domingo, 4 de diciembre de 2016

Diàlegs de saviesa


Una figura estel·lar d’aquest temps d’Advent és Joan Baptista. Joan estigué molt unit a Jesús, ja des del si de la seva mare. Entre els dos cosins hi havia unes relacions excel·lents, semblants a les que tenen encara avui alguns cosins que són més que germans o són molt amics. Joan i Jesús són figures complementàries. És impressionant la humilitat Joan, no vol cap protagonisme: cal que ell creixi i jo minvi, diu tot referint-se a Jesús. O bé, jo batejo només amb aigua però després de mi vindrà un altre que us batejarà amb aigua i esperit: un nou baptisme que no exclou l’antic, però que el complementa. I a Jesús li dol molt la mort del Baptista.
Joan Baptista va trencar les expectatives els seus pares perquè no va ser sacerdot –aleshores l’ofici s’heretava- o no ho va ser a la manera que el seu pare Zacaries pogués entendre el sacerdoci. Ell no portava ornaments delicats, ni s’alimentava amb àpats suculents. Vestia amb pells i s’alimentava de llagostes i mel boscana. No s’estava en el temple: el seu temple era la naturalesa: el desert. Que important que és el desert! Que important que és fer desert. Al desert la sobrietat de l’exterior fa mirar, necessàriament, cap a l’interior. Escrivia Carles Sentís que “els antics anaven al desert més que per fugir de la multitud per trobar la mística solitud que obre el pensament al passat, al present i al futur. És la millor manera de carregar les piles i preparar el que després es dirà o s’executarà. Del desert en surten els profetes”. Per això m’ha alegrat saber que avui existeixen els “amics del desert”, una experiència de silenci i de meditació cristiana.
Les paraules sorgides del desert, són paraules profètiques. Joan no deia el que la gent volia sentir, perquè volia sacsejar a les persones... però tampoc no era ben bé un revolucionari. Quin gran home era Joan Baptista, ell preparava, disposava els cors, obria expectatives, per això és una gran figura de l’Advent.
A la porta de la fe de la Sagrada Família es representa Jesús entre doctors. Però Antoni Gaudí va tenir la genialitat de posar en el lloc dels doctors Zacaries i Joan Baptista. Talment com si aquell Jesús adolescent dialogués amb dos interlocutors molt diferents: un sacerdot de l’Antiga Aliança (Zacaries) i un jove, avui diríem “alternatiu” com Joan Baptista. Fixem-nos que avui aquest és el diàleg de l’església catòlica: amb els ortodoxos que podríem dir que representen la Tradició i amb els evangèlics que simbolitzen la reforma. Tots dialoguem també amb gent més gran que nosaltres que personifiquen la saviesa i amb joves impetuosos que volen un món nou. I de tots ens podem enriquir.
A l’eucaristia també escoltem paraules de l’Antic i del Nou Testament que s’il·luminen i es complementen. El profeta Isaïes anuncia un món nou amb paraules plenes de poesia, esperançadores. Jessé era el pare de David. La imatge tradicional a Israel és que quan a la Bíblia es parla de la felicitat, la imatge és la d’un arbre florent. Quan es parla de desgràcia, en canvi, la imatge és un arbre sec reduït al tronc. Però d’aquest tronc gairebé mort en surt una petita gemma, un brot dèbil, una branqueta fràgil... De la realitat més desgraciada en podem extreure un ensenyament. Cal estar atents a les noves realitats que despunten i que són veritables signes del temps. Potser són petites però ja són llavors de futur.

El nostre Arquebisbe Joan Josep Omella, va rebre ahir el pal·li que li havia concedit el papa Francesc de mans del Nunci. Al final de la celebració, l’Arquebisbe deia amb humor intel·ligent: aquesta insígnia no em pesen, les ovelles tampoc no em pesen. I és que com deia Sant Joan de la Creu: “el alma que anda en amor ni cansa, ni se cansa.”

sábado, 26 de noviembre de 2016

Preparats per a l'adversitat

Diumenge primer d’advent. Diumenge de la Paraula. Tot pren un to d’esperança, una esperança però que no és passiva, que és activa, realista i que s’ha de treballar. Les paraules de la carta als Romans que hem proclamat “prou de dormir, ja és hora d’aixecar-vos” són les que van decidir la conversió de Sant Agustí quan al jardí de Milà va fer cas a aquella veu misteriosa que li repetia: “pren i llegeix”.  Avui hi ha algun text de l’Escriptura que també ens toqui per dins i ens canviï la vida? No ens deixem portar per la rutina. Deia el metge José Ingenieros que “la rutina és l’hàbit de deixar de pensar”.  El bisbe Joan Carrera deia que hi ha paraules que hem sentit mil vegades i que hi ha un dia, no sabem perquè, que s’il·luminen per dins i que prenen un nou significat.
El text evangèlic ens parla del retorn de Jesús, i insisteix en la ignorància, tant del dia com de l’hora. Una ignorància que ens fa humils: el futur no ens pertany. Jesús s’anomena, ell mateix per tres vegades, “Fill de l’home”, i cal buscar-ne els orígens en un text de Daniel, que aleshores tothom coneixia (Dn 7, 13-14) en què es deia: “... vaig veure venir amb els núvols del cel algú semblant a un fill d’home ...”. Si bé aquesta expressió vol dir simplement “home”, a la vegada llegim que venia “amb els núvols del cel” que vol dir-nos que aquell home pertany al món de Déu. El cel és el mateix, però els núvols sempre són diferents, són irrepetibles, fascinants. Potser per això el núvol és símbol de la presència de Déu, sempre el mateix però sempre canviant: semblant a cotó, rogenc, esfilagarsat... Trobem núvols a l’Èxode i també en la transfiguració de Jesús i en la seva ascensió. Quan Jesús parla d’ell mateix com a Fill d’home, anuncia el seu paper de Salvador, de portador del destí de plenitud per a tota la humanitat. I per il·lustrar la vinguda del Fill de l’home, Jesús la posa en paral·lel amb Noé i el diluvi. Hi ha diverses semblances: el diluvi irromp en una situació d’aparent normalitat, de despreocupació per part del poble, que segueix una vida habitual. La catequesi jueva donava per suposat que Noé havia advertit i amonestat els seus contemporanis. No li van fer cas.
Per això hi ha també una selecció, un discerniment, Déu separa el grup de Noé, que troba just, de la resta del poble. I cal també prendre mesures, com fa Noé, que es dedica a la construcció d’una arca, que li permetrà afrontar el diluvi. Cal preparar-se amb esforç per afrontar l’adversitat, malgrat la indiferència general. No és aquesta també la nostra vida? Sovint apareixen circumstàncies inesperades que no podem controlar: una malaltia greu, un canvi en la feina, un daltabaix econòmic, una persecució organitzada... L’informe de l’organització “Open Doors” que recull les investigacions de l’any 2015 estima en més de 7000 els cristians assassinats en el món per causes relacionades amb la seva fe. Són més de 3000 màrtirs que l’any anterior. Fa uns mesos, el març, un comanament jihadista al Iemen va fer una matança de religioses de la Mare Teresa de Calcuta en un alberg d’ancians. Malgrat això les missioneres de la Caritat continuaran treballant amb els més pobres en altres dotze països de majoria musulmana. La indiferència amb què les autoritats del govern islamista moderat de Paquistà responen als atemptats anticristians reflecteix el xantatge que imposen els partits ultres.
Tots som cridats a construir l’arca, la casa, l’aixopluc, l’hospital de campanya, el sostre... Per il·lustrar la crida a la responsabilitat, a l’Evangeli Jesús proposa dues situacions quotidianes, normals pels jueus, parla de dos homes, al camp, ocupats pel mateix treball i de dues dones que moldran a la mola. Un dels homes i una de les dones serà pres i l’altre deixat; el que és pres ho serà pel judici i aquell que és deixat ho serà pel Regne. Això vol dir que el Senyor jutjarà cadascú per la seva responsabilitat personal. I és que la responsabilitat es pot compartir, però no es pot delegar. I una aparent igualtat, en criteri humà, no és pas sempre el criteri de salvació, que va al fons de les persones.

Finalment, Jesús insisteix en la necessitat de vetllar, de vigilar, d’estar alerta, que queda il·lustrada amb una paràbola: el Senyor vindrà sense esperar-ho. Hem d’estar sempre a punt, perquè no sabem ni el dia ni l’hora, sense angoixa, perquè estem esperant l’Amic que ja és dins nostre. Perquè la seva vinguda serà el pas cabdal per la trobada definitiva amb Déu.

domingo, 20 de noviembre de 2016

La veritable autoritat

Nostre Senyor Jesucrist, Rei de tot el món

La peculiar reialesa de Jesucrist, aparentment derrotat des de la creu, però amb una extraordinària autoritat moral, il·lumina la nostra manera d'entendre i d’exercir l'autoritat. Perquè l’autoritat tots la tenim o l’exercitem d’alguna manera. Diuen els entesos que “autoritat” vol dir augmentar, promoure, fer progressar, i que  també s’aplica a la força de la convicció,  el que fa que alguna cosa prosperi. Una de les missions del matrimoni, per exemple, és que els cònjuges es preocupin cadascú de la promoció humana i cristiana de l'altre. Els mestres tenen autoritat perquè en educar fan créixer els qui tenen confiats. Escriu la filòsofa Natàlia Pla que cal estimar el saber, per saber estimar. Compartir els coneixements és també una forma d’estimar, és una obra de misericòrdia. Segur que tots hem tingut molts professors, però recordem sobretot aquells que han estat veritablement mestres, és a dir que ens han educat perquè ens han estimat o ens han estimat perquè ens han educat. I els mestres ho continuen essent encara que estiguin jubilats, tota la vida. Fa poc vaig assistir al funeral d'un jutge, Ezequiel Miranda. Un jutge que tenia una gran autoritat moral. Però en els darrers anys de la seva vida, ja jubilat, es posava un davantal i servia en un menjador per necessitats. Aquest jutge en aquell moment exercia un altre tipus d'autoritat no menys excel·lent. I és que el poder ens desencanta i, en canvi l'autoritat, la veritable autoritat, que és l'autoritat moral, ens sedueix.
Aquesta és doncs l’autoritat que Jesús ha vingut a proposar-nos, una autoritat basada en el servei. Per això la reialesa de Crist és una reialesa simbòlica.  Jesús, clavat en creu, per més que un rètol en diverses llengües indiqui que és el rei dels jueus, no porta cap distintiu reial. Els soldats han esquinçat el mantell, s’han jugat a daus la seva túnica i la corona que duu és una corona d’espines. Però la seva autoritat roman intacta, i fins i tot un dels condemnats amb ell l’hi reconeix en aquell darrer instant.” Que bonic que és que Jesús identifiqui el regne de Déu amb el paradís! De vegades s’ha parlat amb enyorança del paradís perdut dels nostres primers pares. El regne cap al qual avancem, regne universal i etern, Regne de veritat i de vida Regne de santedat i de gràcia, Regne de justícia d'amor i de Pau, és infinitament millor que aquell primer paradís perdut. Un gran predicador barceloní, el doctor Joaquim Masdexexart comentant aquest passatge de l'evangeli que hem escoltat deia enginyosament: "Ladrón que en el ultimo momento supiste robarle a Jesús el paraíso!”. Podríem dir que a la creu Jesús exercita la darrera obra de misericòrdia, reinserir un delinqüent.
La primera lectura, del llibre de Samuel ens dóna la clau de la veritable reialesa quan el Senyor li diu a David: “tu pasturaràs Israel, el meu poble, seràs el seu sobirà”. La sobirania és el servei del  lideratge amatent.
Per això avui, en aquesta eucaristia, preguem per tots els qui tenen autoritat, als països, a les escoles, a les empreses, a les associacions, a les famílies i també a l'Església...

Ahir, en un bell acte a Santa Maria del Mar, es va cloure l’Any de la Misericòrdia a Barcelona. Vam sentir alguns testimonis de persones i institucions que es lliuren als altres abnegadament i també de beneficiaris d’aquest ajut com el de Diana Tchamitchiam, una noia refugiada siriana d’Alepo. Ajudar els pobres, diu ella, li guareix la ferida profunda d’haver deixat el seu país i la seva família. El seu testimoniatge era l’acompliment d’aquelles paraules de Francesc en convocar l’Any de la Misericòrdia: a tots, els creients i els allunyats pot arribar el bàlsam de la misericòrdia com a signe del Regne de Déu. També es va dir amb encert unes paraules que són una interpel·lació per tots nosaltres els membres d’aquesta parròquia i tots els que ens escolten: “les institucions acullen, les comunitats integren”. Sí disposem d’un efectiu servei de Càritas, però integrar una persona que truca a la porta és tot un llarg procés. Que l’Esperit Sant ens doni encert per saber acompanyar els qui ens reclamen i així anar edificant el seu Regne.

sábado, 12 de noviembre de 2016

La fi del món vell

La fi del món vell

A punt d’acabar l’any litúrgic les lectures ens parlen de final de la història. O millor del final d’una manera determinada de concebre el món i la història.
La introducció de l’Evangeli  d’avui presenta Jesús  parlant amb el poble en el temple de Jerusalem, després d’aquelles controvèrsies amb els adversaris: fariseus, summes sacerdots, saduceus de què parlàvem diumenge passat. Tot aquell muntatge caduc i corcat per dintre estava destinar a anar en orris. Dos o tres dies abans Jesús, plorant, havia predit la devastació de Jerusalem. Ara anuncia la destrucció del Temple. Aleshores el temple i la ciutat formaven una immensa estructura d’opulència, bellesa i solidesa.  Era la garantia de la seguretat.  I només 40 anys després d’aquest anunci,  l’any 70, les legions romanes van destruir ciutat i Temple. D’aquell temple només restarà avui com a vestigi el mur de les Lamentacions, on preguen els jueus pietosos. Què ens diu tot això? Que no hi ha res en aquest món que sigui definitiu: ni els governs més poderosos, ni els gratacels més agosarats, ni les estructures financeres aparentment més sòlides...  Tot és contingent, vulnerable, susceptible de caure...Cada esfondrament ha de ser llegit també amb ulls de fe. Jesús profeta, la ruïna de Jerusalem amb el seu Temple és un signe del judici de Déu per la infidelitat del seu poble.
Avui la seguretat ha esdevingut un ídol. Sembla que tot s’hagi de sacrificar en ares a la seguretat. És un “valor” tan important que la gent vota opcions polítiques que ens semblen insensates, només pensant en una utòpica seguretat. El neoconservadorisme cerca aquesta seguretat a tota costa.  El temps posarà les coses en el seu lloc.
Aleshores n’hi havia molts que estaven convençuts que el final del món era imminent. Era el “dia de Javè” que havien anunciat els profetes. Era un temps ple de falsos messies que  excitaven l’obsessiva expectació del final. Alguns a Tessalònica fins i tot deixaven de treballar i l’apòstol els recomana que tornin a la feina. A  molts avui ens espanten aquells que creuen haver trobat solucions màgiques perquè la fe s’incrementi, perquè  les esglésies s’omplin. Com si fent molts actes de pietat extern, hi hagués la garantia d’un compromís sòlid i sostenible.
No obstant ni les guerres, ni les revolucions, ni d’altres calamitats, ni tan sols la destrucció del Temple de Jerusalem, són el senyal que el final del món estigui arribant. El final del món caduc, s’esdevé cada vegada que fem un pas cap al creixement personal i comunitari: “Sofrint amb constància us guanyareu la vida eterna” diu Jesús. L’Evangeli subratlla les persecucions que van sovintejar en la primitiva comunitat: denúncies, interrogatoris, traïció, odi en l’ambient, presó, mort. Eren ben reals. Com ho continuen essent avui. La consigna de l’Evangeli als cristians perseguits és perseverança, que vol dir romandre ferms malgrat les pressions. Constància i, amb ella, una paciència activa i fecunda. No voler rebaixar la fe.  Fidelitat en la prova.

La jornada de Germanor 2016 porta per lema “Amb tu som una gran família”. El nostre arquebisbe. Joan Josep Omella, ens recorda que l’ objectiu d’aquesta jornada és prendre consciència de la necessita d’ajudar l’Església perquè serveixi millor i més adequadament en tots els camps en què treballa a favor de la societat. El signe de la col·laboració econòmica és el més eloqüent que volem posar els nostres béns al servei d’una nova manera d’entendre la convivència, il·luminada per l’Evangeli.

domingo, 6 de noviembre de 2016

Dos tipus de relació

Diumenge XXXII de durant l’any

Tots recordem aquella escena de Jesús adolescent enmig dels doctors al Temple de Jerusalem, escoltant-los i fent-los preguntes, davant la sorpresa dels seus pares que l’han buscat tres dies amb ànsia. Aquesta escena d’alguna manera es reprodueix avui, anys després. Trobem a Jesús adult al Temple, ensenyant al poble i anunciant la bona notícia. Però també dialogant amb els personatges cultes del seu temps. És un diàleg difícil (el diàleg amb la cultura sempre és difícil però necessari). És difícil perquè segons Sant Lluc tots s’han anat rellevant per caçar-lo en alguna expressió comprometedora. Situacions incòmodes, del tot contràries a les relacions d’amistat que Jesús proposava. I una de les condicions de l’amistat és no caçar ni deixar-se caçar (A. Rubio). I tot i que aquests il·lustres interrogadors pretenen caçar-lo, però Ell no es deixa caçar. Primer són els summes sacerdots i els escribes amb els ancians; a continuació els fariseus que li envien uns espies per interpel·lar-lo sobre el tribut al César, l’envestida final corre a càrrec dels saduceus que, com que no creuen en la resurrecció, s’inventen un cas moral complicat  per posar Jesús en ridícul: el de la dona dels set marits (Cf. Rius Camps). Pobra dona! aquells set marits no la consideraven persona, només buscaven tenir descendència amb ella, en un context on no tenir fills era considerat una maledicció i on la dona era tinguda només com un camp on l’home dipositava la llavor. Un camp, que podia ser abandonat fàcilment (el repudi) si la relació no era fecunda. Ha estat així durant segles i dissortadament encara és així en algunes cultures.
Per tant, mala relació la dels inquisidors amb Jesús i nefasta relació la que li proposen com a casuística els saduceus.
En canvi, la relació que Jesús ha vingut a proposar és del tot diferent. Vegem-ho. Jesús replica els seus adversaris servint-se també d’un text del Pentateuc, la única part de l’Escriptura, la més antiga, que els saduceus acceptaven com a normativa: “Déu d’Abraham, Déu d’Isaac i Déu de Jacob”. I podríem preguntar-nos perquè aquest text tan important pel judaisme repeteix tres vegades la paraula “Déu”? No podria simplement dir “Déu d’Abraham, d’Isaac i de Jacob” en lloc de repetir tres cops el sant nom de Déu? És que Déu és el mateix però no és idèntica la relació que té amb Ell Abraham, la que té Isaac o la que té Jacob. (Marc-Alain Ouaknin, rabí i filòsof). Recordem que l’Escriptura qualifica Abraham d’”amic de Déu”. És un Déu viu, dinàmic, amic.  És el Déu que Jesús ha vingut a proposar-nos quan ha proclamat: “A vosaltres us he dit amics” Aquí tots creiem en Déu, segurament enmig de dubtes i incerteses, però en qualsevol cas és diferent la relació que tenim amb ell cada un de nosaltres: en Quim, la Montserrat, en Francesc, la Pilar o l’ Enric... I una concreció molt important d’aquesta amistat és el servei.
A la llum, doncs, d’aquests dos tipus de relació, la que proposen els saduceus i la que proposa el Senyor, hauria de preguntar-me: realment serveixo els altres o me’n serveixo? Cultivo la veritable amistat? Sé que en l’amistat no hi ha jerarquies? Que diferent fora si en el matrimoni tots dos fossin realment amics! Segurament no hi hauria tantes ruptures. Perquè l’amistat si és veritable, és indissoluble, té llavors d’eternitat. Que diferent fora si els polítics fossin també entre ells amics! De vegades són bons camarades, però en realitat molts d’ells no són amics, perquè els amics no es desqualifiquen recíprocament en públic ni busquen orejar les febleses del proïsme. I apliquem-ho a tantes d’altres relacions, també dins de l’Església i de les nostres comunitats.
Ser amic de Déu i dels germans és afirmar també la vida després de la mort o més aviat encara és afirmar una vida que no acaba: perquè no s’és amic de temporada, volem ser “amics per sempre” com proclamava la cançó olímpica.  

Pau desitja als seus germans de Tessalònica la gràcia del consol etern, d’una bona esperança, de la fortalesa del cor i de la constància. És el hem de desitjar-nos també cordialment els uns als altres. Uns desigs que són fruits del cultiu de la veritable amistat.

martes, 1 de noviembre de 2016

Els sants solucionadors

Tots Sants 2016

Els qui ens agrada la història sabem que aquesta és sovint com un gran fanguer. La història està feta de guerres, de revolucions sagnants, de conspiracions, de maldats de tota mena. Ciceró deia que la història és la mestra de la vida i molts diuen que estudien història per no repetir els errors del passat, però com que veiem que avui continuem ensopegant en les mateixes pedres arribem a pensar que o la història és mala mestra o que nosaltres som mals deixebles. Quina hauria de ser la comesa de l’historiador? Buscar aquell riu d’aigua bona que discorre enmig d’aquest gran fanguer. I aquest riu d’aigua bona són els sants, aquells que en el decurs de la història han procurat fer més humà el seu entorn.
Hi ha persones que sembla que només plantegin problemes, d’altres que miren de resoldre’ls. Els sants són els qui han dedicat la seva vida a resoldre els problemes propis del seu temps. Tots s’han esmerçat a exercir les obres de misericòrdia! Uns a alimentar els famolencs,  d’altres a visitar i a acompanyar els malalts, d’altres a ensenyar els qui no sabien, d’altres han suportat amb paciència els defectes del seu proïsme... Ja a les acaballes de l’Any de la Misericòrdia és bo, recordar-ho. Aquestes persones han estat felices de fer el bé. Tot i que quan llegim Mateu 25 sembla que tots s’hagin oblidat del rerefons transcendent de la seva acció: “Senyor, quan us vam veure que passàveu fam? Quan éreu a la presó i us vam venir a veure?
Les persones senzilles preguen que els sants els ajudin a resoldre problemes: de salut, de feina d’estimació. Ja sabem que això pot ratllar la superstició, però anem a la intuïció de fons: aquestes persones humils tenen el convenciment que per a Déu no hi ha res d’impossible  i que Maria i els sants són poderosos intercessors.
Estem acostumats a mirar les imatges dels sants posats dalt de peanyes. I encara quan una persona és canonitzada diem que “ha pujat als altars”. Avui hi ha un nou concepte de representar la santedat. Penso en els grans murals de mosaic del P. Marco Rupnik, plens de color i amb sentit ecumènic. Penso també en la gran imatge de Sant Pere a la basílica de Santa Maria de Mataró una escultura obra del mataroní Josep Maria Gomis (2014). De mida més que natural, clau del paradís en mà, Sant Pere hi apareix assegut, reflexionant i amb una expressió de concentració. El mateix autor explicava que amb aquesta obra pretenia dotar de potència la figura del primer sant pare de l’església catòlica. I crec que ho ha aconseguit. O en la nova escultura de Sant Ignasi, de Lau Feliu, a la basílica de Santa Maria del Mar, assegut en un banc, descalç sobre el sol, que permet seure a fer-li companyia i fins i tot que els infants seguin a la seva falda.  Aquestes imatges ens fan els sants més propers. Molts tenim una especial devoció envers un sant o una santa... En el dia d’avui som cridats a veure que tots formen un conjunt un gran mural acolorit.
Les benaurances que hem proclamat són paradoxals, és a dir van contra l’opinió comuna, xoquen amb allò que es pensa generalment i no s’avenen gens amb el que és políticament correcte. Mirem si no: en la lògica del tenir, els pobres fan nosa. En un món de felicitat immediata, el dol s’ha de passar molt de pressa i els morts queden sols perquè sembla que ja no tinguem temps per a ells. En una cultura que afavoreix l’ego, la humilitat destorba. En una formació per la competitivitat, els qui tenen fam i set de ser justos empipen. En un sistema sense entranyes, els compassius queden fora de lloc. Els qui tenen la mirada enterbolida pels prejudicis, consideren ingenus els de la mirada néta. I no ens agrada parlar dels perseguits encara que sabem que avui al món hi ha més persecució i més màrtirs que als primers segles del cristianisme, ho recorda el papa Francesc i ho veiem cada dia en els mitjans de comunicació.
Tots estem cridats a la benaurança, a la santedat, és a dir a la plenitud de l’amor. Tots som cridats a fer allò mateix que demanem als sants: a resoldre els problemes: Ajuda’t i t’ajudaré. Comptem amb el seu suport.
Al credo refermarem la nostra fe en la comunió dels sants. La creiem perquè la sentim. Sentim  la unió misteriosa però real entre els membres de l'Església, vius i morts, ja estiguin a la terra o al cel i també amb aquells que es troben en estat de purificació. La comunió dels sants designa també la comunió entre les persones santes, és a dir, entre els qui per la gràcia estan units a Crist mort i ressuscitat. Uns viuen encara pelegrins en aquest món. Altres, ja difunts, es purifiquen, ajudats també per les nostres pregàries. Altres, finalment, gaudeixen ja de la glòria de Déu i intercedeixen per nosaltres. Tots junts formen a Crist una sola família, amb una l'Església, a lloança i glòria de la Trinitat.



domingo, 30 de octubre de 2016

Amic de la vida

Amic de la vida
Tots recordem la pàgina de l’evangeli anterior al relat de Zaqueu: sí, és aquella que Jesús diu que és més difícil que un ric entri en el Regne del Cel que no pas un camell passi pel forat d’una agulla. Però afegeix que “a Déu res no li és impossible.”  I avui veiem que no li és impossible: Lluc il·lumina aquesta afirmació de Jesús amb la conversió de Zaqueu (“el pur”).  En aquella ciutat de Jericó  aleshores opulenta, Zaqueu, alt funcionari, per tant home ric, es va deixar portar amb la senzillesa d’un nen per aquella atracció que sobre el poble exercia i exerceix Jesús. I el va voler veure. Ahir mateix jo era testimoni de la senzillesa d’uns  infants de catequesi de la parròquia de Sant Josep, amb els seus catequistes, a qui vaig ensenyar aquesta església, els seus retaules i els seus sants: quins ulls d’admiració, quines preguntes encertades, quines respostes tan profundes!  Quina catequesi que ens fan els nens i nenes!
Zaqueu, sense por al ridícul, corre i s’enfila en un arbre per veure Jesús. Ja ha fet el primer pas. Ara és Jesús que se’l mira i es convida  a casa seva. Quan Jesús és l’hoste, quan Jesús ve a casa, tot es transfigura, ho veiem a Betània, al Cenacle, a Emaús. Un bisbe de Catalunya, ja emèrit, el Dr. Jaume Traserra diu que el seu fragment preferit de la Bíblia és aquella cita del llibre de l’Apocalipsi: “Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva, i soparé amb ell i ell amb mi.” (Ap. 3, 20)
Alguns, a l’escola vam aprendre de memòria aquell sonet de Lope de Vega, inspirat en aquest text:

¿Qué tengo yo, que mi amistad procuras?
¿Qué interés se te sigue, Jesús mío,
que a mi puerta, cubierto de rocío,
pasas las noches del invierno oscuras?

¡Oh, cuánto fueron mis entrañas duras,
pues no te abrí! ¡Qué extraño desvarío,
si de mi ingratitud el hielo frío
secó las llagas de tus plantas puras!

¡Cuántas veces el ángel me decía:
«Alma, asómate ahora a la ventana,
verás con cuánto amor llamar porfía»!

¡Y cuántas, hermosura soberana,
«Mañana le abriremos», respondía,
para lo mismo responder mañana!

Sant Lluc al seu evangeli parla del ric egoista i del rics desassenyat. Ara, en canvi, ens parla d’un ric que està en camí de la Salvació (Gomà). Malgrat que tots, tots murmuren en contra de Jesús perquè ha anat a hostatjar-se a casa d’un pecador, el relat  remarca que Zaqueu s’ha convertit. En la hipòtesi que hagi fet un frau, la seva penitència voluntària equival a la multa que aleshores imposaven a un lladre: restituir quatre vegades més. Zaqueu entén que la millor manera d’obsequiar Jesús és donant i donant-se als pobres
Jesús també vol entrar a casa nostra. El pensador Josep Maria Esquirol, en el seu assaig  “La resistència íntima: assaig d’una filosofia de la proximitat” (Quaderns Crema, Assaig, 2015), recentment guardonat, diu que la casa és sempre símbol de la intimitat descansada. Assentament, repòs, detenció. També per això la cabana és més casa que el gratacels. Perquè el que preval és el recer i el repòs de la intimitat. No és tant el confort, ni el luxe, com el recolliment i l’acolliment...” (p. 38-39)
No perdem l’esperança: la conversió és possible. En tenim lluminosos exemples en el decurs de la història. El llibre de la Saviesa és una llarga meditació sobre el sentit religiós de la història del món. En las seva manera de tractar els pecadors, Déu sap  castigar, corregir, esperar i perdonar amb una pedagogia que harmonitza Justícia, Misericòrdia i Amor: Déu és amic de la vida. “Amic de la vida”, quina expressió tan bonica!
En aquesta eucaristia Jesús és el nostre hoste. Ell ve en aquesta casa de Santa Maria de Badalona i a la casa de tots els qui s’uneixen a aquesta celebració de lluny estant. Ell no ha deixat de trucar a la nostra porta, malgrat les nostres excuses. Si l’obrim, ens repetirà a cau d’orella: “la salvació ha entrat avui en aquesta casa”.