domingo, 21 de agosto de 2016

Sàvia ultimitat

Homilia diumenge XXI de durant l’any 21/08/16

Antigament els palaus tenien una porta noble, gran i alterosa, per on entraven els notables. I una porta petita i estreta per on entrava el servei. Això passava a moltes cases i també a molts pisos que tenien (i tenen) una doble porta d’entrada: pels propietaris i pel servei. Recordo de petit, al meu col·legi que era així. Els professors, els pares, els alumnes entravem per una porta gran de doble batent. I hi havia una porta baixeta. Cada matí a les cinc sonava el timbre i per allí entraven les dones que anaven a fer la neteja abans de les classes. Vam trigar temps a saber-ho. D’infants no pensàvem que algú havia de fer aquestes feines bàsiques i imprescindible. De vegades, d’adults també ho oblidem... És una imatge ben clara que al banquet del Regne (sovint el Regne de Déu és comparat a un banquet) hi entrarem només per la porta de servei i ens hem d’afanyar a fer-ho. “Una Església que no serveix, no serveix per a res”. El Papa Francesc és portantveu d’aquesta Església servidora i desclericalitzada.
Que boniques i poètiques són les imatges d’Isaïes. Imatges universals que parlen d’afluència de pobles diversos. I el Senyor les ratifica en les seves paraules: “vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud”. En una societat tan multiètnica, quantes lliçons d’autenticitat rebem de persones nouvingudes! Són un estímul en la nostra vivència de la fe, sovint tèbia. Cada eucaristia té també aquesta dimensió universal...
Els últims seran els primers. Una aportació genuïna del cristianisme que ha passat fins i tot a la nostra parla habitual. És savi que tots ens fem últims: només així esdevindrem primers. Ara, hi ha un matís interessant en aquesta ultimitat. Tot cobra una nova perspectiva. Una parlamentària de la transició m’explicava que tenia dos fills, quan va quedar embarassada del tercer va pensar que se li acabaria la carrera política i va decidir avortar. Tenia ja hora reservada en una clínica a Londres. Però aquells dies tenia molta somnolència, i per no ser la riota dels seus companys i de l’opinió pública, va demanar d’anar-se’n a les darreres files del Congrés. D’allí, de l’últim banc ho veia tot amb una altra perspectiva. S’adonava de les negligències i desatencions de molts dels seus companys parlamentaris. I va pensar: “per això m’he de jugar la maternitat?”. Va anul·lar l’hora, va tirar endavant i se li va acabar la carrera política. Un canvi de perspectiva ens pot ajudar a prendre decisions. Fins i tot a canviar de vida.


lunes, 15 de agosto de 2016

Pasqua de Maria

Homilia Solemnitat Assumpta 2016
Un any més hem proclamat l’evangeli de la Visitació de Maria a la seva cosina Elisabet que vivia a la muntanya. Una germaneta de la fraternitat de Foucauld a França, diu: “estic convençuda que Maria no va anar solament a ajudar a la seva cosina Elisabet. Hi va anar per celebrar i compartir que totes dues estaven en estat, que totes dues esperaven un fill, una nova vida.” Quina sana complicitat s’estableix entre dues dones que esperen. Un fill sempre canvia la vida dels seus pares, però en el cas de les mares de Joan el Baptista i de Jesús aquest canvi va ser decisiu.                                     El P. Àngel Briñas, carmelita, superior de la Comunitat de Badalona escriu: “ningú millor que una mare és capaç de generar sentiments de gratitud. La tendresa dels seus gestos, la senzillesa del seu lliurament, el caire incondicional de la seva generositat i el devessall de la sol·licitud envers els fills, són el llenguatge més eloqüent que no hi ha res més noble que l’amor d’una mare. És cert que, sovint els fills viuen aquest cúmul de delicadeses com una cosa natural, sense adonar-se del valor dels petits detalls que quotidianament els prodiga la mare.” Quantes persones veniu aquí a Santa Maria perquè penseu en les vostres mares. Les vostres mares que potser es van casar en aquest altar, les vostres mares que us van portar a batejar, les vostres mares que us van acompanyar en la primera comunió, les vostres mares, en fi a qui vau dir adéu emocionadament sota la volta d’aquesta nau!
En aquell context històric i cultural tan difícil per a la dona, Maria fou valenta, decidida i intrèpida. És evident que la Mare de Jesús no va tenir una vida planera va veure com el seu fill era una senyera combatuda, que va ser perseguit i que va morir clavat en una creu... per això la intuïció popular ha meditat llargament en els seus Dolors, com podem veure plàsticament a la Capella de la Congregació i també a la Capella dels Dolors de Santa Maria de Mataró, recentment restaurada.
De fet el nostre poble és pregonament marià. La Mare de Déu ha entrat en la cultura popular gràcies a les advocacions, tan variades, dels santuaris que li són dedicats, a les dites i exclamacions que encara diuen les persones grans: “Mare de Déu”, “Verge Santa” o  “Àngel a Maria!”. Fa poc parlava amb un amic badaloní. Creient però no gaire practicant. Inquiet per formar-se i per viure la seva fe, una fe que ha anat deixant per manca de referents comunitaris. Quantes persones avui estan en una situació semblant. Han cregut, han practicat però ara tenen molts interrogants...
Em deia aquest amic que ell està convençut de la gran importància que té Maria en la Història de la Salvació. La seva afirmació em va sorprendre una mica perquè normalment les persones més racionals no solen donar gaire importància a la mare de Jesús. Ell sí. Ell creu que Maria és una dona forta, amb una fe treballada que va saber donar a Déu un sí total, irreversible i sense condicions. I aquell sí va ser indispensable per a la Salvació.
Avui contemplem Maria en el seu triomf, en la seva Pasqua, presidint aquest altar. Ens ho ha dit l’Apòstol: tots viuran gràcies a Crist. Maria és alçada com un estendard i un estendard és per ser alçat ben amunt. Maria és ben visible. La podem contemplar en la seva victòria pacífica amb les mans obertes: se la miren tantes dones que encara avui pateixen discriminació, maltractament, opressions de tota mena. Tantes dones discriminades, simplement, pel fet de ser-ho. Se la miren també aquelles que han superat les barreres, que han fet sentir la seva veu, que ocupen altres responsabilitats, que exerciten la seva professió, el seu art, amb enginy i creativitat. Se la miren aquelles que són esposes, mares i àvies abnegades i exemplars: moltes sou avui aquí.  Si el Cel és com una casa gran, i la Verge Maria és l’experta en portar la casa, el Cel no seria Cel sense la Verge Maria. Si Maria és beneïda entre totes les dones, totes les dones són beneïdes també en Maria.
Maria és també símbol i figura de l’Església. El Papa Francesc ha dit, profèticament, que l’Església és una immensa majoria de laics amb una petita minoria de preveres i diaques al seu servei. El bisbe de Roma parla d’una Església que és com una piràmide invertida, on el cim es troba per sota de la base. Per això els que tenen autoritat s’anomenen “ministres” i són els més petits de tots. La paraula ministre efectivament és de la mateixa rel que menor, que minoria... Els preveres, doncs, tenim també un exemple lluminós en Maria de com exercir el nostre ministeri... I també els qui ocupeu càrrecs de responsabilitat ciutadana. I tots en la nostra missió.
L’església catòlica és present des de fa mil·lennis a la ciutat de Badalona. Avui sense les parròquies, comunitats i moviments sense les congregacions religioses que hi treballen, especialment en escoles, sense els voluntaris cristians, sense les Càritas, sense l’atenció a malalts i a difunts, la ciutat es paralitzaria.
Badalona, propera a la gran urbs, però amb personalitat pròpia, amb una llarga trajectòria, té un paper important en la construcció de Catalunya. Algú ha dit que hauria d’esdevenir una ciutat experta en serveis comunitaris, serveis que atenen persones adultes i que desenvolupen programes que promouen activitats de socialització, participació i d'integració social i laboral. El cinquantenari d’ASPANIN, l’associació envers persones amb discapacitat intel·lectual i les seves famílies és per a tots un legítim motiu d’orgull.
No podem oblidar que, com en la visió de l’Apocalipsi, hi ha un drac devorador. Els dels qui avantposen els seus interessos particulars al bé comú, els qui es deixen corrompre, els qui busquen per sobre de tot el poder. Davant del drac, la dona de l’Apocalipsi se’n va al desert, és a dir a la solitud i al silenci més pregons que són els qui permeten veure-hi clar.

Els geganters i tots els qui treballen per difondre la cultura popular, ajuden també a cohesionar el nostre teixit social. Enguany felicitem la colla de geganters per la passada i per tants anys de fidelitat a aquesta cita. Des de fa trenta anys fan ballar els gegants Anastasi i Maria als peus de Madona Santa Maria, Regina de la Ciutat. Que Ella ens beneeixi a tots, grans i petits, perquè siguem capaços de fer si no obres gegantines, sí petits gestos de fraternitat i concòrdia cada dia.

domingo, 14 de agosto de 2016

Sonet en la pasqua de la germana Maria Àngels Grau

Sonet en la pasqua de la germana Maria Àngels Grau Hoyos, dominica de la Presentació
Barcelona, 13 d’agost de 2016
Mn. Jaume Aymar i Ragolta


Adéu germana Maria Àngels Grau!
Te’n vas d’aquest món en l’instant precís:
el matí esplendent de Clara d’Assís
el cos lassat mes l’esperit en pau.

Amb el teu estil ferm i ensems suau
ens has consolat amb un dolç somrís
que els àngels et portin al paradís
on rebis la corona que t’escau.

Vas viure l’Església perseguida
sabent que res no et podria separar
de l’Amor que sempre et va emparar.

Jesús, al Cel, t’ha rebut de seguida
amb Marie Poussepin i els teus estimats
per fer contents, el gran Àpat, plegats.


Atletisme cristià

Atletisme cristià
A la carta als cristians hebreus hem escoltat: “ sense cansar-nos-en, llancem-nos a córrer en la prova que tenim proposada!” En el Nou Testament, especialment en les cartes de Sant Pau, hi ha diverses imatges que prenen com a referent la  figura de l’atleta. La celebració dels Jocs Olímpics de Río d’aquests dies és una nova ocasió per reflexionar a escala mundial en els valors de l’esport. Davant d’aquest fenomen que mobilitza milions de persones, més enllà de la dimensió d’espectacle mediàtic i de masses, cal aprendre a llegir amb mirada intel·ligent i creient el pregon simbolisme de les proves i competicions, els “jocs” –olímpics i paralímpics- que se’ns presenten aquestes setmanes. L’esport és un dels fenòmens humans més complexos i ambigus. Francesc Torralba explica aquesta ambigüitat dient que dins del si de l’esport hi ha aspectes tan obscurs com el narcisisme, la mercantilització, l’explotació, la trampa i la discriminació sexual o racial, però també hi ha noblesa, llum, donació, lluita, superació i entrega... Us recomano que si no ho heu fet veieu el vídeo “Yes I can” dels jocs paralímpics, és impressionant...
Jesús diu que ha vingut a portar foc a la terra. Recordem com els deixebles d’Emaús en escoltar-lo sentien que el seu cor s’abrusava dins d’ells... El foc a la Bíblia és un dels símbols immaterials de la presència activa de Déu. A la carta als hebreus s’arriba a l’afirmació que “Déu és foc”. Una frase atribuïda a Jesús que no es troba als evangelis, però que és probablement autèntica és: “qui s’acosta a mi, s’acosta al foc”. El foc de Déu tan inflama en goig d’estimar a qui l’estima com consumirà en tristesa el qui l’odiï. En un Sagrat Cor expressionista pintat per Francesca Güell , llegim: “El cor és una foguera, si crema en la veritat és llum, si en la mentida, s’abrasa i es consumeix en tenebres”. Sant Lluc identifica aquest foc amb l’Esperit Sant. Recordem aquelles flames que es posaren sobre Maria i els Apòstols la diada de Pentecosta. Tots nosaltres portem una flameta, encara que no veiem la pròpia...
Les divisions familiars que Jesús anuncia eren les que es van viure en la primera comunitat per causa seva.  Alguns creien, d’altres no, d’altres esdevenien perseguidors... Sant Lluc, quan escrivia aquestes línies, devia pensar en la persecució de Neró. En les persecucions una de les coses que més feia patir als màrtirs eren els esquinçaments dins la pròpia família (I. Gomà). I jo em pregunto: no són les pròpies desavinences familiars allò que avui més ens fa patir? Com va profetitzar Simeó als seus pares, Jesús seria una senyera combatuda. Així ho ha estat en el decurs de la història.  Així ho continua essent avui.  Anem a celebrar l’eucaristia, el sagrament de la unitat. Que ella enforteixi els nostres llaços. I ens ajudi a atansar els qui, per diversos motius, s’han allunyat de nosaltres.

domingo, 7 de agosto de 2016

Som masovers


Diumenge 7 d'agost de 2016

Un amic em deia “fixa’t que a la vida som masovers”. L’expressió em sembla exacta. Som masovers perquè només administrem allò que és d’un altre. Som masovers perquè no som propietaris ni del nostre cos, ni de la nostra vida, ni tampoc del tot dels béns que tenim, d’una banda perquè hem nascut despullats i despullats morirem i de l’altra perquè tot bé material està gravat per una hipoteca social. Sant Joan Pau II a l’encíclica “La sol·licitud per les coses socials” escriu: “Cal recorda una vegada més aquell principi  peculiar de la doctrina cristiana: els béns d’aquest món estan originàriament destinats a tots. El dret a la propietat privada és vàlid i necessari, però no anul·la el valor d’aquest principi. En efecte sobre ella hi grava una hipoteca social (…) una funció social fundada i justificada sobre el principi del destí universal dels béns”.
I aquesta pobresa no és solament personal, és també comunitària. Som un petit ramat. Una minoria creativa, com deia Benet XVI. Afortunadament no vivim ja en un règim de cristiandat on per ser ciutadà calia ser batejat. Avui els cristians som conscients que vivim en una societat plural i que la nostra veu és una de moltes.
I no obstant la nostra pobresa, el Pare ens ha donat el Regne, el tresor més gran. El Regne, el projecte de nova societat, d’un nou model de relacions humanes. Regne de veritat i de vida, de santedat i de gràcia, de justícia, d’amor i de pau. El que Jesús va confiar als seus deixebles. La civilització de l’amor.
Aquesta consciència que tenim un tresor és la que fonamenta el deseiximent dels béns materials: “Veneu els vostres béns i doneu els diners com a almoina”... Som despresos? En una ocasió un senyor li va donar a Gaudí una almoina per a la Sagrada Família. Quan l’arquitecte la va agrair, aquest donant li va respondre: “o això per a mi no és cap sacrifici...” i ell li va respondre, “doncs ha de donar fins que li dolgui”.
De la consciència que “som masovers” es deriva la fe en la Providència. En un refetor recordo haver llegit aquesta frase inspirada en l’evangeli d’avui: “tu ens dones al temps degut l'aliment que ens pertoca”. Els monjos, les monges, molts cristians, els sants sentien la Providència, en tenim tants exemples en el decurs de la història... Avui potser l’hem oblidat una mica i ens refiem massa de la nostra iniciativa.
I de la consciència que “som masovers”  es deriva també la promptitud. Així com el criat espera obrir la porta puntualment a l’amo, molt més encara l’amic ha d’estar punt d’obrir les portes a l’Amic. Hem d’estar sempre a punt de fer el bé.

Acaben de començar els Jocs Olímpics de Río. Fem abstracció dels interessos creats i recordem quants valors que té l’esport: La constància, l’entrenament, la disciplina, el joc net... El professor Conrad Vilanou, filòsof, hi ha aprofundit en diversos estudis. El Papa Francesc en el missatge que va adreçar els atletes els va dir que cal mirar d’aconseguir com a premi no una medalla sinó quelcom més preciós la realització d’una civilització en la qual regni la solidaritat, fundada en el reconeixement que tots som membres d’una única família humana.

domingo, 31 de julio de 2016

Evocació ignasiana

Homilia 31 0716

De vegades ens demanen que fem de mitjancers. És un paper difícil, de llarga tradició, que avui s’ha professionalitzat molt. Certament el seny hi ajuda, però per ser mediador cal una preparació específica. Ara, en el refús de Jesús hi ha molt més que un rebuig a la mediació en un cas concret. Jesús no suporta els qui només es mouen per criteris econòmics i els posa una paràbola fàcil d’entendre. El Papa Francesc ho explica gràficament, citant una frase de la seva àvia: “en la mortaja no hay bolsillos”, és a dir no ens emportarem res a l’altra vida.
Les frases de l’Eclesiastès són tràgiques però veritables: “què en treu l’home de tot esforç i de tot el neguit amb què treballa sota el sol? Passa els dies en el desfici i en les penes de la seva servitud, i de nit el seu cor no descansa.”
Avui, 31 de juliol, es clou l’Any Ignasià. Ignasi de Loiola en la seva autobiografia explica l’alternança de pensaments que vivia i els sentiments que li produïen: “quan pensava en coses mundanes s’hi delectava, però quan ja avorrit ho deixava, se sentia trist i sec; en canvi quan pensava en les penitències que observava en els homes sants, en sentia consol...”
El P. Anselm Maria Albareda, el cinquantenari de la mort del qual hem celebrar aquest mateix mes era també un gran coneixedor de Sant Ignasi de Loiola. En el seu llibre Sant Ignasi a Montserrat, explica magistralment com l’abadia va marcar l’itinerari espiritual del gran convers i el P. Batllori, gran amic d’Albareda, ho resumeix perfectament: “L’Iñigo de Loyola que arriba a Montserrat és un convertit que només sap copiar en un quadern privat, aquells fragments de llibres espirituals que més el podien ajudar espiritualment; i l’Ignasi de Loyola que surt de l’únic centre de devotio moderna metòdica que hi havia arreu de la península [Montserrat] és ja un home capaç de fer i d’escriure els seus propis Exercicis espirituals.”
Sant Ignasi, el cavaller de les dues banderes, el soldat, el convers, el qui vetllà davant la Madona de Montserrat, l’anacoreta de Manresa,  el místic del Cardener, el pelegrí, l’autor dels Exercicis Espirituals, el jesuïta, el sant... va fer estada a  Barcelona cinc vegades. En una carta que va escriure des de Venècia a Jaume Caçador el dia de Santa Eulàlia de 1536 li deia: “Estic segur que a cap altra ciutat d’aquest món dec tant com a Barcelona”.
En l’actual carrer de Sant Ignasi paral·lel a la Via Laietana, es trobava la casa d'Agnès Pasqual, on s'allotjà Ignasi de Loiola en les seves estades a la Ciutat Comtal. La casa va ser enderrocada el 1852 quan es va traçar el carrer Princesa. La part on hi havia l'habitació de Sant Ignasi correspon a la cantonada que avui forma el carrer Sant Ignasi amb el carrer Princesa n. 7. Davant de la porta lateral de la Basílica de Santa Maria del Mar ens queda el Carrer Mirallers, on vivia Jeroni Ardèvol, mestre de llatí d'Ignasi.
Sempre que vaig a Santa Maria del Mar, m’agrada deturar-me en aquella senzilla placa de marbre que recorda que Iñigo de Loiola, assegut a la segona grada, demanava almoina abans del seu pelegrinatge a Terra Santa. Segons consta en un document signat per la Junta de l'Obra de la Basílica el 1717, el lloc indicat és exacte. Des d’avui comptem amb un nou altar dedicat al fundador de la Companyia de Jesús. Avui allí s’inaugura una nova capella dedicada a Sant Ignasi. La reforma ha estat impulsada per la Companyia de Jesús. La nova escultura de Sant Ignasi és obra de l'artista Lau Feliu que té d’altres obres religioses com el retaule de Sant Bernat de Claravall de la parròquia de Ciutat Meridiana i el timpà “Sant Martí descavalcat” per a l’església de Sant Martí de Provençals de Barcelona que es va instal·lar l’any passat. L’art sacre continua produint epifanies de bellesa.
He felicitat mossèn Salvador Pié, rector de la Basílica de Santa Maria del Mar i molt estimat a Badalona, per la seva contribució a aquest merescut reconeixement.

També aquí a Santa Maria, en l’altar del Sagrat Cor hi ha una bella imatge del Sant de Loiola. Ja a l’altar major de l’església antiga hi havia una gran imatge del fundador de la Companyia de Jesús perquè havia estat un present d’Ignasi de Ventós Mir. Que ell vetlli per tots nosaltres.

sábado, 23 de julio de 2016

Tractat d'amistat

Abraham era conegut com a “l’amic de Déu”. A aquesta amistat hi arribà gràcies a moltes proves.Avui el trobem parlant amb Déu talment com un amic parla amb el seu Amic. És valent aquest regateig –tan oriental- d’Abraham amb el seu Amic... Què hauria passat si Abraham hagués insistit fins al final? Fins i tot en la hipòtesi que no hi  hagués justos a Sodoma, l’hauria destruïda. El Senyor salva a  Lot, el just que havia acollit als forasters.
Deia Santa Teresa: “Oración no es otra cosa sino tratar de amistad, estando muchas veces tratando a solas con quien sabemos que nos ama.” Pregar com un amic parla al seu amic.
Jesús prega amb el seu Pare li diu Abbà (pare) i amb un to encara més íntim Abbi (el meu pare) i ens convida a tots a fer l’experiència d’aquesta filiació personal, íntima i tendra.
El gran pecat de Sodoma i Gomorra va ser voler abusar amb violència de l’hoste, de l’estranger, del nouvingut, del missatger de Déu... En una cultura on l’hospitalitat era sagrada, aquest abús era molt greu: era pecar contra l’hospitalitat.Fixeu-vos que Jesús per glossar el parenostre posa també un exemple d’acolliment, d’hospitalitat: acollir l’amic en un en hora aparentment inoportuna. Tots en tenim alguna experiència. Per un amic les portes del cor i de casa sempre han d’estar obertes.  L’altre exemple és casolà: la relació dels pares i els fills. Els pares sabeu que la resposta a la demanda ha de ser proporcionada. Quan un fill us demana una cosa no podeu donar-li una altra, no el podeu enganyar. En qualsevol cas li heu de raonar els motius pels quals potser li cal esperar o fer-li entendre que allò no li convé o no és al vostre abast. De vegades ens sembla que demanem a Déu una cosa bona i ell ens en doni una altra... El que passa és que li demanem allò que ens sembla necessari i Ell ens dóna allò que és convenient. El temps ens ho mostra... era el més convenient.
Si l’amistat humana s’ha de cultivar, més encara l’amistat divina. La pregària és la respiració de la Fe (Gomà). Sense la pregària que ens ajuda a reconèixer la nostra petitesa i, per tant, la grandesa de Déu, la fe s’esllangueix. Quants ateismes provenen de la mandra de pregar..! Hem de pregar amb la confiança d’un fill que s’adreça al seu Abbà, el seu pare estimat.
Jesús acaba la seva catequesi sobre el parenostre aconsellant-nos que demanem l’Esperit Sant. I demanar l’Esperit Sant no és demanar quelcom vague o teòric. Recordem que l’Esperit Sant es manifesta en els seus set dons: saviesa, intel·ligència, consell, fortalesa, ciència, pietat, temor de Déu. Tots aquets dons són els que hem de demanar. La saviesa de comprendre la meravella de Déu i d’assaborir allò que la vida ens va regalant, la intel·ligència d’aprendre a llegir entre línies el sentit amagat dels esdeveniments,  el consell de descobrir el camí de la santedat, de la plenitud de l’amor, la fortalesa per superar les dificultats...Em recordo de la Remei, una dona de fe. Havia sofert set operacions quirúrgiques. I em deia:“no li demano al Senyor la salut, li demano fortalesa.”  I encara la ciència de judicar amb rectitud, la pietat com a confiança filial, el temor per defugir de tot allò que ens pugui separar radicalment d’Aquell a qui estimem...

La carta de l’Apòstol ens ha recordat el perdó generós de Déu. Que aprenguem a perdonar per rebre així el perdó que Déu ens ofereix.