha la saviesa, el cúmul d’experiències vitals de cada confessió i de cada tradició religiosa. És una riquesa que es pot compartir amb tots, àdhuc amb els no creients.
Com diu el nostre poeta Salvador Espriu: diversos són els homes i diverses les parles/ i han convingut molts noms a un sol amor.
Rebeu una salutació ben cordial.

domingo, 25 de septiembre de 2011

Dit i fet

Diumenge XXVI de durant l’any

Sant Pau demana un favor als cristians de Filips: “us suplico que em doneu plenament el goig de veure-us units per uns mateixos sentiments i per una mateixa estimació dels uns pels altres, unànimes, ben avinguts. No feu res per rivalitat ni vanaglòria. Mireu els altres amb humilitat i considereu-los superiors a vosaltres mateixos. Que ningú no es guiï pels propis interessos sinó que miri pels altres”. No és aquest també el desig de molts pares de família? Molts pares que han fet i fan tot el possible perquè no hi hagi rivalitat entre els seus fills?
Si tots, en lloc de guiar-nos només pels propis interessos miréssim pels altres, penséssim en el bé comú segurament no hi hauria hagut aquesta crisi amb totes les tràgiques conseqüències que comporta.
La paràbola de l’Evangeli és tan real! Uns diuen que no però acaben fent, altres diuen sí, però no fan. El que es tracta és de dir i de fer. Allò tan català del “dit i fet” que, per cert dóna nom a una llar d’acolliment dels sense sostre, a Barcelona.
Jesús ens diu: “els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap el Regne de Déu. És a dir, aquells que vosaltres ja heu etiquetat perquè amb el seu comportament semblava que deien que no, però que a la fi han dit que sí. I fixem-nos en l’acompliment d’aquestes paraules: a dalt del calvari, al costat de la creu, hi ha un lladre penedit, Dimes, al qual Jesús li dóna la garantia que “avui mateix seràs amb mi al paradís”. També al calvari, als peus de la creu, hi ha una pecadora penedida, la Magdalena, que serà el primer testimoni de la resurrecció, l’apòstol dels apòstols.
La conversió sempre és possible. En tota edat de la vida i en qualsevol circumstància. La història està plena de conversions. Cada eucaristia que celebrem és una ocasió per rectificar, per deixar de mirar només sobre nosaltres mateixos i mirar atentament, amb respecte, els germans i Déu mateix.

domingo, 18 de septiembre de 2011

Elogi del viure

Homilia del diumenge XXV de durant l'any

A l’evangeli hem vist la magnificència de Déu: és més important el treball a la vinya que el salari que es pugui percebre. Em venia a la ment la vella contalla d’aquells constructors que estaven bastint un mur. Un vianant i li pregunta a un: “què fas?” i ell li respon: “que no ho veus?: m’estic guanyant la vida”, li pregunta a un altre “què fas?” i li contesta: “que no ho veus: estic fent el meu ofici” i encara li pregunta a un tercer, “què fas?” i ell li diu sàviament: “Que no ho veus: estic construint una catedral!”. Els dos primers feien la feina perquè tocava, el tercer sabia que estava col•laborant en un gran projecte. La motivació és molt important. Aquells treballadors van anar a la vinya decidits perquè els convocaven. No hi van pel salari. Els que hi anaven només pel salari, mesquins, se sorprenen de la magnanimitat del Senyor.
“Els meus pensaments no són els vostres i els vostres camins no són els meus”, ens ha dit la primera lectura i el salm ho ha explicitat “són camins de bondat els del Senyor” i la paràbola de l’evangeli ho ha acabat de fer palès.
En uns moments de dificultat econòmica. Cinc milions d’aturats dels quals el 40% són joves. En uns moments que sabem que creix l’economia submergida... Com crear llocs de treball? Com engrescar-los? Com ajudar-los a descobrir el valor de l’ocupació orientada al bé comú?
Com a cristians ens hem de sentir convocats a una gran empresa, la construcció del Regne de Déu. Jesús ens hi ha convocat. Com escrivia Joan Maragall al seu Elogi del viure:

Estima el teu ofici,/la teva vocació,/la teva estrella,/allò pel que serveixes,/allò en què realment/ets un entre els homes,/esforça’t en el teu quefer/com si de cada detall que penses,/de cada paraula que dius,/de cada peça que poses,/de cada cop de martell que dones,
en depengués la salvació de la humanitat./Perquè en depèn, creu-me.

domingo, 11 de septiembre de 2011

El perdó, segell de l'amor

Homilia diumenge XXIV de durant l’any

La paraula “amor” pot esdevenir una paraula buida si no va acompanyada del perdó. El perdó és la prova de l’amor. No estimo veritablement una persona si no sóc capaç de demanar-li perdó o de perdonar-la. El perdó és la prova de l’amor, el seu segell.
A molts ens irrita el comportament d’aquest ministre de la paràbola de l’evangeli que havent estat perdonat d’un deute tan gran no sigui capaç de perdonar el seu col•lega. Però de fet, no obrem moltes vegades nosaltres mateixos així? Déu és pacient amb nosaltres, nosaltres som impacients amb els germans.
“És odiós irritar-se i guardar rancúnia”, ens ho ha dit un llibre sapiencial el llibre de Jesús fill de Sira. “L’home que s’irrita contra un altre home (...) ¿ara s’atreveix a pregar pels seus propis pecats?”
Perdonar és el més savi. Demanem el Senyor que ens ajudi a demanar perdó i a perdonar.

Aquest diumenge fa deu anys de l’onze de setembre de l’any 2001. Aquell dia fatídic, al matí, uns terroristes van segrestar quatre avions comercials, dos dels quals van atacar les torres bessones en la ciutat de Nova York i un tercer el Pentagon a Virgína. Un quart avió es va estavellar en un camp de Pensilvània, degut a la lluita entre la tripulació i els passatgers amb els segrestadors per tornar a prendre el control de l’aparell. La tragèdia, en tot just dues hores, va deixar sense vida quasi 3000 persones i va sembrar el pànic arreu. Les imatges de l’atemptat a les torres bessones del World Trade Center, difoses en directe per tot el món, semblaven la icona del xoc de civilitzacions profetitzat apocalípticament per S. Huntington. El món es precipitava a una nova i peculiar guerra que en un decenni ha segat la vida de centenars de milers de persones, especialment a l’Iraq i a Afganistan. Avui els experts diuen que el veritable mòbil dels atemptats era la causa palestina i el suport dels EUA a Israel. En qualsevol cas els tràgics fets marcaren el gir cap a una altra fase de la història del món, en la qual cada vegada més som conscients de la interconnexió i la interdependència global.
El 20 d’abril de 2008, Benet XVI, després de pregar una bona estona a la Zona Zero, va pronunciar commogut aquesta pregària: “Déu de comprensió, afeixugats per la magnitud d’aquesta tragèdia, cerquem la teva llum i la teva guia, quan ens enfrontem en fets tan terribles com aquest. Fes que aquells les vides dels quals van ser salvades, visquin de manera que les vides perdudes aquí no ho hagin estat en va. Conforta’ns i consola’ns. Enforteix-nos en l’esperança i dona’ns saviesa i coratge per treballar incansablement per un món en el qual la veritable pau i amor regnin entre les nacions i als cors de tots.” Eren paraules expressives d’una banda del sentit cristià del dolor i també d’allò que és tan propi dels cristians: consolar i acompanyar. El P. Michael F. Judge, OFM, capellà dels bombers de NY, morí mentre administrava els sagraments als ferits i als moribunds (350 bombers i 50 policies, també hi van deixar la vida). Una de les esglésies properes a la tragèdia va servir de seguida com a centre de suport dels familiars i de les seves víctimes conservant en el seu interior moltes mostres d’aquells dies: roba, llibres i fotografies de gent que va morir. En la mateixa Zona Zero es va construir també un Museu que serveix d’homenatge a les víctimes.
Avui diumenge commemorem també l’11 de setembre, la diada de Catalunya. Els bisbes de Catalunya, en el document “Al servei del nostre poble” diuen: “Havent transcorregut vint-i-cinc anys del document Arrels Cristianes de Catalunya, els bisbes avui ratifiquem i continuem el que aleshores els nostres germans en el ministeri oferien a la comunitat catòlica i a tota la societat catalana. Com a pastors de l'Església, manifestem el nostre profund amor pel país i ens posem al seu servei perquè sentim la urgència d'anunciar-li la persona de Jesucrist i el seu Regne, que són per a nosaltres el tresor més gran que tenim. Reiterem la crida a projectar aquest amor social en els deures cívics envers les institucions i organismes de govern, així com en el compromís d'impregnar d'esperit cristià tota acció amb projecció social”. Em sembla significativa aquesta observació perquè la solidaritat té com a fonament la fraternitat, i aquesta la filiació. I diuen també: “Igualment, en continuïtat amb els nostres predecessors, reconeixem la personalitat i els trets nacionals propis de Catalunya, en el sentit genuí de l'expressió, i defensem el dret a reivindicar i promoure tot el que això comporta, d'acord amb la doctrina social de l'Església” .
Així pregava el bisbe Torras i Bages en la seva Visita espiritual a la Mare de Déu de Montserrat.
“Rosa de caritat/foc que sense consumir escalfa/traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia/i ajunteu tots els seus fills/amb cor de germans”.
Fem-nostra la seva bella pregària.

domingo, 4 de septiembre de 2011

La pedagogia de Déu


Setmana XXIII de durant l’any.

“T’he fet sentinella” ens ha dit la primera lectura. El sentinella és el que vetlla. La paraula “sentinella” és de la mateixa arrel que “sensat”. És el qui té seny. El sentinella és el que observa atentament la realitat. És el que pot detectar el perill. Hi ha perills en els nostres capteniments, en les convivències, a la societat... Ésser sentinelles. Quantes vegades hem agraït un avís d’una persona que ens estima, potser el pare o la mare, potser un mestre, un capellà amic, un metge... El sentinella sol estar en un lloc alt. Només des de la pregària, només veient les coses des de Déu estaré en condicions de detectar la temptació o el pecat propi i aliè.
L’evangeli d’avui podríem anomenar-lo de la “pedagogia de Déu” o de la “paciència de Déu”. És evident que el tracte amb les persones requereix temps i paciència. Si Déu és pacient amb cadascú de nosaltres, perquè sovint nosaltres som tan impacients amb els nostres germans?
Si el teu germà peca (erra, s’equivoca, està en perill...):
1.- Ves a trobar-lo i parleu-ne. És a dir, la iniciativa ha de ser teva: surt al seu encontre... I parleu-ne. Enraonar, aquesta paraula tan catalana. Parlem-ne! Parlant la gent s’entén. I hauríem d’afegir, si es vol entendre. La primera eina davant de tot conflicte, o d’una actitud equivocada, és el diàleg. Diàleg en el món de la parella; diàleg pares i fills; diàleg d’amics; diàleg de veïns. Diàleg amarat de saviesa, diàleg ple de caritat, amb esperit de correcció fraterna... Però recordem-ho, difícilment puc dir a l’altra allò que crec que no fa bé, abans d’examinar-me jo mateix. Que no sigui que vulgui treure la palla del seu ull i no adverteixi la biga que hi ha en el meu.
2.-Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més. En la llei antiga calien dos testimonis per validar una acció. Avui podríem parlar de la importància del petit grup. I també la importància d’un professional, de vegades un expert o un mediador. En el món dels conflictes de la parella, per exemple, sabem que si hi ha voluntat de totes dues parts d’arreglar les coses tot és molt fàcil
3.- Si tampoc no fa cas del petit grup, parla’n a la comunitat reunida. Quina és la nostra comunitat? Veritablement tenim una “comunitat”? En qualsevol cas la comunitat és lloc de “perdó i de festa” com es titulava aquell llibre de Jean Vanier.
4.-I encara si no fa cas a la comunitat diu Jesús considera’l com si fos un pagà o un publicà. I fixem-nos com Jesús va tractar els publicans i els pagans. El cas del centurió, o de la dona siro-fenícia. I Jesús va dir als jueus que els publicans ens precedirien en el regne...


En les noces de plata d'Ulrich i Mercè






En les noces de plata d’ Ulrich Franklen i Mercè Costa
Sant Jeroni de la Murtra, 3 de setembre de 2011



Vint-i-cinc anys fa que a la portalada
amb compàs vàreu iniciar una dansa
a cadascú que de cor s'hi atansa
l'uniu a la rotllana regalada.

Després vingué la Joana esperada;
un camí en bell amor mai no cansa
aquell que per rutes de fe avança
viu com un grat present cada jornada.

Avui us diem: amics, Déu vos guard!
en vosaltres no hi ha paraula vana
us compreneu tan sols amb un esguard.

Franc Ulrich vingut de l'antiga Europa
tu Mercè de la costa catalana
solqueu valents mars d’argent vent en popa.

martes, 16 de agosto de 2011

Soneto en la primera misa de Diego López Luján

Sobre el sagrario -música callada-
Santiago en un rosetón reluce
peregrino que hacia Él nos conduce
¡exulta iglesia de Pozo Cañada!

La hostia es frágil y delicada
mas en ella un milagro se produce
que Quien a humanidad se reduce
nos eleva a la Gloria anticipada.

Danos Diego siempre de este pan
y brinda con la copa del martirio
uniendo la amapola y el lirio.

Tras de tí, mar allá, otros llegarán
irán a presidir la eucaristía
con nuevo estilo, de paz y alegría.

domingo, 7 de agosto de 2011

L'oreig d'amable silenci

Homilia Diumenge XIX de durant l’any

En tot l’Antic Testament hi ha una pedagogia, un progrés per reconèixer la presència de Déu. El passatge d’Elies a la cova de l’Horeb, la muntanya de Déu ho explica molt bé: Déu no és ni en la ventada destructora ni en el terratrèmol, ni en el foc... Déu es fa present en un aire suau, “un oreig d’amable silenci”. Com aquell ventijol suau de l’estiu que en dies de xafogor tan valorem. Com aquella conversa esperada a la fresca. Com aquella paraula que arriba en el moment oportú. Al llarg de la nostra vida Déu s’ha fet present de moltes maneres. De vegades l’hem reconegut i moltes d’altres potser no: sobretot quan ens anem fent grans pensem, quantes oportunitats perdudes!
Sant Pau té davant seu una qüestió molt delicada: per què el poble d’Israel, el seu poble, ha rebutjat l’evangeli?. Tot el capítol 9 de la carta als romans vindica la fidelitat i la justícia de Déu, que ha acomplert les seves promeses tal com ho presagia el salm: “la fidelitat i l’amor es trobaran/s’abraçaran la bondat i la pau però el seu poble no les ha encaixat. Pau parla dels “israelites” nom d’honor donat per Déu a Jacob, un dels grans amics de Déu. Malgrat tants privilegis i tantes promeses Israel no assoleix la veritable salvació. La “crisi” de Sant Pau és com es pot conciliar això amb la fidelitat de Déu? Que és que han fallat els pactes de Déu? No és pas la descendència carnal la que dona dret al títol de Fill de Déu, sinó la designació lliure i anticipada del mateix Déu. Jacob i Esaú eren germans i a més bessons, però la benedicció divina no ve ni depèn de l’origen ni de les obres, sinó de l’elecció gratuïta de Déu. Aquesta carta em fa pensar en la vella Europa, des d’on es va expandir la fe arreu del món i que avui necessita tant de la saba d’altres continents. Tant de bo que la JMJ sigui una ocasió per revitalitzar aquesta fe!
L’evangeli ens presenta Jesús caminant sobre l’aigua passades les tres de la matinada. Explica el P. Guiu Camps que les vetlles eren originàriament les hores de rellevar-se els sentinelles. Cada una durava tres hores; la quarta vetlla que era la darrera de la nit, començava vora les tres de la matinada. Els apòstols havien fet totes les vetlles i és l’hora propícia que Jesús es fa present, però com en els relats de la resurrecció sembla voler passar de llarg, també els deixebles el prenen per una fantasma i es torben, i encara quan se’ls fa conèixer, dubten. Ho sabem per experiència a por i el dubte tot ho desfiguren. La por fa perdre el sentit de la realitat. L’esperança el fa retrobar.
D’altra banda que important és reconèixer! Ja en les tragèdies gregues hi havia el moment cabdal del reconeixement. Diuen que fa més feliç reconèixer que conèixer... Pere unit a Jesús ho pot tot. Quan la por i el dubte fan debilitar els lligams tot s’enfonsa. Jesús no deixa d’estendre’ns la seva mà. Ho fa com diu el poeta mossèn Tort “darrera cada rostre pidolaire”, de nosaltres depèn que sapiguem encaixar aquesta mà estesa personalment i com a poble.

martes, 2 de agosto de 2011

Es feia tard

“Es feia tard”. Diumenge XVIII de durant l’any

Jesús estava de dol per la mort del Baptista. I la gent no li deixa ni “elaborar el dol”, com avui diem i ell els acull amb paciència.
“Es feia tard”. Els deixebles veien que es feia tard... I avui podem preguntar-nos: no és tard perquè la gent torni al temple? No és tard perquè les persones girin de nou els ulls cap a Déu? Som potser nosaltres els darrers cristians? Com és que hi ha tanta gent que renuncia a creure i viu lluny de Déu?
Les paraules de Jesús tornen a ressonar a les oïdes del nostre cor: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos!”.
Quina responsabilitat! Si som pocs, si tenim pocs recursos econòmics, pocs catequistes, poques persones dedicades a Càritas, pocs acollidors de promesos. Quina responsabilitat, Senyor, si tenim tan poc temps!
Però les paraules de Jesús tornen a ressonar fortes: Doneu-los menjar vosaltres mateixos!
I aleshores nosaltres traiem forces de flaquesa, reunim allò poc que tenim, ho compartim... i Jesús torna a fer el miracle de la multiplicació.
Avui és Sant Ignasi de Loiola. Sempre m’ha impressionat el fet que a Barcelona Iñigo era un pobre estudiant que demanava almoina en un graó d’una capella lateral de Sant Maria del Mar. Vivia amb molta pobresa però quan va morir ja hi havia mil jesuïtes al món. Qui ho podia pensar fent almoina a aquell pobre estudiant? Realment en Ignasi es van complir les paraules del Magnificat: “El Senyor ha fet en mi meravelles...”
Un dia, fa uns anys, un capellà de la Catedral de Barcelona, mossèn Francesc Campreciós, estava contemplant el retaule barroc de Sant Pacià i Sant Francesc Xavier i va començar a comptar els apòstols del Sant Sopar de la predel•la i es va adonar que eren tretze. Ho va repetir una i altra vegada... tretze. Aleshores el bon mossèn es va adonar que el tretzè apòstol era un home calb, de nas de ganxo, vestit amb sotana negra... era Sant Ignasi de Loiola. La fina intuïció de l’artista l’havia fet apòstol entre els apòstols...
Amics, no és tard per estimar.

domingo, 24 de julio de 2011

Les paràboles del discerniment.

Homilia. Diumenge XVII de durant l’any

Jesús ens brinda avui la paràbola del tresor. El tresor té alguna cosa de misteri i d’aventura: sovint amagat, s’ha de buscar. El llibre del Siràcida diu: “Un amic fidel és un refugi segur: qui el troba, ha trobat un tresor. Un amic fidel no es compra a cap preu,és inestimable el seu valor. Un amic fidel és un elixir de vida que el Senyor farà trobar als seus fidels. Qui venera el Senyor orienta bé la seva amistat, perquè, tal com és ell, és el seu amic” (Sir 6, 14-17). L’amistat, aquest afecte pur i desinteressat! Deia Aristòtil que si els ciutadans practiquessin entre ells l’amistat no tindrien necessitat de la justícia. Avui a través de les noves xarxes socials hi ha gent que diu que té molts amics, però cal no confondre amics amb coneguts perquè la veritable amistat s’ha de cultivar. I els veritables amics s’han de discernir. Jesús al Sant Sopar va dir als apòstols, “a vosaltres us he dit amics” els ho va dir sabent que la majoria d’ells no estarien a l’alçada de les circumstàncies a l’hora decisiva.
La perla fina és el símbol de la doctrina. Per això Jesús va dir que no havíem de donar perles (doctrina) a aquells que no la poguessin entendre. Us confesso que de vegades tinc aquesta sensació, allò que estic dient, allò que m’entusiasma, allò que crec que val la pena, aquella persona com ho rebrà? No hi haurà una desproporció entre el que dic i en com ho rep aquell? Per això també hem de saber discernir, què diem, a qui ho diem i en quin moment ho diem.
Ens pot sorprendre la següent paràbola. Jesús diu que el Regne del cel s’assembla a aquelles grans xarxes tirades a l’aigua que arrepleguen de tot, bo i dolent. Però al cel no és bo tothom? És que el Regne del cel, aquí en paraules de Jesús no és encara el cel, és l’Església. I en l’Església tots hi cabem, bons i menys bons. Ací no posem un rètol com en els bars “reservat el dret d’admissió”. En principi tothom hi té cabuda. Tornem al començament, les xarxes d’avui, les noves xarxes socials arrepleguen de tot, bo i dolent. Cal discernir ja des d’ara.
Encara Jesús hi afegeix una altra paràbola. La del cap de casa que treu del seu cofre joies modernes i antigues. Hi ha persones que només farien coses noves i que no els importa res el passat, són ambicioses i, en el fons, desagraïdes. N’hi ha d’altres que només parlen del passat i des d’ell, judiquen el present i el futur. Són nostàlgiques i paralitzen la marxa de qualsevol grup. Crear i conservar, aquesta ha de ser la nostra dinàmica. Demanem-li al Senyor d’assemblar-nos a aquest cap de casa savi de la paràbola que compartim el nou i el vell. Fem com Salomó (primer lectura) demanem-li al Senyor la gràcia de saber escoltar perquè puguem destriar el bé del mal.
Demà a la nostra comunitat de Sant Francesc d’Assís de Bufalà el bisbe beneirà dos veritables tresors: el nou rosetó i el nou orgue. Per què aquests dos elements tan magnífics? No estem en crisi? La nostra vida comunitària o si voleu més humilment el nostre aprendre a fer comunitat aparentment no necessita d’aquests elements. Però és que bellesa és gratuïtat i la via de la polidesa ens ajuda a fer camí cap a Déu. Així el rosetó de molts colors esdevé un signe de la seva presència i l’orgue, el rei dels instruments, ens ajuda a aixecar el nostre cor cap a ell. Veu i so. Festa dels ulls i de les oïdes. Aquests dos elements ja estaven previstos des del principi de la construcció, però com que són dos elements artesanals s’han entretingut més. Gaudim-ne!

lunes, 18 de julio de 2011

Superar la consanguinitat

A l’església primitiva alguns volien tenir privilegis perquè es deien que eren dels “parents de Jesús”. Però Jesús no va fundar el Regne en relacions de parentiu pel fet de ser de la mateixa sang. Això no donava cap dret. Jesús va enaltir per sobre de tot les relacions d’amistat: “a vosaltres us he anomenat amics!” dirà als apòstols. I en l’amistat no hi ha jerarquies. Ja a la mateixa Bíblia es diu que "qui ha trobat un amic ha trobat un tresor". I encara després de la resurrecció Jesús dirà a la Magdalena, ves i digues als meus germans. No parla dels seus germans o cosins de sang, sinó dels apòstols. És per tant una fraternitat nova, que neix d’una filiació nova.

Els qui parlen d'una descendència física de Jesús, d'uns pressumptes "hereus", s'obliden d'aquest refús del Mestre envers la consanguinitat.

Aquest text no és un retret a la Mare de Déu, tot el contrari, ella va ser la primera en escoltar la paraula i en posar-la en pràctica i en recomanar que els altres també ho fessin: “feu tot el que Ell us digui”. Que ella ens ajudi avui i sempre a obrar de la mateixa manera.

domingo, 17 de julio de 2011

Vèncer el mal a còpia de bé

Diumenge XVI de durant l’any
17 de juliol de 2011

De petits ens agradaven les pel•lícules de bons i de dolents. Era molt fàcil de distingir-los. Se’ls veia d’una hora lluny. Se’ls veia venir. La realitat, però, és més complexa. Sí que hi ha mal, és evident, i persones que fins i tot arriben a estimar el mal. Però el bé i el mal en la vida sempre apareixen barrejats. En el món, en els altres i també en el nostre cor. Tots podem parlar del millor i del pitjor de nosaltres mateixos. I de vegades ens sorprenem quan emergeixen, quan surten a la llum. Diuen que ara en les pel•lícules i en els serials els personatges solen presentar una part bona i una part dolenta. I que per això ens hi identifiquem més.

No tinguem pressa a separar bé i mal. El mal decreix quan el bé creix. A l’oració col•lecta d’avui, la que introdueix, recull i resumeix totes les nostres pregàries d’aquesta eucaristia hem demanat dues coses: ser fervents en la fe, en l’esperança i en la caritat i de perseverar fidel en la guarda dels seus manaments. De les virtuts teologals sempre en podem tenir més i millors, sempre en podem demanar més. Senyor, doneu-nos més fe, més esperança, més caritat. Si cultivem les virtuts el jull no ofegarà el blat. Si guardem els manaments –i el més gran de tots és el manament de l’amor-el bé acabarà triomfant sobre el mal. Si maldius, beneeix. Més val encendre un llumí que maleir de la fosca. Si mires només el got mig buit, fes un esforç per contemplar-lo mig ple. Evita que la mandra i el desencís et vencin. Mira qui tens al costat i ajuda’l.

Diu Benet XVI que els cristians som una “minoria creativa”. Penso en el gra de mostassa, la més petita de les llavors però més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre. Tinguem cura d’aquest gra de mostassa.

Com a comunitat som el llevat dins la pasta. Quantes vegades Jesús devia haver vist a la seva mare Maria amagat el llevat dintre la pasta de mig sac de farina. El llevat desapareix, la pasta creix. Fer el bé amb discreció. Tants esforços per l’educació, la promoció de les persones no poden quedar balders. Donem-ne gràcies a Déu.

domingo, 3 de julio de 2011

Tots deixebles

Tots deixebles
Diumenge XIV de durant l’any.

Aquest text que avui proclamem és com el Magnificat de Jesús. Així com Maria va dir exultant: “la meva ànima magnifica el Senyor”, Jesús dirà “us enalteixo Pare, Senyor del cel i de la terra”. És per tant una pregària de Jesús i una pregària de lloança al Pare. No li demana res, sinó que el lloa i l’enalteix i el lloa per una constatació que ha pogut fer durant la seva vida pública: que el seu missatge era més ben acollit per la gent del poble, la majoria sense formació ni cultura, que no pas pels experts en temes religiosos, però que tenien la saviesa d’haver viscut...

Jesús va passar molts anys treballant a Natzaret, convivint amb els seus, amb Josep i Maria, amb els parents... treballant amb les seves mans “com fas tu i com faig jo” diu el cant. Deu vegades més de vida quotidiana que de vida pública! Van ser els anys de viure allò que després s’expressarà en paràboles. Va ser aprendre les actituds de cada dia, les “virtuts d’estar per casa”, com deia el benvolgut mossèn Martí Amagat, recentment traspassat: el respecte a tots i, especialment, als més grans, la mirada atenta, la discreció, la tendresa, l’amor per les coses petites, el diàleg, l’escolta atenta de l’altre, el silenci personal, el silenci en família, el treball quotidià, la feina ben feta... Sí, Natzaret esdevé la veritable escola de Jesús. En aquests anys de vida oculta amb la família, amb els amics, es forjaren les benaurances i el manament nou de la caritat... La lectura de la profecia de Zacaries (que proclamem també el diumenge de Rams) parla d’un Messies Pacífic: bo i salvador, muntat humilment en un ase, en un pollí fill de somera, que bandejarà els carros de guerra i els arcs dels guerrers i Jesús dirà “benaurats els qui posen pau perquè ells posseiran la terra”.

Després, durant els tres anys de vida pública, a Jesús el seguien les multituds. Entre ells hi anava molta gent senzilla, també malalts, coixos, cecs...També els apòstols, també els savis i els entesos del seu temps el seguien d’un tros lluny. En quin llenguatge els devia parlar? Diuen que el secret de Jesús era que s’adreçava als petits perquè l’entenguessin els grans. Quan un ha viscut, les paraules sintonitzen amb els qui han viscut.

Com escriu el P. Agustí Borrell, biblista: “resulta sorprenent que Jesús s’alegri i fins i tot arribi a donar gràcies a Déu perquè l’escolten i l’entenen els senzills i els petits, mentre que el rebutgen els savis i els entesos. (...) Entendre i acceptar Jesús i el seu ensenyament no depèn tant de la capacitat intel•lectual ni dels coneixements filosòfics o teològics. A Jesús no se l’acull només amb la raó, sinó també amb el cor...“Benaurats els humils, perquè ells posseiran la terra” dirà Jesús, lloa a Déu, i lloarà també als qui són capaços de ser prou humils com per creure.

Si som prou pobres i humils, si obrim de bat a bat les portes del nostre interior al vent impetuós de l’Esperit Sant ell ens farà conquerir la mansuetud de cor i ens reconeixerà com a veritables deixebles seus. Tots som deixebles dirà la conferència episcopal d’Aparecida (Brasil).

“Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, jo us faré reposar”. Després d’un curs molt intens per a molts en aquest començament de juliol Jesús ens convida a reposar, a fer una aturada, a tornar-nos a centrar, a reconèixer que ell camina al costat nostre (aquesta és la imatge del jou suau, són dos a portar-lo!) Com ho farem? Hem de cercar aquells espais i aquells temps de silenci, d’inactivitat aparent, de lectura reposada, de vida de família, per aprendre la pregària de lloança.

domingo, 19 de junio de 2011

El Nom de Déu

Diumenge de la Santíssima Trinitat 2011

Avui celebrem l’Amor de Déu. Un Déu que és Pare, Fill i Esperit Sant. En el seu nom vam començar la nostra vida cristiana, vam ser acollits a la comunitat i vam ser batejats en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant. En el seu nom molts comencem el dia. En ell ha començat aquesta Eucaristia i en el seu nom l’acabarem. En aquest Nom administrem o rebem el perdó. En aquest Nom els esposos s’intercanvien les aliances el dia del seu casament. És present en tots els sagraments. En el Nom de la Trinitat es beneeixen les persones i els objectes. En el seu nom un dia ens acomiadaran d’aquest món.
“Amb quin altre Nom podria anomenar-te? Tu que tens tots els Noms però que cap Nom no t’escau prou”, diu la cançó. Ramon Llull escriu en el Llibre d’Amic e Amat: “Demanaren a l’amic de qui era. Respós: –– D’amor. –– De què est? –– D’amor. –– Qui t’ha engendrat? –– Amor. ––On nasquist? –– En amor. –– Qui t’ha nodrit? –– Amor. –– De què vius? –– D’amor. –– Com has nom? ––Amor. –– D’on véns? –– D’amor. –– On vas? –– A amor. ––On estàs? –– En amor. ––“
Escrivia el poeta contemporani mossèn Pere Ribot, “l’amor de Déu, el seu Nom”. Sí l’Amor és el Nom de Déu.
En aquest diumenge prenem consciència del Misteri de Déu. Un Misteri d’Amor no pot ser fred, sinó càlid i proper. Un Misteri davant del qual ens hi podem arraulir... En l’entranya mateixa de Déu hi ha una comunió d’amor que es vessa: hi ha per tant una oferiment constant de l’amor de Déu. El Cardenal Lluís en la carta dominical d’avui ens diu: “l’amor veritable és un do que no s’imposa, sinó que es proposa” [que bonic, afegim, que és proposar i no imposar!] “és un do que s’ofereix però sense coaccionar la llibertat humana.Com diu l’evangeli de Sant Joan no és Déu que jutja o condemna; és cadascú, acollint l’amor o refusant-lo, qui entra en la vida o s’aparta de la font de la vida (...)cal entrar amb gran respecte i prudència en el santuari de les consciències. Només la saviesa i la misericòrdia infinita de Déu podrà jutjar (...) les decisions més íntimes de cada persona. Nosaltres hem d’acomplir el manament evangèlic de no jutjar el misteri de cada persona i l’actitud de cada consciència personal davant el misteri de Déu”.
Avui l’Església celebra la jornada dedicada als religiosos i religioses de vida contemplativa, és a dir els monjos i les monges dels monestirs, masculins i femenins. Només en el nostre arxiprestat hi ha la Cartoixa, les Carmelites de Tiana i les Clarisses de la Divina Providència. Preguem per aquestes comunitats i les seves intencions. Sobre aquestes últimes cal recordar que enguany se celebra el 800 aniversari de Santa Clara i amb aquest motiu la creu de Sant Damià, aquella que va parlar al Pobrissó d’Assís, va recorrent els diversos Monestirs i ara es troba a Badalona. Quan Jesús va demanar a Francesc que reconstruís la seva Església ell s’ho va prendre al peu de la lletra i va començar reconstruint una ermita. Després va entendre que el que havia de reconstruir era la Comunió eclesial. És aquesta la tasca que avui tenim tots nosaltres, empesos per l’Amor de Déu.

viernes, 17 de junio de 2011

Discurs en els Jocs Florals de Ciutat Vella

Jocs Florals de Ciutat Vella 2011
Discurs del Mantenidor Jaume Aymar i Ragolta
Il.lustre Senyora Regidora,
Sr. Juli Carbó,
Membres del Consistori,
Senyores i senyors,
Amigues i amics,
Amb goig reprenen la seva singladura els Jocs Florals de Ciutat Vella en aquesta catorzena edició. I ho fan en el marc del Palau del Lloctinent, aquest bell edifici renaixentista situat al cor mateix de Ciutat Vella.
Els edificis ens parlen, encara que potser per a molts avui restin muts. Cada edifici té una càrrega simbòlica i fins i tot al•legòrica impressionant. Ens hem d’afanyar a fornir de les eines necessàries perquè els edificis tornin a parlar a les dones i als homes d’avui. Resseguint l’estil i la història d’aquest palau entendrem millor la nostra llengua aquesta llengua que els Jocs Florals enalteixen. La seva història comença quan els lloctinents o virreis del segle XVI van deixar l’antic palau reial als tribunals de justícia i edificaren un cos nou amb grans finestrals i sales espaioses en direcció al sud. La seva construcció va ser aprovada l’any 1547 per les Corts Catalanes i el projecte d’execució es va encarregar a Antoni Carbonell.
Aquest edifici on ara ens trobem és d’una harmoniosa simplicitat, d’un gràcil gòtic tardà amb elements renaixentistes. Evoca l'humanisme, aquell humanisme català, que potser no tenia la grandesa de l’italià o de l’espanyol, però que va deixar l’empremta en la nostra llengua i en la nostra cultura. És cert que al segle XVI l’entusiasme pel llatí com a llengua de cultura va aturar el català a la Universitat on s’anava introduint el castellà, però encara s’estudiava el català. El millor poeta català del moment va ser Pere Serafí que alternava l’idealisme amorós inspirat en Petrarca o en Ausias March, amb la glossa de refranys i de cançons populars. Els seus contemporanis l'anomenaren "lo Grec"; es creu que això ve motivat de petit s'hauria establert a Barcelona provinent de Xipre. Serafí era pintor, escriptor i també músic. Val a dir que la literatura no era la seva primera ocupació: ho era la pintura. En la seva vessant pictòrica podem destacar els retaules d'Arenys de Munt (1543) i de Sant Romà de Lloret (1548) i les portes dels orgues de la veïna catedral de Barcelona i Tarragona (1563). D’aquí vingué la dita Pere Pau pintor pinta portes per poc preu. Aquesta faceta creativa gairebé total lliga amb l'època renaixentista, i entronca amb el concepte d'home nou que esmentaren Leonardo Da Vinci i Miquel Àngel.
Altres poetes com Andreu Martí Pineda i Valeri Fuster van insistir amb una certa originalitat en els models costumistes valencians dels darrers anys del segle XV. Els poemes del mataroní Joan Pujol ja a la segona meitat del segle XVI i els actes sagramentals de Joan Timoneda reflecteixen el canvi de la Contrareforma que havia de culminar amb el Barroc.
A l’angle esquerre del pati d’aquest edifici on ens trobem hi ha l’escala monumental coberta amb un enteixinat singular fet, segons tradició amb la primera fusta arribada d’Amèrica amb les expedicions colombines. També es diu que ací el 1519 es va fer la primera xocolatada de la història poc després que el jove rei Carles I presidís el magne capítol de l’orde del Toisó d’Or a la veïna Catedral de Barcelona.
També es diu que ací, en el veí Palau Reial Major, el 1519 es va fer la primera xocolatada de la història poc després que el jove rei Carles I presidís el magne capítol de l’orde del Toisó d’Or al magnífic cor de la veïna Catedral de Barcelona.
Però no hem d’oblidar que aquest edifici va custodiar durant segles un tresor molt anterior a la seva construcció. Aquesta fou la seu de l’Arxiu Reial nascut l’any 1318 a instàncies del rei Jaume II que volia dotar de suport documental i jurídic les seves propietats. Aquí s’aplegaren fins l’any 1993 que l’Arxiu fou traslladat a la plaça de les Glòries Catalanes, uns fons rellevants amb nombroses sèries de registres, processos, pergamins, cartes reials, molts d’ells escrits en la nostra llengua. En el període comprès entre la segona meitat del segle XIII i la primera meitat del segle XV el català va aconseguir d’establir un model de llenguatge escrit que, progressivament va anar ocupant no sols l’àmbit administratiu i jurídic –el que avui qualificaríem com a oficial sinó els diversos camps de la cultura i del coneixement. Una llengua que era apta per a l’administració, la literatura, la ciència i el comerç... Com escriu Joan Anton Rabella, hi ha dos factors que contribueixen de manera decisiva a la formació del que avui anomenaríem llengua d’Estat: el prestigi que li va atorgar la monarquia, que va ajudar a dignificar el vulgar i l’ús que en va fer la Cancelleria reial que a més en facilitava l’extensió com a model culte. A la Cancelleria reial hi trobem grans escriptors, traductors i intel•lectuals com Bernat Metge, Guillem Nicolau, Jaume Conesa...
Saben que aquest palau té una guaita extraordinària anomenada el mirador del Rei Martí acarat també a la Mediterrània, el Mare Nostrum, fogar de cultures i de civilitzacions. El mirador evoca que al segle XIV hi hagué la gran aventura oriental iniciada per Jaume II el 1303. Atenes fou conquerida el 1311 i Neopàtria el 1318. El català va ser portat fins al més extrem racó de la Mediterrània i l’usaren les cancelleries dels ducats i notaris i alguns funcionaris i fins i tot podria haver influït en el lèxic mariner grec. Com assenyalava poèticament el mestre Sanchis Guarner: “Dins l’august temple del Partenó, llavors cristianitzat, ressonà robust i triomfant el català durant desenes d’anys en els sermons que s’hi predicaven” (J.V.Boira)
Han vist que aquest palau té un gran pati amb arcs escarsers a la planta baixa i amb una galeria toscana amb voltes d’aresta a sobre. I enmig de tanta pedra, la vida. En aquest pati que és talment un claustre laic, hi ha les restes d’una parra centenària, una de les quatre que hi havia hagut. La parra i la seva ombra, tan mediterrània, evoca la felicitat, el goig del sopar a la fresca, la cultura del vi... I ens fa pensar en Roma caput mundi que també fou un territori de la llengua catalana, gràcies als dos papes valencians Borja, Calixte III i Alexandre VI que no sols es van envoltar de compatriotes en els cercles oficials i privats sinó que feren servir el català en els afers d’estat i que va moure la famosa frase: “O Dio la Chiesa in mani dei catalani”.
Al mig del pati hi ha un brollador que refresca l’ambient i que evoca els versos de Joan Salvat Papasseit en el seu Poema sense acabar:
Quin doll d’aigua a la font ara que és vespre/ i la lluna s’afanya a pujar a la carena/ I ronda el ca fidel a la serena/perquè al seu amo capritxós i destre/plau besar l’amada sota la lluna al vol/en el porxo del barri de la masia quieta/adormida pels grills/missenyors de la cleda i els pins.
S’hauran fixat que els balcons d’aquest edifici tenen gravat a les llindes l’escut de la Generalitat amb la creu de Sant Jordi. A l’arrencament de l’escala noble hi ha una porta amb la representació del Sant Cavaller, obra de Josep Maria Subirachs. Dos signes en aquest palau de la presència del nostre patró venerat a Catalunya i a diversos indret del món el dia 23 d’abril en aquesta festa extraordinàriament viscuda que uneix roses i llibres, bellesa i cultura; com la festa d’avui que uneix també flors (la flor natural, l’englantina, la viola) amb la poesia. Tot poeta té alguna cosa de profeta perquè anuncia el món que ha de venir.
Si avui mirem Barcelona i especialment Ciutat Vella on ens trobem, ens adonarem de la gran diversitat cultural i lingüística on vivim immersos. Darrera de cada llengua hi ha una manera d’entendre el món, la vida, la persona. Quan s’acaba una llengua- que també s’acaben- es tanca una possibilitat d’entendre el món per això cal agrair tots els esforços que es fan per preservar-les. Mirem al nostre voltant avui entre nosaltres conviuen persones de llengües diverses: recordem que la tercera llengua parlada a Catalunya, després del català i del castellà és l’amazic, s’estima que el 80% de la gent de procedència marroquina (prop de 210.000) i algeriana (prop de 8.000) que viu a Catalunya és amaziga. És així que l'amazic és la tercera llengua de Catalunya, amb més de 175.000 parlants, darrere solament del català i del castellà, les dues llengües oficials. Vivim en una societat multiètnica, multicultural i plurireligiosa això ho hem de veure i ho hem de viure com un enriquiment. Aquest mateix palau fou una de les seus de la Trobada Internacional de Pregària per la Pau celebrada per la Comunitat de Sant Egidi el passat octubre amb la participació de representants religiosos d’arreu del món. La cultura de la por no porta enlloc. La diversitat s’ha de sentir com una ocasió privilegiada per treballar per una societat cada vegada més inclusiva. Quantes entitats d’Església i de la resta de la societat treballen per això! Perquè l’horitzó és que encara que parlem llengües diverses tots ens puguem entendre en el més profund.
Avui és important d’aprendre idiomes. A la Universitat de Georgetown hi ha una sentència que diu que tothom val per les llengües que sap, és cert, però sobretot és important que aprenguem el llenguatge del somriure, de la generositat, de l’amor abnegat, a fons perdut, un llenguatge que tothom el pot entendre. Diuen els experts que la paraula humana pot tenir cent mil anys d’antiguitat, però que una mirada té milions d’anys i que està carregada d’unes connotacions i d’una profunditat extraordinària. Aprendre el llenguatge de aprendre a mirar, és aprendre el llenguatge preverbal el del gest, el de l’abnegació que tantes vegades és discreta i amagada. Per això no n’hi ha prou d’escriure poesia, cal saber llegir-la, cal saber declamar-la, cal saber transmetre-la.
A l’entrada del Palau del Lloctinent hi ha un “Vítor” un graffiti que ens fa pensar en aquells que els estudiants de Salamanca escrivien per festejar els companys que triomfaven com avui lloem tant els guanyadors com els qui han participat en aquest jocs florals.
Acabo. Els anys que aquest palau era la seu de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, molts investigadors - entre ells el qui els parla- passàvem llargues hores investigant-hi en un silenci acompanyat tan sols del so majestuós de les campanes de la Catedral i
de les tonades fugisseres dels músics de carrer. És aquesta mateixa experiència que avui d’alguna manera tornem a reviure la trobada amb la paraula viva, amb la paraula bella que sorgeix d’un silenci sonor. L’enhorabona a tots els qui han participat en aquest magne esdeveniment.