domingo, 19 de febrero de 2017

Bessons de Déu



Homilia Diumenge 7è de durant l’any (19/02/17)

Potser una de les coses que més ens distingeixen als cristians d’altres és que som un poble de perdó i no de venjança. Això ve de lluny, ho hem escoltat a la primera lectura: “no et vengis, ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble”. Ara també hi ha hagut textos que han alimentat l’esperit de venjança i en el decurs de la història hi hem caigut moltes vegades en la revenja. I avui, si ens hi fixem, continuem practicant petites venjances cada dia, al volant, a l’estadi, potser fins i tot a casa a la parella, entre germans. Frases com “qui la fa la paga”, “te’n recordaràs d’aquesta” no haurien de formar part del nostre vocabulari.  En una de les pregàries eucarístiques demanem que la venjança doni pas el perdó, que l’odi deixi pas a l’amor. Si  tota aquella energia que dedicaríem a emprar en la venjança la uséssim per perdonar! És el comportament més savi. És la saviesa dels fills de Déu de la qual ens ha parlat Sant Pau.
“Parar la galta” no és sinònim de debilitat. Quan Jesús en la seva Passió fou bufetejat per aquell criat del summe sacerdot, certament no s’hi va tornar, però li va respondre amb gran fermesa. Si he parlat malament digues en què, però si no perquè em pegues?
Tots en el decurs de la vida ens hem volgut assemblar a algú. Ha estar un mestre, un metge un presentador, una actriu. Però tots hem mirat d'assemblar-nos-hi sense deixar de ser nosaltres mateixos. Però allò que ens fa mes semblants no es un gest una mirada o una manera de parlar si no una actitud davant la vida, un comportament
Jesús avui ens diu a l’evangeli que quan mes ens assemblen a Déu es quan tractem els altres sense fer diferències. Ja ho sabem que tots som iguals en dignitat però sembla que sovint ho oblidem. I posem per endavant el gènere, la procedència el nivell cultural, al fet de ser persona. Avui els nens i els joves estan molt més acostumats a la diversitat que les generacions precedents. Però cada generació ha de ser alfabetitzada de nou. Avui entre nosaltres hi continua havent  xenofòbia, capteniments discriminatoris, sexistes, insolidaris. Diverses formes d’odi  des de les més altes esferes del poder mundial. Però no ens hem de fixar tant en els altres com en el nostre comportament. De vegades ens vantem de ser persones tolerants i solidàries i quan arriba el moment no estem a l'alçada i discriminem. En un espot que ha corregut per les xarxes es veu com uns pares amb una nena a la sala d'espera d'una consulta s'asseuran lluny d'un home estranger, talment com si no es volguessin contaminar. Quan el metge els fa passar els fa entrar a tots quatre i els presenta aquell home que ha estat precisament el donant que ha salvat la vida de la nena. Aquells pares es queden estupefactes i avergonyits.
Hi ha gestos que ens commouen. La revista Mundo Negro ha concedit el Premi a la Fraternitat 2016 al cardenal Dieudonné Nzapalainga, arquebisbe de Bangui i a Kobine Layama, imam de la mesquita central de la capital centreafricana, pel seu treball de diàleg i promoció de la pau en aquell país immers en una greu inestabilitat des de març de 2013. El desembre d’aquell any hi hagué una ofensiva que va fer que en dos dies morissin 1000 persones i bona part de la comunitat musulmana hagués d’abandonar la ciutat. En aquell context el Cardenal va decidir acollir a casa seva l’imam i la seva família durant nou mesos. Aquest gest va ser durament critica per part d’alguns membres de les comunitats musulmana i cristiana que no entenien aquesta forma d’acolliment i de respecte recíproc. Aquest gest però va fer que uns i altres coneguessin Nzapalainga i Layama com a “els bessons de Déu.”
Tots demanem ser tractats personalment. El cristianisme es bàsicament personalista. Per això un tracte entre iguals no vol dir un tracte igualitari. Cada persona desitja ser tractada a la seva manera i la saviesa de Déu ens ha d’ajudar a descobrir-la. Que ens hi ajudi també la celebració d’aquesta eucaristia.


sábado, 11 de febrero de 2017

Decidir sàviament

Homilia 12 de febrer de 2017
Diumenge VI de durant l’any

A la primera lectura d’avui se’ns parla de llibertat: "ets tu qui has de decidir".  Déu, font de llibertat, ens ha creat lliures i ens atorga l’honor de triar i de decantar-nos per al bé. Però les eleccions no són fàcils. No es tracta simplement de decidir, si no de decidir sàviament. Per això Déu no ens deixa sols i per ajudar-nos ens il·lumina amb la seva saviesa. Ho hem escoltat a la segona lectura. La paraula de Déu que proclamem i que comentem en comunitat, ens ajuda a decidir rectament.
De petits tenim poc marge de llibertat, perquè els nostres pares l’han retingut delegada, però a mesura que anem creixent, ens l’han d’anar retornant i alhora ens han de transmetre la saviesa de triar bé. El Full Dominical d’aquesta setmana recorda per exemple que triar una escola, una escola que estigui d’acord amb les conviccions religioses i morals dels pares, suposa un llarg camí: i ens explica els passos que cal seguir. I entre d’altres dóna als pares un criteri molt senzill: acostar-se a la porta d’una escola a l’hora de la sortida. En aquell context podem observar si els nens i nenes surten feliços, com són les famílies... Fins i tot es pot preguntar quina és la seva opinió sobre el centre. La majoria d’escoles organitzen també jornades de portes obertes...
“Feliç el qui camina seguint la llei del Senyor”, hem cantat al salm. En un món com el nostre on es destrueixen vides humanes, monuments, relacions, projectes de vida, Jesús a l’evangeli ens recorda que no ha vingut a destruir, si no a portar a plenitud.  L’Evangeli no suprimeix el valor de cap poble ni de cap cultura. Però tampoc deixa les coses tal com estaven.  Ha vingut a dar plenitud a fer que siguem allò que estem cridats a ésser. A conduir les idees i les institucions cap a la seva definitiva perfecció.  Quan un arbre dona fruit, no es destrueix, sinó que arriba a allò que estava destinat (Gomà).
En l’època que es va escriure aquesta pàgina de l’Evangeli alguns ja defensaven que la comunitat cristiana només s’havia de cenyir als deures de primera magnitud. Però s’enganyaven, la gran fidelitat és fa de les petites fidelitats de cada dia. Aquell que és fidel en les coses que valen poc, també ho serà en les de més valor.
Heu sentit dir que es va dir als antics... però jo us dic. La tradició més important és la que es trametia oralment.  Quantes vegades hem sentit o potser hem dit nosaltres mateixos: “jo no robo, ni mato...” però tots sabem que hi ha moltes maneres de robar i de matar: es pot robar la fama d’una persona, malparlant-ne a les seves espatlles o blasmant-la a través de les xarxes socials. Tots sabem també que un comentari desafortunat, insidiós, pot matar l’alegria d’una persona, d’una família o d’una comunitat. Tots hem vist posar pals a les rodes,  avortar projectes...
“No mataràs” exigeix no tenir odi ni al cor ni en els llavis. Arran dels insults i menyspreus al carrer que va patir recentment la regidora Fàtima Taleb, divendres passat al barri de la Salut es va celebrar un acte sobre Convivència per la diversitat amb la presència d’expert en les relacions entre cultures i religions, de polítics i de representants de les diverses creences de la nostra ciutat. Moltes vegades es va parlar de l’odi. Es deia que hi ha discursos basats en l’odi i la xenofòbia que atien el foc i que tard o d’hora malmenen la convivència. Que hi ha un racisme institucionalitzat, i que la millor vacuna és el coneixement mutu.
Deia Bernanos que el veritable odi és el desinterès i l’assassinat perfecte és l’oblit.
L’eucaristia és memorial, és actualització del record, és dolça exigència. És força i impuls comunitari per decidir i per decidir sàviament.


sábado, 4 de febrero de 2017

Fuig de tu!

Homilia diumenge V de durant l’any 5/02/17


Diumenge passat proclamàvem les benaurances. Una d’elles és “sortosos els compassius perquè Déu els compadirà”. Avui, la lectura del llibre d’Isaïes (58, 7-10) aporta cinc avantatges molt interessants sobre les obres de misericòrdia:

Diu que la persona que les exerceix sent que esclata una llum en la seva vida. Una llum com la del matí. Ajudar de debò el qui ho necessita, de manera abnegada i generosa, és una il·luminació, quelcom que esclareix els nostres actes. Conec persones que m’ho han dit: “quant de bé que m’ha fet personalment, col·laborar amb aquesta institució!”. “Ha estat una de les coses importants de la meva vida...” Probablement tots en coneixem d’aquestes persones que col·laboren en un voluntariat, en una ONG. Però no es tracta sols d’un ajut social sinó d’una repercussió positiva en el creixement en la fe. Em deia un amic que a EUA la paraula “compassió” no té les connotacions negatives que aquí té sinó que vol dir “entendre el sofriment de l’altre”.

Segon avantatge: es tancaran a l’instant les teves ferides. Hi ha persones que es passen la vida furgant en les ferides de la seva ànima. I es fan encara més mal. D’altres entenen que la única manera de cicatritzar-les és ajudar els altres. Em deia una dona ja gran que era el que sempre l’aconsellava un monjo de Montserrat: “Fuig de tu!” És a dir, no et tanquis en tu mateix, no et capfiquis...! Surt de tu, fuig de tu!

Tercer avantatge: tindràs per avantguarda la teva bondat. Què vol dir això? En d’altre versió llegim “la teva justícia anirà al teu davant”, és a dir, les obres bones que fem poden arribar a orientar tota la nostra vida.

Quart avantatge: Tindràs per rereguarda la glòria del Senyor. És a dir, sentiràs que no estàs sol, que la seva mà amorosa t’empeny.

Cinquè avantatge: Quan invoquis el Senyor ell et respondrà, quan cridis auxili, ell et dirà “Aquí em tens”. Què vol dir això? És que la persona que prega i no fa obres de misericòrdia Déu no se l’escolta? No ho crec pas. Déu ens escolta sempre i ens dóna molt més que allò que podríem imaginar, més enllà dels nostres mereixements.  El que passa és que la persona que es fa sensible a les necessitats de l’altre, també es fa més sensible a les coses de Déu, entén millor els seus signes, els seus missatges, les mocions de l’Esperit en ella.

Decididament doncs, fer el bé als qui més  ho necessiten és de les millors coses en què podem invertir el temps.

Jesús a  l’evangeli ens ha recordat la importància de ser sal i de ser llum. Ser sal i llum per als altres. Recordo que una vegada anant amb cotxe per una autopista amb un capellà, ja gran i savi, mossèn Francesc Camprubí, em deia, “fixa’t en aquests fanals, sembla que només es facin llum a ells mateixos...” El Papa Francesc, en una entrevista recent a El País ha dit que “potser la malaltia més perillosa que pot tenir un pastor (...) és el clericalisme. Jo aquí la gent allà. (...) Si no cuides d’aquesta gent i no et deixes cuidar, tanca la porta i jubila’t.” El  pas dels anys pot fer que ens anem tornant més còmodes, que busquem més seguretats i que ens manqui aquell nervi missioner. El testimoni de tantes persones grans que continuen actives, donades als altres –el mateix Papa- ha d’esdevenir per a nosaltres un estímul i un exemple.


SALILLUM aquest és el títol d’una revista de l’Acció Catòlica Obrera, que està fent molt bon servei. Sal i llum és el que estem cridats a ser cadascú de nosaltres en els nostres ambients. Que ens acompanyi aquesta paraula profètica que hem comentat.

domingo, 29 de enero de 2017

Benaurances d'avui i sempre

Homilia diumenge IV (29/01/17)

Les benaurances -dolces felicitacions del Senyor- no es troben solament al Sermó de la Muntanya. El gènere benaurança ens surt a l’encontre també en d’altres passatges de l’Escriptura, per exemple quan Elisabet li diu a Maria “benaurada tu que has cregut, tot allò que el Senyor t’ha fet saber s’acomplirà” o quan  Jesús Ressuscitat li diu a Tomàs: “benaurats els qui creuran sense haver vist”. Les benaurances tenen el perfum de la lloança, del benparlar, del reconèixer el caire positiu de les situacions aparentment més aspres i difícils.
Les benaurances són un cant a les persones que són considerades beneïdes per Déu. Hi ha un matís, per tant de perennitat i d’arrelament. No es tracta d’una felicitat passatgera ni efímera: és una felicitat per sempre. És aquella que tots somniem tenir. Jesús ens ensenya que aquesta felicitat eterna s’aconsegueix per un camí paradoxal, el de l’abnegació i el de l’anorreament. Quan més ens desdibuixem a nosaltres mateixos, quan més ens rebaixem, més dibuixem el rostre de Déu.
“Ha derrocat els poderosos del soli i ha exalçat els humils” diu Maria tot magnificant el seu Senyor. “Tot aquell que s’humilia serà enaltit”, diu Jesús, seguint l’ensenyament de la Mare.
Jesús pot proclamar les benaurances perquè Ell fou el primer benaurat. Jesús nasqué pobre i morí pobre: no tenia ni on reclinà el cap. Jesús fou benaurat perquè estigué de dol per la mort de Joan Baptista, el seu precursor i perquè va fer seu el dolor de Jaire i de la vídua de Naïm. Jesús fou benaurat perquè fou humil i va convidar a aprendre d’aquesta humilitat, d’aquesta mansuetud per trobar el repòs. La fam i set de justícia el va portar a expulsar els mercaders del Temple. Jesús fou benaurat perquè es compadí dels leprosos, del cec de naixement, de la dona corbada, de la filla de la siro-fenícia. Jesús fou benaurat, perquè ja ressuscitat d’entre els morts, s’aparegué en so de pau als apòstols al cenacle. Jesús, en fi, fou benaurat perquè el van ofendre, el van perseguir, el van calumniar i el van clavar a la creu.
Permeteu-me que continuï i actualitzi les benaurances:
Benaurats els voluntaris de FOLRE de Badalona perquè han donat sostre als sense sostre quan més fred feia als carrers.
Benaurats els qui fan possible ASPANIN perquè han aconseguit que els discapacitats de la nostra ciutat fruïssin d’autonomia i de lleure.
Benaurats els membres de l’apostolat seglar de Catalunya, reunits en jornada, perquè volen caminar plegats, sinodalment, amb les parròquies i comunitats.
Benaurats els mestres de l’Escola Cristiana de Catalunya, perquè malden per guiar els qui tenen confiats pels camins de les virtuts i dels valors.
Benaurat fra Josep Parra, perquè després de quaranta anys de ser missioner a Guatemala entre els més pobres, el Sant Pare t’ha portat a l’episcopat.
Benaurats germans José Martín i Paola, perquè tot i haver hagut d’abandonar la vostra pàtria, no heu deixat de somriure, ni d’interpretar belles melodies.
Benaurat l’Àlex Marot que ens va fer riure tantes vegades, perquè ja riu per sempre al costat dels àngels.

Germans i germanes, que fem de la nostra vida un cant als benaurats.

sábado, 14 de enero de 2017

Mireu!

Mireu!
Homilia diumenge II de durant l’any i Jornada Mundial de les Migracions
A cada eucaristia abans de combregar, solem repetir la mateixa invitació del Baptista: “Mireu l’anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món...” Convé que analitzem aquesta frase enigmàtica. El “mireu” del baptisme té la força del profeta que ens fa sortir de l’entotsolament. “Mireu!”, Deia el poeta que la persona adulta és aquella que mira cap endavant i cap enfora... Posat a l’inrevés s’entén encara millor, és una immaduresa quedar-se mirant cap enrere i cap endins... I què vol dir “anyell de Déu”? Entre els jueus era la imatge simbòlica que millor podia suscitar una ressonància profunda d’emocions i d’evocacions. Els recordava aquell anyell que sacrificaven cada any per Pasqua, memòria de la sortida de l’esclavatge d’Egipte i signe esperançador d’alliberament. Parlar de l’anyell, és parlar doncs d’una profunda experiència d’alliberament. És com dir, “mireu el qui allibera”. Avui de què ens hem d’alliberar? Dels nostres egos, de les planificacions excessives, de les dependències que tots ens creem... Som esclaus de l’agenda, o del mòbil, o de l’ordinador, o de compromisos familiars que desorbitem, o de petites tradicions i rutines que nosaltres mateixos ens 
hem inventat. Cada eucaristia és la contemplació de Crist que ens allibera, sovint de nosaltres mateixos.
Als hebreus aquesta expressió “anyell de Déu” els recordava també el profeta Isaïes quan deia que el Messies-Servent era portat amb la mansuetud d’un be, a la seva mort martirial. Alguns biblistes diuen que la paraula aramea era talyá que volia dir alhora “anyell” i “servent”. El qui pren damunt seu el pecat del món diu el text de Joan. La missió de Jesús és suprimir, esborrar, el pecat del món. És a dir tota mena d’ injustícia, d’impietat, de mentida, de depravació, de fugida cap endavant... El nostre Arquebisbe deia que avui un dels pecats més estesos és el del personalisme, aquella voluntat de protagonisme abassegadora que sempre ens sembla que tenen els altres però nosaltres no.
Avui és la Jornada Mundial de les Migracions. El lema de la Jornada d’enguany és: “Menors emigrants vulnerables i sense veu. Repte i esperança”. El Papa Francesc ens convida a fixar la nostra mirada en els nens emigrants perquè “són menors, estrangers i indefensos... Són ells els qui més sofreixen les greus conseqüències de l’emigració, gairebé sempre causada per la violència, la misèria i les condicions ambientals, uns factors als quals cal afegir la globalització, en el seus aspectes més negatius”. Certament a aquestes condicions ambientals hi hem d’afegir aquests dies l’onada de fred. Qui alliberarà aquests nens i nenes?
“És absolutament necessari - diu el bisbe de Roma- que s’afrontin en els països d’origen les causes que provoquen l’emigració. Això requereix com a primer pas, el compromís de tota la Comunitat internacional per acabar amb els conflictes i la violència que obliguen les persones a fugir. A més cal una visió de futur que sàpiga projectar programes adequats per a les zones afectades per la inestabilitat i per les més greus injustícies, perquè a tots se’ls garanteixi l’accés a un desenvolupament autèntic que promogui el bé dels nens i nenes, esperança de la humanitat.”
Demà sortim en pelegrinatge cap a Guatemala, a l’ordenació episcopal de Fra Josep Parra, dominic. En Josep també, de petit, va haver d’emigrar amb els seus pares. No ho va tenir gens fàcil. I que, després, de missioner, durant quaranta anys, ha promogut moltes obres socials en favor dels grups més vulnerables i al servei de l’educació integral.  És un motiu de joia que ell, aquell nen emigrant d’ahir avui hagi estat cridat al servei de l’episcopat i que ell i tantes d’altres persones i institucions posin rostre a aquests bons desitjos del Sant Pare.
El poeta Carles Duarte parlant dels emigrants escriu emocionat: Han perdut el passat./No els queda sinó viure/aquest fràgil present/ocultant l’abandó que els fereix/ desant plors en un gest despullat d’esperances.

Corrues de passos desolats per apagar la fam,/camins derruïts que es desfan i s’allunyen/enyor d’ulls,/ de les veus del paisatge/ i un desig infinit de retorn. 

domingo, 8 de enero de 2017

Bellesa del baptisme i llibertat interior


La bellesa del baptisme i la llibertat interior

Les paraules de la Bíblia que llegim i proclamem a l’eucaristia ens han arriba després de moltes traduccions. N’hem de ser conscients. Fora una meravella poder escoltant Jesús parlant en la seva llengua materna, l’arameu. Diuen els experts que les paraules del Senyor en aquella llengua tenen un accent propi que enamoraria tots els qui l’escoltessin.  Allò que diu Jesús és sempre més dolç i alhora més clar i contundent que el que llegim en les traduccions de l’Evangeli fetes a partir del grec o del llatí. Així, segons un expert, en l’escena de la qual avui fem memòria la resposta de Jesús a Joan Baptista no seria “accedeix per ara a batejar-me. Convé que complim d’aquesta manera tot el que és bo de fer” sinó “permet que ara sigui així de bonic per a nosaltres, els qui completem plenament la justícia”. Jesús parla al Baptista amb molta dolcesa i inclou la decisió que prengui Joan en la bellesa d’allò que s’està esdevenint. No és un fred: “s’ha de fer així” o un arrogant “deixa’m ara!", no sinó “és bonic, és bell portar la justícia a plenitud”. I així el seu cosí estimat, se sent també implicat en l’obra redemptora de l’Ungit.
Germans, Jesús de Natzaret, històricament parlant, visqué molt condicionat. Aquests dies hem contemplat la precarietat del seu naixement fora de lloc, quasi a la intempèrie. Fill d’un poble petit, menystingut, dominat i oprimit –de Natzeret en pot sortir res de bo?, deia Natanael. Sempre sota la mirada escrutadora dels fariseus, dels escribes, dels mestres de la llei. Patint sovint la incomprensió dels deixebles que no acabaven d’entendre el seu messianisme i de les multituds que el volien fer rei, segons el món. Però malgrat tots aquests condicionaments, el Senyor se sentia lliure interiorment, amb la llibertat del qui és plenament conscient de la seva filiació divina. Lliure per estimar fins a donar la vida. I aquesta consciència la pren en plenitud en la teofania del Jordà, el primer misteri de Llum, que hem proclamat quan el cel s’obre i l’esperit de Déu davalla i la veu anuncia “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”. I aquesta consciència que és fill estimat del Pare, que l’Esperit reposa sobre ell, és el motor de la seva llibertat interior.
Nosaltres avui també vivim molt condicionats, per les nostres pròpies contradiccions, perquè sovint fem el mal que no voldríem fer i no fem el bé que desitjaríem. Vivim condicionats pel context, per la família, per la feina, per les dificultats econòmiques, potser pel que diran. Però si vivim en plenitud la nostra condició de batejats, ens hem de sentir interiorment lliures, amb la llibertat dels qui saben que són fills de Déu... Lliures per estimar i per donar la vida amb aquest amor abnegat.
Hi ha una peça molt important en el context de l’exposició del Cardenal Anselm M. Albareda, monjo de Montserrat, assessor de quatre papes i català universal (que prorroguem fins a final d’aquest mes): és la pila baptismal. És una pila molt bonica, amb uns ocells en relleu esculpits. Quan el Cardenal venia a Badalona, ciutat de la que era fill adoptiu, hi administrava el sagrament del baptisme. Aquí hi va batejar el seu renebot i biògraf, l’Anton Torrents, que avui és qui ensenya l’exposició. Quan la mostra té el goig de dir “aquí el tiet em va batejar”. En aquesta mateixa pila molts de vosaltres també hi heu estat batejats...

El bisbe Pere Tena feia un suggeriment a tots aquells que volem viure la nostra condició de batejats. Que és que un dia busquem la pila on ens vam batejar i davant d’ella resem el Credo renovant les nostres promeses baptismals. És el que farem ara mateix renovant aquella fe que un dia els nostres pares i padrins van professar en nom nostre. I sentirem la bellesa de la llibertat interior que Déu ens regala. 

jueves, 5 de enero de 2017

El missatge dels tres reis

Homilia en l’Epifania del Senyor 2017

Avui és el dia de Reis. Un dia que els nens i nenes prenen un gran protagonisme. Jesús ens ha dit que si no ens fem com ells no entrarem en el Regne dels Cels. Què hem d’imitar dels infants? La seva innocència, la facilitat de riure i de plorar, de meravellar-se, de fer les paus amb rapidesa, de viure l’instant present (per als infants només hi ha dos temps “ara” i “no ara”). I sobretot els nens i nenes són capaços de jugar. Els adults hem perdut força aquesta capacitat i el joc es converteix sovint en una caricatura del joc veritable, que és dinàmic, creatiu, participatiu... Tota edat és bona per jugar. Recordo unes fotografies de Pau Casals, el gran compositor, ja ancià, corrent per la platja amb un estel.
Però l’Epifania és també un motiu de reflexió i d’acció de gràcies. El camí en la fe ens demana avançar en la foscor cap a una estrella. L’estrella apareix per guiar els cercadors de Déu. Seguir l’estrella vol dir sortir d’un mateix i anar cap a l’altre petit i feble. (Bruno Forte). De vegades ens fixem molt en les persones que han perdut la fe o que han deixat de practicar, però no parlem tant d’aquelles que han fet un procés d’aproximació i de creixement en la fe i n’hi ha moltes!
L’Epifania és també una ocasió d’ampliar la nostra mirada i de fer-la més universal. L’Institut Històric dels jesuïtes a l’Àfrica té com a missió que els habitants d’aquest gran continent puguin interpretar la seva pròpia història. Va començar fa cinc anys a Nairobi (Kenya). La seva missió és col·leccionar, preservar i fer accessible importants documents i publicacions. Un congrés recent s’ha dedicat a l’estudi de les connexions entre les tradicions africanes i les d’Àsia i Europa, tenint com a tema l’afirmació de Jesús on declara que Ell és “el camí, la veritat i la vida”. En aquest congrés hi havia especialistes d’Àsia, d’Europa i d’Àfrica. El simposi va aprofundir en una intuïció del qui fins ara ha estat Pare General de la Companyia de Jesús, Adolfo Nicolàs: que les tradicions d’Àsia aprofundeixen en el seu enteniment d’”el camí”, les tradicions europees de “la veritat” i les tradicions africanes de “la vida”. Tres afirmacions, tres pobles, tres cultures. Cap al segle XV els tres mags van passar a representar els tres continents aleshores coneguts: Melcior, Europa, Gaspar, Àsia i Baltasar, Àfrica. Tots tres distints, però tots tres seguint un mateix estel, per tant tots tres complementaris...
Una bona icona per a una societat cada vegada més multicultural.
Avui és un dia ple de poesia. Així escrivia Josep Carner en la seva “Balada de Nadal per a cantar-la els pirates de la mar”:
Entre la neu senderegen les flors;/  l'aire és ple d'ales i d'ales;/sota el cobert hi ha la Dama i l'Espòs/i un infantó qui és nat sense plors:/juga amb ocells i amanyaga primales./Entre la neu senderegen les flors;/ l'aire és ple d'ales i d'ales./Tres naus molt belles hi van d’Orient/amb neu a tofes, a tofes./A cada una hi ha un rei molt vistent;/cada rei porta safata i present;/són plens de llum el velam i les cofes./Tres naus molt belles hi van d’Orient/ amb neu a tofes, a tofes.
Germans, que l’Epifania ens faci infants crescuts!