domingo, 26 de marzo de 2017

Sortir de l'ofuscació

Homilia diumenge laetare 26/03/17

En aquest diumenge central de la Quaresma, es proclama l’evangeli d’aquell cec al qual Crist va regalar la llum. Aquest text el llegien els catecúmens en aquesta jornada del gran escrutini. Els escrutinis són ritus per verificar com les ments i els cors dels iniciats es van purificant i il·luminant pel coneixement cada vegada més profund de Crist Salvador. El deixeble va seguint tot un procés de creixement interior. La Quaresma és l’alegria de viure amb plena consciència la Llum de Crist. I és que la conversió és també profundament alegra. En el llenguatge bíblic Llum és veritat, passió, bellesa, vida bategant d’amor, sinceritat i transparència, puresa d’intenció (Gomà)... El marc ambiental de l’escena fou la festa dels Tabernacles: quan esplèndides il·luminacions al Temple recordaven com Déu es va fer llum per guiar els israelites en la travessa del desert. I Jesús es presentarà com a “llum del món”. Per això un dels ritus baptismals encara avui és lliurar el ciri encès al nou batejat per mitjà dels seus padrins amb les paraules “rep la llum de Crist”. La carta als Efesis que hem proclamat té el ressò d’una homilia baptismal apostòlica: en altre temps vosaltres éreu foscor, però ara que esteu en el Senyor, sou llum, viviu com els qui sou de la llum. I la unció de David anticipa també la que tots els batejats reben.
A l’evangeli de la guarició del cec de naixement Sant Joan descriu el procés de passar espiritualment de les tenebres a la llum. Jesús, a més, trenca una creença molt arrelada en el seu temps i en moltes d'altres cultures: la malaltia, en aquest cas la ceguesa, és conseqüència del pecat. Jesús diu molt clarament que no és així, sinó perquè "es revelin les obres de Déu". És dir el mal és una privació de bé una absència de bé que encara subratlla més l'acció benèfica de Déu. Recordo el cas d'una amiga malalta terminal que es preguntava què havia fet per trobar-se tan malament. Se sentia culpable i era gairebé inútil d'intentar convèncer-la. Havia estat educada en la culpabilitat, com tants de nosaltres. Molts pares es culpabilitzen també dels comportaments dels seus fills com si fossin els únics responsables de la seva formació o de la seva malformació. Certament els pares tenen la primera responsabilitat, però hi ha moltes més instàncies formatives o “deformatives” que incideixen en la maduració de la persona. El sentit de culpa l'estenem també socialment. Si avui hi ha crisi és perquè hem estirat més el braç que la màniga, diuen. És possible que en alguns casos hagi estat així però les coses, ens diuen els experts, són molt més complexes. Sovint la cobdícia d'uns pocs ha reportat mals pet molts.
L’evangeli només resumeix uns fets. És evident que el cas del cec de naixement va portar una llarga controvèrsia que el va dur fins i tot a ser exclòs de la sinagoga. Jesús estima el cec perquè és conscient de la seva ceguesa. Els fariseus, en canvi, estan ofuscats pel seu orgull. La seva mirada era escrutadora, implacable. Eren obstinats i arrogants. Jesús en canvi continua acollint el cec un cop expulsat de la sinagoga. “perquè els qui no hi veuen, vegin i els qui hi veuen quedin cecs. “Els que hi veuen” vol dir els qui en les coses de Déu estan segurs de saber-ho tot. Són autosuficients. Al contrari, els que no hi veuen són els conscients de la seva limitació, saben anar amb pas humil, en actitud baptismal, a la piscina de Siloè. Transparents s’identifiquen amb la Llum que els va il·luminar un dia: Crist mateix.

Ha mort mossèn Pere Farnés, liturgista de relleu internacional. Recordo com predicava l’homilia. Assegut i amb el leccionari damunt dels genolls. Talment com un mestre des de la seva càtedra i alhora com un deixeble de la Paraula. Perquè predicava sempre amb gran humilitat, ell era el primer d’aplicar-se les exigències de l’evangeli. Per a mi aquesta fou la seva gran lliçó. La litúrgia, tota litúrgia, cada litúrgia, ha d’anar acompanyada pel testimoni de vida que la fa realment significativa. 

domingo, 19 de marzo de 2017

Diàleg a fons

Homilia Diumenge III de Quaresma

Un dels esmalts que hi ha en el frontal d’aquest altar de Santa Maria, el central, presenta l’escena de l’Èxode que hem proclamat. El poble tenia set. I murmurava i es rebel·lava contra Moisès. És una imatge de la vida humana. De tots nosaltres que tenim set interior, però que rondinem perquè sovint no trobem com satisfer-la. I el seu guia Moisès s’exclamava perquè no sabia què fer per aquell poble que tenia confiat. I ells s’exclamaven perquè la promesa de Moisès no semblava respondre a les seves expectatives. I Déu li fa entendre al seu elegit que ha donar un cop de vara a aquella roca perquè en surti l’aigua viva. I Moisès després de dubtar, ho farà.  Sense l’aigua d’aquella roca, que és el símbol de Déu mateix, haurien mort de set. Quant avui vivim assedegats! Penso en molts amics d’aquí mateix de Badalona, que en d’altre temps eren practicants habituals i compromesos, que amb els anys s’han anat allunyant de la pràctica de la fe i del compromís, però mantenen les seves conviccions profundes, la seva espiritualitat i no saben com compartir-la ni on viure ni celebrar-la. Quin cop a la roca, quina sacsejada ens caldrà? En pocs dies m’ho han dit dues persones madures i sòlides intel·lectualment: necessito un interlocutor, algú amb qui parlar de la meva vida interior, algú amb qui compartir els meus interrogants, les meves inquietuds... És el que hem escoltat en l’evangeli d’avui, el diàleg  en profunditat de Jesús amb la samaritana un diàleg d’amor i de creixement personal d’aquesta dona que passa de veure Jesús com un estrany a preguntar-se si no seria el Messies i anunciar-ho als seus paisans.
La samaritana no acabava d’entendre Jesús. Ella el pou de Jacob i Jesús li parlava del seu pou interior, aquell que tots tenim. En el fons del seu pou interior hi havia aigua bona, però havia quedat emmascarada pel llot de diverses relacions que probablement no l’havien omplert. Jesús li ensenya que ha de ser capaç de netejar tot el que li priva d’emmirallar-se en aquella aigua i de beure’n. A aquella dona pecadora i sense horitzó, Jesús li ofereix una deu interior d’aigua viva que no s’esgotarà en tota l’eternitat. Mitjançant aquesta pàgina de Sant Joan, Crist ens està dient a totes els humans assedegats que li demanem l’Esperit Sant. L’Esperit que ens ensenyi a adorar Déu tal com vol ser adorat. Que ens faci remuntar les misèries que ens divideixen, com dividien aleshores a jueus i a samaritans. Que ens alliberi de l’esclavatge de creure que només som matèria i ens il·lumini en la veritat de pensar i de sentir com a fills, com a semblants a Déu.
Avui que és el dia del Seminari, hem de pregar que sorgeixin vocacions i hem de pregar que els novells sacerdots siguin capaços d’acompanyar les persones en els seus processos, encara que vinguin d’una altra cultura o d’una altra manera de pensar. Tot acompanyament comporta temps i dedicació. Cal també que els sacerdots joves, siguin capaços de dialogar amb els sacerdots grans. I que uns i altres ens ajudem. No volem simples funcionaris que administrin sagraments. Ni mers organitzadors d’esdeveniments que després quedin en no-res. L’acompanyament es fa en el si d’una comunitat, d’un moviment, en equip, de manera  coresponsable. I tot això requereix maduresa. La nova Ratio, la guia dels seminaris recorda que la gràcia que no substitueix la naturalesa sinó que la perfecciona. El document exhorta als candidats al presbiterat a cultivar la humilitat, la valentia, el sentit pràctic, la magnanimitat en el cor, la rectitud en el judici i la discreció, la tolerància i la transparència, l’amor a la veritat i la honestedat (93). És obvi que quant més alt sigui el nivell de formació dels laics, major serà també l’exigència dels ministres que estan al seu servei

Aquesta tarda a la Sagrada Família viurem el goig de l’ordenació diaconal de l’Alberto Moreno-Palancas, juntament amb el Pere, l’Iñaki i en Josep. El bisbe Joan Carrera quan celebrava a Sant Francesc d’Assís cada missa es pregués perquè sorgissin vocacions sacerdotals a Badalona. Passat un temps el rector de Llefià li va dir: comença a despuntar-ne una. Era l’Alberto un noi que va fer un llarg procés, ja de petit va sentir la crida de Déu però que fins als 23 anys no va prendre la decisió. Va fer tota la carrera d’empresarials.  Després va emprendre, tot sol, el camí de Santiago. Tinguem aquests nous diaques molt presents en la nostra celebració.

sábado, 11 de marzo de 2017

Consolació i desolació

Diumenge  II  de Quaresma

Tots en el decurs de la nostra vida passem moments de claror i moments de foscor. Dies i nits. Els grans sants també els han tingut. Sant Ignasi de Loiola parla de consolació i de desolació. Sant Joan de la Creu de la “noche oscura del alma”. Santa Teresa de Calcuta després d’unes consoladores experiències místiques, va viure una llarga foscor interior fins a la mort, que queda reflectida en el seu llibre “Vine, sigues la meva llum...”. També aquests moments els podem viure com a comunitat...
Avui l’evangeli descriu un moment intens de consol, de llum i de pau dels tres deixebles estimats. Aquell Jesús de cada dia, aquell que els havia cridat a la vora del llac, aquell per qui ho havien deixat tot, aquell que menjava i dormia amb ells, aquell de qui havien intuït ja un rerefons transcendent, quan ensenyava, quan guaria... ara a la muntanya se’ls manifesta plenament transfigurat amb la llum interior de la divinitat que el fa resplendir. Quina força que els devia donar aquella visió sobrenatural! Ho expressa Pere “que n’estem de bé aquí dalt!” Però tot d’una aquella visió esplendent, s’esvaeix, i la veu del cel els fa tornar a la realitat i al Jesús de cada dia.
En la nostra vida conviuen la llum i la tenebra: hi ha moments rutinaris i grisos,  però n’hi ha uns altres que semblen il·luminats per dins: un silenci fecund, un somriure benvolent, una mirada afectuosa, una paraula o un consell oportuns, un diàleg fecund, un encontre feliç, una trucada esperançadora, una reunió reeixida. Cada dia en tenim d’aquests moments i és possible que en el decurs de la nostra història hàgim tingut també alguns dies cabdals de felicitat plena.
Per què no podria ser sempre així? Per què el dolor, la malaltia, el mal del món? Per què la corrupció, la cobdícia? Per què les desavinences i les guerres...? Per què la mort?
La gran lliçó del cristianisme és que la passió és necessària per poder arribar a la glòria. Que el dolor per al cristià no és un absurd, que el patiment il·luminat per la fe no és en va, que el qui s’humilia serà enaltit... Que Jesús arriba a l’abaixament total per poder ressuscitar gloriosament. El doctor Torras i Bages parlava de la ciència del patir. Quanta saviesa en els que aprenen a sofrir bé, en els qui saben enfrontar la malaltia i la dissort quan truca a la seva porta, en els qui són capaços de somriure davant l’adversitat. Mare Teresa va arribar comprendre que aquell aparent silenci de Déu era per deixar parlar als més pobres. Que el Senyor ja no li parlaria directament si no per mitjà dels més petits.
És evident que els sofriments viscuts en família, en comunitat, en equip, són de més bon portar. Cada eucaristia, font i cim de la vida comunitària, pot esdevenir un instant de transfiguració consoladora. La Fundació Casa de l’Esperit i de l’Art Onlus, que és qui ha promogut la creu de Lampedusa, que ens visita aquests dies, feta amb fustes d’aquell vaixell que va naufragar amb centenars de persones que buscaven una vida millor, promou també unes sagrades formes que elaboren els presos de Milà i que es distribueixen per les parròquies. Hi ha una intenció catequètica. És que els nens i nenes –i els adults també, és clar- comprenguem que darrera del pa blanc de la patena hi ha una experiència de sofrença i de privació de llibertat, però també una ànsia de superació i de reintegració social. Que avui, quan alcem el pa i el vi en la consagració, el recordem transfigurat, en el moment del comiat.
  


domingo, 5 de marzo de 2017

Societat de la saviesa


Homilia primer diumenge de Quaresma

Hi ha un gran contrast entre la primera lectura i l’evangeli d’avui. Al paradís l’home i la dona sucumbeixen a la temptació del diable. Al desert Jesús venç la triple temptació. Al paradís hi ha de tot, però Adam i Eva sospiten que hi ha alguna cosa que Déu els amaga i per això transgredeixen l’orde de les coses: aspiren a ser el que no són. Fixem-nos en la promesa subtil de la serp:  “si mengeu de l’arbre del coneixement se us obriran els ulls.” I cauen en el parany. Al desert no hi ha de res, però Jesús amb la seva saviesa divina sap respondre al temptador -bíblicament molt culte perquè cita l’Escriptura- amb una Saviesa nova
Vivim en una societat que hom qualifica “del coneixement”. És el nou model en el qual la informació entesa com a coneixement acumulat de forma comunicable apareix com a fonament del desenvolupament econòmic, polític i social. Una societat que atreu a molts creant miratges. És veritat que el coneixement ajuda al desenvolupament però  la temptació avui és creure que ens hem de desenvolupar  fins al punt que hem de deixar de ser allò que som per esdevenir una altra cosa distinta: ens costa d’acceptar la nostra contingència, que som però que podríem no haver estat mai, ens costa d’acceptar la nostra vulnerabilitat, que “anem nusos”. Sí que hem de créixer, sí que hem de millorar, però sense deixar de ser nosaltres mateixos ni de realitzar la nostra missió, ni d’oblidar que societat del coneixement no vol dir encara societat de la saviesa.
Com es dirien avui les tres temptacions de Jesús? La immediatesa: pedres en pans. Que les coses (o les persones) canviïn immediatament sense tenir en compte que tot canvi implica un procés i un acompanyament llarg.  Fer coses espectaculars, grans happenings d’una emotivitat desbordant, predicacions mediàtiques trasbalsadores, de les quals que un cop passades no en queda pràcticament res. I la tercera: idolatrar, fer déus d’ideologies, viure pendents del diner, o del poder, o del culte al propi cos, o d’un coneixement que és acumulatiu però que no és savi. I el més delicat és que en tota temptació hi ha un nucli de veritat. Per això la temptació es va tornant més subtil a mesura que passen els anys i la persona madura.
Com vèncer les temptacions? La resposta és el do de Déu del qual ens ha parlat avui llargament Sant Pau. El do que no té comparació amb la caiguda, el do generós que s’ha estès a tants, que ens fa justos, la sobreabundància de gràcia. El do que ens ajuda a discernir . Pel qui creu tot és signe, pel qui estima tot és do. És el tema del missatge de la Quaresma d’enguany “La Paraula és un do. L’altre és un do.” És la Paraula de Déu llegida, proclamada i meditada, és l’altre –la paraula encarnada- els qui ens ajuden a discernir.

Aquesta tarda a la Sagrada Família viurem “Sent la creu”. Una eucaristia pensada per a joves al voltant de la Creu de Lampedusa, aquesta creu feta en fustes de pastera que el papa Francesc va beneir i que nosaltres adorarem pensant en tantes persones que en el seu desesper han deixat la seva terra, posant en perill la seva vida, atretes sovint per promeses enganyoses. Algunes han mort ofegades a la Mediterrània. D’altre s’han trobat murs. D’altres encara han estat acollides i són acompanyades.  Algunes hi seran presents entre la multitud del miler de joves que s’esperen que hi acudeixin. Aquests joves generosos s’arriscaran a construir un món on tothom hi tingui lloc?

sábado, 25 de febrero de 2017

Tinc por

Homilia diumenge VIII de durant l’any (26/02/2017)
Dilluns passat acompanyàvem en Joan. El seu pare havia mort, encara jove, després de patir un càncer que se’l va emportar amb poc temps.  Al final del respons, en Joan va adreçar-nos unes paraules. Emocionat pel record del pare, de cos present, però amb el ferm convenciment que en aquell moment havia de dir-nos a tots alguna cosa que ens fes reflexionar.  Ens va dir que, certament, el càncer és un mal que afecta a molts, però que hi ha un mal pitjor que afecta a tots que és la por. M’hi ha fet pensar l’evangeli d’avui, on Jesús reitera que no ens hem de neguitejar. Ja fa anys, el jesuïta i tractadista d’art contemporani Friedhelm Menneckes, va promoure que en el presbiteri poligonal de la seva parròquia de St Peter a Colònia, molts artistes, creients o no, exposessin les seves obres. La única condició era la que venia donada pel marc arquitectònic: les obres s’havien d’adequar a una estructura ternària, com un tríptic. Van exposar artistes contemporanis de renom. De manera sorprenent, les obres profanes, posades en un context religiós, se sacralitzaven. Una de les presentades fou la de l’artista conceptual alemanya Rosemarie Trockel (Schwele, 1952) que va escriure simplement en lletres negres sobre fons blanc en alemany una frase provocativa: ICH HABE ANGST  (tinc por). Aquesta frase va moure la protesta aïrada d’un feligrès: “jo vinc a l’església perquè tinc por tot l’any; hi busco consol i em trobo a l’altar major amb aquesta frase: tinc por”. La resposta del P. Menneckes fou: “Jesús a Getsemaní també en va tenir de por”. Déu es fa càrrec de les nostres pors i la veu del seu Fill, plasmada al mur com un grafit, ens continua parlant.
“Mireu com creixen els lliris del prat”, diu Jesús a l’Evangeli. I aquesta frase va esdevenir el lema episcopal del bisbe Joan Carrera. El Papa Francesc, a l’Encíclica Laudato Si afirma: “hi ha una actitud del cor, la del qui tot ho viu amb serena atenció, la de qui sap estar plenament present davant d’algú sense estar pensant en allò que ve després, que es lliura en cada moment com a do diví que ha de ser plenament viscut. Jesús ens ensenyava aquesta actitud quan ens convidava a mirar els lliris del camp i les aus del cel” (226).
Per què se’ns fa tan difícil de viure l’instant present? Vivim de records o de projectes, però ens costa saber valorar el moment que Déu ens regala. Diríem que avui el temps és la major riquesa. La frase “no tinc temps” sovint és als nostres llavis. Sentim que la vida se’ns escapa, que com més grans ens fem més de pressa sembla que passi tot. Som captaires de temps. El Dr. Marañón deia “drapaires del temps”. Si ens sabéssim aturar i auscultar el nostre moment, fruiríem de l’instant present. L’escriptor i periodista Josep Maria Puigjaner amb paraules amarades de bellesa, reivindicava la solitud i el silenci, la trobada amb els altres, l’engatjament com a constitutiu irrenunciable de la persona, l’atansament a allò que ens depassa, la identificació amb la natura, la paraula poètica i profètica. Escrivia “quan hàgim aconseguit fer aquest temps lliure, diguem rosa i clavellina, o rosella o nard. Creieu-me: digueu vocalitzant com qui els està aprenent, els noms del desmai, de l’om i del plàtan (...) i del xiprer i la magnòlia. No us contingueu: llanceu-vos a pronunciar sense fre el nom de totes les plantes i les flors que us passin pel vostre instint de bellesa. Digueu-los en veu baixa, baixeta, que no us senti ningú, o només la persona que estimeu, i després, de seguida, mireu la clavellina o la magnòlia o el xiprer. Però mireu-los lentament, amb calma de rellotge de paret. Veureu quina flaire us estremeix, quin goig de tarda de festa es va arrecerant en els racons de més endintre. I sentireu com us eleveu cap enlaire, molt amunt, allà on gairebé mai recordeu haver arribat fins ara”.

L’eucaristia és un etern present: “Això és el meu cos, aquesta és la meva sang.” Que avui quan alcem el pa i el calze repetim interiorment com el salmista: “Reposa només en Déu, ànima meva/ d’ell em ve tota l’esperança”

domingo, 19 de febrero de 2017

Bessons de Déu



Homilia Diumenge 7è de durant l’any (19/02/17)

Potser una de les coses que més ens distingeixen als cristians d’altres és que som un poble de perdó i no de venjança. Això ve de lluny, ho hem escoltat a la primera lectura: “no et vengis, ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble”. Ara també hi ha hagut textos que han alimentat l’esperit de venjança i en el decurs de la història hi hem caigut moltes vegades en la revenja. I avui, si ens hi fixem, continuem practicant petites venjances cada dia, al volant, a l’estadi, potser fins i tot a casa a la parella, entre germans. Frases com “qui la fa la paga”, “te’n recordaràs d’aquesta” no haurien de formar part del nostre vocabulari.  En una de les pregàries eucarístiques demanem que la venjança doni pas el perdó, que l’odi deixi pas a l’amor. Si  tota aquella energia que dedicaríem a emprar en la venjança la uséssim per perdonar! És el comportament més savi. És la saviesa dels fills de Déu de la qual ens ha parlat Sant Pau.
“Parar la galta” no és sinònim de debilitat. Quan Jesús en la seva Passió fou bufetejat per aquell criat del summe sacerdot, certament no s’hi va tornar, però li va respondre amb gran fermesa. Si he parlat malament digues en què, però si no perquè em pegues?
Tots en el decurs de la vida ens hem volgut assemblar a algú. Ha estar un mestre, un metge un presentador, una actriu. Però tots hem mirat d'assemblar-nos-hi sense deixar de ser nosaltres mateixos. Però allò que ens fa mes semblants no es un gest una mirada o una manera de parlar si no una actitud davant la vida, un comportament
Jesús avui ens diu a l’evangeli que quan mes ens assemblen a Déu es quan tractem els altres sense fer diferències. Ja ho sabem que tots som iguals en dignitat però sembla que sovint ho oblidem. I posem per endavant el gènere, la procedència el nivell cultural, al fet de ser persona. Avui els nens i els joves estan molt més acostumats a la diversitat que les generacions precedents. Però cada generació ha de ser alfabetitzada de nou. Avui entre nosaltres hi continua havent  xenofòbia, capteniments discriminatoris, sexistes, insolidaris. Diverses formes d’odi  des de les més altes esferes del poder mundial. Però no ens hem de fixar tant en els altres com en el nostre comportament. De vegades ens vantem de ser persones tolerants i solidàries i quan arriba el moment no estem a l'alçada i discriminem. En un espot que ha corregut per les xarxes es veu com uns pares amb una nena a la sala d'espera d'una consulta s'asseuran lluny d'un home estranger, talment com si no es volguessin contaminar. Quan el metge els fa passar els fa entrar a tots quatre i els presenta aquell home que ha estat precisament el donant que ha salvat la vida de la nena. Aquells pares es queden estupefactes i avergonyits.
Hi ha gestos que ens commouen. La revista Mundo Negro ha concedit el Premi a la Fraternitat 2016 al cardenal Dieudonné Nzapalainga, arquebisbe de Bangui i a Kobine Layama, imam de la mesquita central de la capital centreafricana, pel seu treball de diàleg i promoció de la pau en aquell país immers en una greu inestabilitat des de març de 2013. El desembre d’aquell any hi hagué una ofensiva que va fer que en dos dies morissin 1000 persones i bona part de la comunitat musulmana hagués d’abandonar la ciutat. En aquell context el Cardenal va decidir acollir a casa seva l’imam i la seva família durant nou mesos. Aquest gest va ser durament critica per part d’alguns membres de les comunitats musulmana i cristiana que no entenien aquesta forma d’acolliment i de respecte recíproc. Aquest gest però va fer que uns i altres coneguessin Nzapalainga i Layama com a “els bessons de Déu.”
Tots demanem ser tractats personalment. El cristianisme es bàsicament personalista. Per això un tracte entre iguals no vol dir un tracte igualitari. Cada persona desitja ser tractada a la seva manera i la saviesa de Déu ens ha d’ajudar a descobrir-la. Que ens hi ajudi també la celebració d’aquesta eucaristia.


sábado, 11 de febrero de 2017

Decidir sàviament

Homilia 12 de febrer de 2017
Diumenge VI de durant l’any

A la primera lectura d’avui se’ns parla de llibertat: "ets tu qui has de decidir".  Déu, font de llibertat, ens ha creat lliures i ens atorga l’honor de triar i de decantar-nos per al bé. Però les eleccions no són fàcils. No es tracta simplement de decidir, si no de decidir sàviament. Per això Déu no ens deixa sols i per ajudar-nos ens il·lumina amb la seva saviesa. Ho hem escoltat a la segona lectura. La paraula de Déu que proclamem i que comentem en comunitat, ens ajuda a decidir rectament.
De petits tenim poc marge de llibertat, perquè els nostres pares l’han retingut delegada, però a mesura que anem creixent, ens l’han d’anar retornant i alhora ens han de transmetre la saviesa de triar bé. El Full Dominical d’aquesta setmana recorda per exemple que triar una escola, una escola que estigui d’acord amb les conviccions religioses i morals dels pares, suposa un llarg camí: i ens explica els passos que cal seguir. I entre d’altres dóna als pares un criteri molt senzill: acostar-se a la porta d’una escola a l’hora de la sortida. En aquell context podem observar si els nens i nenes surten feliços, com són les famílies... Fins i tot es pot preguntar quina és la seva opinió sobre el centre. La majoria d’escoles organitzen també jornades de portes obertes...
“Feliç el qui camina seguint la llei del Senyor”, hem cantat al salm. En un món com el nostre on es destrueixen vides humanes, monuments, relacions, projectes de vida, Jesús a l’evangeli ens recorda que no ha vingut a destruir, si no a portar a plenitud.  L’Evangeli no suprimeix el valor de cap poble ni de cap cultura. Però tampoc deixa les coses tal com estaven.  Ha vingut a dar plenitud a fer que siguem allò que estem cridats a ésser. A conduir les idees i les institucions cap a la seva definitiva perfecció.  Quan un arbre dona fruit, no es destrueix, sinó que arriba a allò que estava destinat (Gomà).
En l’època que es va escriure aquesta pàgina de l’Evangeli alguns ja defensaven que la comunitat cristiana només s’havia de cenyir als deures de primera magnitud. Però s’enganyaven, la gran fidelitat és fa de les petites fidelitats de cada dia. Aquell que és fidel en les coses que valen poc, també ho serà en les de més valor.
Heu sentit dir que es va dir als antics... però jo us dic. La tradició més important és la que es trametia oralment.  Quantes vegades hem sentit o potser hem dit nosaltres mateixos: “jo no robo, ni mato...” però tots sabem que hi ha moltes maneres de robar i de matar: es pot robar la fama d’una persona, malparlant-ne a les seves espatlles o blasmant-la a través de les xarxes socials. Tots sabem també que un comentari desafortunat, insidiós, pot matar l’alegria d’una persona, d’una família o d’una comunitat. Tots hem vist posar pals a les rodes,  avortar projectes...
“No mataràs” exigeix no tenir odi ni al cor ni en els llavis. Arran dels insults i menyspreus al carrer que va patir recentment la regidora Fàtima Taleb, divendres passat al barri de la Salut es va celebrar un acte sobre Convivència per la diversitat amb la presència d’expert en les relacions entre cultures i religions, de polítics i de representants de les diverses creences de la nostra ciutat. Moltes vegades es va parlar de l’odi. Es deia que hi ha discursos basats en l’odi i la xenofòbia que atien el foc i que tard o d’hora malmenen la convivència. Que hi ha un racisme institucionalitzat, i que la millor vacuna és el coneixement mutu.
Deia Bernanos que el veritable odi és el desinterès i l’assassinat perfecte és l’oblit.
L’eucaristia és memorial, és actualització del record, és dolça exigència. És força i impuls comunitari per decidir i per decidir sàviament.