sábado, 14 de enero de 2017

Mireu!

Mireu!
Homilia diumenge II de durant l’any i Jornada Mundial de les Migracions
A cada eucaristia abans de combregar, solem repetir la mateixa invitació del Baptista: “Mireu l’anyell de Déu, mireu el qui lleva el pecat del món...” Convé que analitzem aquesta frase enigmàtica. El “mireu” del baptisme té la força del profeta que ens fa sortir de l’entotsolament. “Mireu!”, Deia el poeta que la persona adulta és aquella que mira cap endavant i cap enfora... Posat a l’inrevés s’entén encara millor, és una immaduresa quedar-se mirant cap enrere i cap endins... I què vol dir “anyell de Déu”? Entre els jueus era la imatge simbòlica que millor podia suscitar una ressonància profunda d’emocions i d’evocacions. Els recordava aquell anyell que sacrificaven cada any per Pasqua, memòria de la sortida de l’esclavatge d’Egipte i signe esperançador d’alliberament. Parlar de l’anyell, és parlar doncs d’una profunda experiència d’alliberament. És com dir, “mireu el qui allibera”. Avui de què ens hem d’alliberar? Dels nostres egos, de les planificacions excessives, de les dependències que tots ens creem... Som esclaus de l’agenda, o del mòbil, o de l’ordinador, o de compromisos familiars que desorbitem, o de petites tradicions i rutines que nosaltres mateixos ens 
hem inventat. Cada eucaristia és la contemplació de Crist que ens allibera, sovint de nosaltres mateixos.
Als hebreus aquesta expressió “anyell de Déu” els recordava també el profeta Isaïes quan deia que el Messies-Servent era portat amb la mansuetud d’un be, a la seva mort martirial. Alguns biblistes diuen que la paraula aramea era talyá que volia dir alhora “anyell” i “servent”. El qui pren damunt seu el pecat del món diu el text de Joan. La missió de Jesús és suprimir, esborrar, el pecat del món. És a dir tota mena d’ injustícia, d’impietat, de mentida, de depravació, de fugida cap endavant... El nostre Arquebisbe deia que avui un dels pecats més estesos és el del personalisme, aquella voluntat de protagonisme abassegadora que sempre ens sembla que tenen els altres però nosaltres no.
Avui és la Jornada Mundial de les Migracions. El lema de la Jornada d’enguany és: “Menors emigrants vulnerables i sense veu. Repte i esperança”. El Papa Francesc ens convida a fixar la nostra mirada en els nens emigrants perquè “són menors, estrangers i indefensos... Són ells els qui més sofreixen les greus conseqüències de l’emigració, gairebé sempre causada per la violència, la misèria i les condicions ambientals, uns factors als quals cal afegir la globalització, en el seus aspectes més negatius”. Certament a aquestes condicions ambientals hi hem d’afegir aquests dies l’onada de fred. Qui alliberarà aquests nens i nenes?
“És absolutament necessari - diu el bisbe de Roma- que s’afrontin en els països d’origen les causes que provoquen l’emigració. Això requereix com a primer pas, el compromís de tota la Comunitat internacional per acabar amb els conflictes i la violència que obliguen les persones a fugir. A més cal una visió de futur que sàpiga projectar programes adequats per a les zones afectades per la inestabilitat i per les més greus injustícies, perquè a tots se’ls garanteixi l’accés a un desenvolupament autèntic que promogui el bé dels nens i nenes, esperança de la humanitat.”
Demà sortim en pelegrinatge cap a Guatemala, a l’ordenació episcopal de Fra Josep Parra, dominic. En Josep també, de petit, va haver d’emigrar amb els seus pares. No ho va tenir gens fàcil. I que, després, de missioner, durant quaranta anys, ha promogut moltes obres socials en favor dels grups més vulnerables i al servei de l’educació integral.  És un motiu de joia que ell, aquell nen emigrant d’ahir avui hagi estat cridat al servei de l’episcopat i que ell i tantes d’altres persones i institucions posin rostre a aquests bons desitjos del Sant Pare.
El poeta Carles Duarte parlant dels emigrants escriu emocionat: Han perdut el passat./No els queda sinó viure/aquest fràgil present/ocultant l’abandó que els fereix/ desant plors en un gest despullat d’esperances.

Corrues de passos desolats per apagar la fam,/camins derruïts que es desfan i s’allunyen/enyor d’ulls,/ de les veus del paisatge/ i un desig infinit de retorn. 

domingo, 8 de enero de 2017

Bellesa del baptisme i llibertat interior


La bellesa del baptisme i la llibertat interior

Les paraules de la Bíblia que llegim i proclamem a l’eucaristia ens han arriba després de moltes traduccions. N’hem de ser conscients. Fora una meravella poder escoltant Jesús parlant en la seva llengua materna, l’arameu. Diuen els experts que les paraules del Senyor en aquella llengua tenen un accent propi que enamoraria tots els qui l’escoltessin.  Allò que diu Jesús és sempre més dolç i alhora més clar i contundent que el que llegim en les traduccions de l’Evangeli fetes a partir del grec o del llatí. Així, segons un expert, en l’escena de la qual avui fem memòria la resposta de Jesús a Joan Baptista no seria “accedeix per ara a batejar-me. Convé que complim d’aquesta manera tot el que és bo de fer” sinó “permet que ara sigui així de bonic per a nosaltres, els qui completem plenament la justícia”. Jesús parla al Baptista amb molta dolcesa i inclou la decisió que prengui Joan en la bellesa d’allò que s’està esdevenint. No és un fred: “s’ha de fer així” o un arrogant “deixa’m ara!", no sinó “és bonic, és bell portar la justícia a plenitud”. I així el seu cosí estimat, se sent també implicat en l’obra redemptora de l’Ungit.
Germans, Jesús de Natzaret, històricament parlant, visqué molt condicionat. Aquests dies hem contemplat la precarietat del seu naixement fora de lloc, quasi a la intempèrie. Fill d’un poble petit, menystingut, dominat i oprimit –de Natzeret en pot sortir res de bo?, deia Natanael. Sempre sota la mirada escrutadora dels fariseus, dels escribes, dels mestres de la llei. Patint sovint la incomprensió dels deixebles que no acabaven d’entendre el seu messianisme i de les multituds que el volien fer rei, segons el món. Però malgrat tots aquests condicionaments, el Senyor se sentia lliure interiorment, amb la llibertat del qui és plenament conscient de la seva filiació divina. Lliure per estimar fins a donar la vida. I aquesta consciència la pren en plenitud en la teofania del Jordà, el primer misteri de Llum, que hem proclamat quan el cel s’obre i l’esperit de Déu davalla i la veu anuncia “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut”. I aquesta consciència que és fill estimat del Pare, que l’Esperit reposa sobre ell, és el motor de la seva llibertat interior.
Nosaltres avui també vivim molt condicionats, per les nostres pròpies contradiccions, perquè sovint fem el mal que no voldríem fer i no fem el bé que desitjaríem. Vivim condicionats pel context, per la família, per la feina, per les dificultats econòmiques, potser pel que diran. Però si vivim en plenitud la nostra condició de batejats, ens hem de sentir interiorment lliures, amb la llibertat dels qui saben que són fills de Déu... Lliures per estimar i per donar la vida amb aquest amor abnegat.
Hi ha una peça molt important en el context de l’exposició del Cardenal Anselm M. Albareda, monjo de Montserrat, assessor de quatre papes i català universal (que prorroguem fins a final d’aquest mes): és la pila baptismal. És una pila molt bonica, amb uns ocells en relleu esculpits. Quan el Cardenal venia a Badalona, ciutat de la que era fill adoptiu, hi administrava el sagrament del baptisme. Aquí hi va batejar el seu renebot i biògraf, l’Anton Torrents, que avui és qui ensenya l’exposició. Quan la mostra té el goig de dir “aquí el tiet em va batejar”. En aquesta mateixa pila molts de vosaltres també hi heu estat batejats...

El bisbe Pere Tena feia un suggeriment a tots aquells que volem viure la nostra condició de batejats. Que és que un dia busquem la pila on ens vam batejar i davant d’ella resem el Credo renovant les nostres promeses baptismals. És el que farem ara mateix renovant aquella fe que un dia els nostres pares i padrins van professar en nom nostre. I sentirem la bellesa de la llibertat interior que Déu ens regala. 

jueves, 5 de enero de 2017

El missatge dels tres reis

Homilia en l’Epifania del Senyor 2017

Avui és el dia de Reis. Un dia que els nens i nenes prenen un gran protagonisme. Jesús ens ha dit que si no ens fem com ells no entrarem en el Regne dels Cels. Què hem d’imitar dels infants? La seva innocència, la facilitat de riure i de plorar, de meravellar-se, de fer les paus amb rapidesa, de viure l’instant present (per als infants només hi ha dos temps “ara” i “no ara”). I sobretot els nens i nenes són capaços de jugar. Els adults hem perdut força aquesta capacitat i el joc es converteix sovint en una caricatura del joc veritable, que és dinàmic, creatiu, participatiu... Tota edat és bona per jugar. Recordo unes fotografies de Pau Casals, el gran compositor, ja ancià, corrent per la platja amb un estel.
Però l’Epifania és també un motiu de reflexió i d’acció de gràcies. El camí en la fe ens demana avançar en la foscor cap a una estrella. L’estrella apareix per guiar els cercadors de Déu. Seguir l’estrella vol dir sortir d’un mateix i anar cap a l’altre petit i feble. (Bruno Forte). De vegades ens fixem molt en les persones que han perdut la fe o que han deixat de practicar, però no parlem tant d’aquelles que han fet un procés d’aproximació i de creixement en la fe i n’hi ha moltes!
L’Epifania és també una ocasió d’ampliar la nostra mirada i de fer-la més universal. L’Institut Històric dels jesuïtes a l’Àfrica té com a missió que els habitants d’aquest gran continent puguin interpretar la seva pròpia història. Va començar fa cinc anys a Nairobi (Kenya). La seva missió és col·leccionar, preservar i fer accessible importants documents i publicacions. Un congrés recent s’ha dedicat a l’estudi de les connexions entre les tradicions africanes i les d’Àsia i Europa, tenint com a tema l’afirmació de Jesús on declara que Ell és “el camí, la veritat i la vida”. En aquest congrés hi havia especialistes d’Àsia, d’Europa i d’Àfrica. El simposi va aprofundir en una intuïció del qui fins ara ha estat Pare General de la Companyia de Jesús, Adolfo Nicolàs: que les tradicions d’Àsia aprofundeixen en el seu enteniment d’”el camí”, les tradicions europees de “la veritat” i les tradicions africanes de “la vida”. Tres afirmacions, tres pobles, tres cultures. Cap al segle XV els tres mags van passar a representar els tres continents aleshores coneguts: Melcior, Europa, Gaspar, Àsia i Baltasar, Àfrica. Tots tres distints, però tots tres seguint un mateix estel, per tant tots tres complementaris...
Una bona icona per a una societat cada vegada més multicultural.
Avui és un dia ple de poesia. Així escrivia Josep Carner en la seva “Balada de Nadal per a cantar-la els pirates de la mar”:
Entre la neu senderegen les flors;/  l'aire és ple d'ales i d'ales;/sota el cobert hi ha la Dama i l'Espòs/i un infantó qui és nat sense plors:/juga amb ocells i amanyaga primales./Entre la neu senderegen les flors;/ l'aire és ple d'ales i d'ales./Tres naus molt belles hi van d’Orient/amb neu a tofes, a tofes./A cada una hi ha un rei molt vistent;/cada rei porta safata i present;/són plens de llum el velam i les cofes./Tres naus molt belles hi van d’Orient/ amb neu a tofes, a tofes.
Germans, que l’Epifania ens faci infants crescuts!



domingo, 1 de enero de 2017

Meravella i no violència


Meravella i no violència
Homilia 1 de gener de 2017
Diu l’evangelista Lluc que tothom qui ho sentia “es meravellava del que deien els pastors”. Jo em pregunto si avui les persones us meravelleu del que diem els pastors, els preveres, quan prediquem, quan anunciem amb paraules nostres les coses de Déu. I també si els preveres som capaços d’admirar-nos del que dieu els laics. Potser no prou. En aquest comencem d’any demanem que tots tinguem la capacitat de meravellar-nos, recíprocament. Les meravelles són coses admirables, dignes d’admiració. La capacitat d’admirar-se, de reconèixer-les és en l’arrel de tota saviesa.
El papa Francesc en el seu missatge amb motiu de la cinquantena jornada mundial de la pau dedicat enguany a la no violència, diu que “la família és l’espai indispensable en el qual els esposos, els pares i els fills, els germans i les germanes aprenen a comunicar-se i a tenir cura uns dels altres de manera desinteressada i on els desacords o fins i tot els conflictes han de ser superats no amb la força sinó amb el diàleg, el respecte, la recerca del bé de l’altre, la misericòrdia i el perdó.” (n. 5) I en canvi, quantes vegades hi ha violència en les relacions familiars! Cal que ens reconeguem els uns als altres com a dons sagrats dotats d’una immensa dignitat (n.1). Aquesta mateixa setmana em trucava una mare de família, àvia, simplement per comunicar-me amb joia que aquest Nadal, a casa seva hi havia hagut una gran pau. Era important per a ella, perquè portaven uns mesos de disputes i renyines entre els seus fills. Jo crec que les seves pregàries, la seva proximitat, el regal d’un llibre sobre el perdó i la reconciliació, els havia ajudat.
A escala mundial, el bisbe de Roma explica que “la no violència practicada amb decisió i coherència ha produït resultats impressionants. I recorda els èxits obtinguts per Mahatma Gandhi i Khan Abdul Ghaffar Khan en l’alliberament de l’Índia i de Martin Luther King Jr. en contra de la discriminació racial. Diu també que en especial, les dones són freqüentment líders de la no violència com per exemple Leymah Gbowee i milers de dones liberianes que han organitzat trobades d’oració i de protesta no violència obtenint negociacions d’alt nivell per la conclusió de la segona guerra civil a Libèria. Em venia a la ment que en el meu poble, Calonge, la matinada del 25 d’abril de 1937, unes dues-centes dones calongines, liderades per l’Hortènsia Vilaseca i l’Elisa Montaner, de cal Ferrer, s’enfrontaren als milicians armats i alliberaren els ugetistes tancats al calabós del castell. Aquesta valentia va canviar el signe de la guerra al poble i de retruc a Catalunya.

El Sant Pare ens demana que en el 2017, ens comprometem amb la nostra oració i amb la nostra acció a ser persones que apartin del seu cor, de les seves paraules i dels seus gests la violència i a construir comunitats no violentes que tinguin cura de la casa comuna. Heu vist que amb motiu del vuitantè aniversari del Sant Pare vuitanta persones l’hem felicitat amb breus missatges a Catalunya Cristiana. Jo el vaig voler felicitar precisament per haver introduït aquesta virtut de “la cura de la casa comuna” que enclou totes les altres virtuts. És el que fan les mare, tenir cura de casa. És el que feu Maria. Realment la no violència activa, fa meravelles.

viernes, 30 de diciembre de 2016

En les exèquies de l'Àlex Marot Martínez

Tanatori de Can Ruti, 30 de desembre de 2016

Introducció

Hem començat escoltant aquesta ària, perquè l’Àlex era un gran afeccionat a la música, sobretot a l’òpera i a la Sarsuela. L’admiració i l’amistat envers el mestre Joan Pich Santasusana i a la seva esposa la Maria Escrihuela, li obrí les portes del Liceu.La música, la bona música ens fa transcendir de nosaltres mateixos i eleva el nostre esperit cap a Déu.
L’11 de desembre de 2009, en aquesta mateixa capella ens acomiadàvem de la Maria Cuixart. Avui, passats 7 anys ens acomiadem de l’Àlex, el seu espòs.
L’Àlex feia temps que s’anava acomiadant de tots nosaltres. Potser les darreres paraules que va dir foren: “anem, anem...” era com si tingués pressa de marxar cap al Cel. Sabíem que s’acomiadava, però quan arriba el moment, se’ns fa difícil, perquè la seva vitalitat era tan gran que semblava que fos d’aquelles persones que no moren mai. Avui al voltant de l’altar, l’encomanem a la infinita misericòrdia de Déu i li expressem tot el nostre agraïment.
Homilia
L’Àlex era un artista. Un gran perruquer. Seguint les passes del seu pare –mort jove, als 52 anys- l’Àlex els anys seixantes va començar a fer monyos i a pentinar models per televisió dins del programa “Estilo” cada dilluns a Miramar. Però molts anys després, els noranta, l’Àlex, de manera abnegada i discreta, generosament, va ser el barber de Can Banús i de la Murtra, és clar. Aquí avui sou presents alguns membres de la comunitat. També el P. Josep Costa i el Mihail Acosta ens han fet arribar el seu condol.
L’Àlex era un pintor sobretot de paisatges i de natures mortes. Hi havia èpoques de l’any que li venia pintera i havia de pintar. Naturalista, va fer també els seus tempteigs en l’art més conceptual. Sense oblidar que va donar la mà a alguns joves pintors... Només Déu sap el bé que va fer. Els artistes creen epifanies de bellesa que dialoguen amb nosaltres. Ara ens adonem que en Jandro –com també li dèiem- pintava sempre la realitat: l’home de la platja que movia els peus per pescar una sípia, la dona del gat embolicat amb paper de diari, les canyetaires que “rentamos porque volamos”, el renòs de la tieta, la beata dels sants... històries entranyables que havíem sentit contar cent vegades, però que sempre ens semblaven noves... Era talment un pessebre de figures entranyables Pintar la realitat amb humor i amb amor. Quan tantes vegades en subratllem els aspectes negatius, hauríem d’aprendre molt de l’Àlex.
Però la millor obra d’art d’uns pares és la família. L’Àlex i la Maria tingueren tres fills, la Montse, en Jaume i la Magda... Mercès a la vostra unió amb en Rafel, la Montse i en Joan Pere heu vingut 4 néts i 5 besnéts. Quants records i quantes vivències se us han anat acumulant aquests dies! De vegades quan els pares desapareixen s’afebleix la unitat. Prego perquè no sigui així en el vostre cas. Avui és la festa litúrgica de la Sagrada Família. Tota família és sagrada, perquè dins de cadascú de nosaltres –en siguem conscients o no- hi batega el misteri de Déu.
Els néts, quantes coses vau aprendre de l’avi! Entre l’avi i cada un de vosaltres es va teixir una sana complicitat. Quantes històries de vida. I també les besnétes.
La família àmplia de l’Alex era la Murtra. Invitat pel Mauricio Chinchilla un dia que es van trobar per la muntanya, ha estat més de vint anys pujant-hi vàries vegades a la setmana com a voluntari. Quantes i quantes hores dedicades a aquest antic monestir!  A la biblioteca amb l’estimat Josep Maria Riera, pintant, restaurant petits objectes... Això li ha fet tenir una xarxa universal de murtrans (a Mèxic, el seu estimat Javier, a Costa Rica, el Josué Morales, a Xile, a Alemanya...) que aquests dies s’han interessat per ell i que arran de la seva mort ens han expressat el seu condol de veu o amb un watsapp.
L’Àlex tenia un caràcter fort. El que es té al néixer no es deixa al créixer. Però aquests anys a Sant Jeroni l’han fet créixer en docilitat.
L’Àlex era un humorista. Un humor gairebé sempre blanc, que no feia mal, però que el feia extraordinàriament simpàtic. Morint el dia 28 de desembre ens ha fet la seva darrera innocentada.
L’Àlex era un home creient. Que pregava en el silenci del seu cor. Cada diumenge, mentre ha pogut, participava de la missa a Sant Jeroni. I era el primer en venir a combregar. I m’encomanava misses per tants amics que anaven desfilant abans que ell. Encara a la Clínica del Carme va combregar i quan va rebre la unció dels malalts el rostre se l’il·luminà.
Per això aquesta mort ens porta l’esclat de la resurrecció. I potser la de l’Àlex d’una manera especial. Per això l’Àlex Marot Martínez –el “cognom anglès” del seu acudit- viurà per sempre no solament en els seus quadres, en les seves facècies, si no en el cor de cadascú de nosaltres, perquè ja viu per sempre en el cor de Déu.


domingo, 25 de diciembre de 2016

El pròleg en clau mariana

Homilia en el dia de Nadal 2016

Bellíssim pròleg del quart evangeli, segons Sant Joan. Joan, el deixeble estimat, tingué una gran proximitat amb Maria. Jesús li va encomanar la seva cura sol·lícita al peu de la creu. Quantes paraules, quants ensenyaments, devia haver rebut dels seus llavis! Per tant és bonic de llegir aquest pròleg en clau mariana.
L’afirmació central d’aquest pròleg, que antigament es llegia a totes les misses és:
El qui és la Paraula s'ha fet home/i ha habitat entre nosaltres
Maria sabia com ningú que el Verb s’havia fet carn en el seu si. Li havia anunciat  l’àngel  Gabriel i ella havia cregut en li havia dit “que es faci”.  Alguns biblistes diuen que el logos s’hauria de traduir per projecte (Rius Camps). El logos és el projecte de Déu. I Maria se sentia col·laboradora d’aquest projecte. Nosaltres també estem cridats a col·laborar en aquest projecte que és el Regne de Déu i que es realitza cada vegada que estimem abnegadament. Per això l’amor d’una mare, el més abnegat, és el més semblant a l’amor de Déu. Com escrivia el poeta: “poder dir mare,/ i sentir-se dir “fill meu”,/ és la sort que ens envejava Déu. Avui pensem en totes les mares que segurament hauran hagut de cuinar per molts, ja des de bon matí, o fins i tot des d’anit.
De la seva plenitud,/tots nosaltres n'hem rebut/gràcia rere gràcia.
Maria era la plena de gràcia. Per la persona que estima, tot és gràcia, tot és do. Els diàlegs que ens intercanviem aquests dies són un signe del regal més bell el de la gràcia.
Déu envià un home que es deia Joan/ Vingué com a testimoni/a donar testimoni de la llum/perquè per ell tothom cregués/ Ell no era la llum,/venia solament a donar-ne testimoni.
Maria coneixia Joan Baptista, fill de la seva cosina Elisabet. I sabia les seves reaccions de Joan ja abans de néixer quan va saber que havia saltat d’entusiasme dins del ventre d’Elisabet. Avui pensem en tots aquells que obren camins, que basteixen ponts, que aplanen els obstacles, que donen testimoni. El testimoni va més enllà de totes les paraules. Tots nosaltres som cridats a donar testimoni. Però no ens anunciem a nosaltres mateixos. No som la llum. Ni els laics ni els preveres que estem al vostre servei. Venim senzillament a donar testimoni de la llum.
Ha vingut a casa seva,/i els seus no l'han acollit.
Aquesta fou l’espasa de dolor que Simeó, va profetitzar a Maria. Jesús seria una senyera combatuda. Maria patiria aquest rebuig en els seu set dolors, fins a l’últim, el de la creu. Avui continua essent-ho i molts són perseguits per portar el seu nom.


No han nascut/ per descendència de sang,/ni d'un desig carnal,/ni d'un voler humà,/sinó de Déu mateix.
Maria sabia que en el naixement del seu fill hi havia una intervenció sobrenatural. Que no havia nascut ni d’un desig carnal ni d’un voler humà. Maria i Josep sabien que Jesús era el Fill de Déu. Maria i Josep ho van anar entenent progressivament. Recordem aquella afirmació de l’adolescent retrobat al Temple, “per què em buscàveu? No sabíeu que jo només podria ser a la casa del meu pare? Estem celebrant el centenari del naixement Charles de Foucauld , el místic contemplatiu, el de l’espiritualitat en el desert, un referent en el diàleg interreligiós.Charles escrivia que Jesús de Natzaret “es va nodrir en el decurs de llargs anys d’allò que importava a l’ “abba-Déu”. Ah si els pares sabéssiu que en tot naixement hi ha una intervenció divina que us depassa! Les relacions entre els batejats no es basen en la consanguinitat, sinó en l’amistat. I allò que més hem de respectar és la relació personal de cada persona amb Déu.

Acabo tornant a Charles de Foucauld. El 1908, va reprendre la seva vida eremítica a Tamanrasset  al cor del Sahara argelià. Allí va aplegar poesies tuaregs: va arribar a recollir uns 6000 versos. Continuava pregonament sol, sense rebre cap correu. Va arribar a dubtar de l’eficiència de la seva missió, però va voler romandre amb els més pobres. Després de dos anys sense pluja, tot era fam i carències. Carles va compartir totes les seves reserves d’aliment. Va passar el Nadal sense poder celebrar missa. Va escriure al seu quadern: «Aquesta nit, sense missa, per primera vegada des de fa 21 anys”.  El gener, malalt i esgotat, va restar immòbil i va creure que moria. Fou salvat pels tuaregs que li van dar llet de cabra. Aquest episodi va marcar la seva segona conversió. El va acceptar com un major abandonament espiritual en Déu. El 31 de gener va rebre un missatge de Laperrine – l’amic general que li havia fet descobrir el Sahara- que li anunciava que l’havien autoritzat de celebrar missa sense assistent. Charles va escriure emocionat al seu quadern: “Nadal, Nadal, Deo Gratias!” Probablement aquell Nadal celebrat fora de temps va ser el més feliç de la seva vida.

sábado, 24 de diciembre de 2016

Cantar en la precarietat

Nadal 2016.




Decididament Josep, Maria i Jesús, no ho van tenir fàcil.  L’evangelista Lluc ens ha explicat molt resumidament la precarietat en què es va produir el misteri central del cristianisme: es van complir els dies, va néixer el seu fill... ella l’embolcallà i el posà en una menjadora perquè no havien trobat lloc a l’hostal. Lacònic. No cal dir gaire paraules més per entendre que Jesús va néixer, com un desplaçat, fora de lloc.
Mireu: cada any hi ha el costum en la cúria i els organismes diocesans de Barcelona de felicitar l’arquebisbe amb motiu de les festes nadalenques. Aquest any ha estat el primer que els treballadors hem pogut felicitar Joan Josep Omella perquè va prendre possessió el dia de Sant Esteve de l’any passat i, per tant, aquest és el primer Nadal que celebra com a arquebisbe de Barcelona. Dijous  passat en aquest acte Joan Josep Omella, amb el seu to distès i proper, va fer una cosa bonica, va parlar molt poc d’ell i es va dedicar felicitar persones concretes: aquells seglar que acaben de ser mares o pares, aquella treballadora de Càritas que ha estat merescudament guardonada... Un fet especialment emotiu va ser la felicitació a un dels guardes de seguretat del bisbat que acaba de ser pare. La seva muller va donar a llum en un pàrquing...! Es dóna la curiosa circumstància que el primer fill del matrimoni va néixer també en un aparcament. Dijous algú va anar ràpidament a buscar el pare feliç que, amb paraules emocionades, va agrair a tots els presents aquella felicitació. M’ha fet pensar en un pessebre monumental de Josep Trunas i Domènec Cruz que hi ha a Mataró i que enguany és a la portada del butlletí de l’Associació de Pessebristes. Representa el Monestir de Montserrat, amb tots els seus detalls: les muntanyes, les cel·les, el cremallera... Però sabeu on és el Naixement? Doncs en el lloc més impensat, en una rotonda, enmig d’unes obres...
Néixer en un aparcament, néixer enmig del brogit, és néixer fora de lloc,... Jesús, el Salvador del món, va néixer  en un estable i fou posat en una menjadora, quasi a la intempèrie, fora de lloc. I avui al món, on hi ha més de trenta milions de nens i nenes refugiats, hi ha molts infants que neixen en pasteres, a la intempèrie o potser molt lluny de casa seva. Nadal és creure que Jesús neix per a tots i que Jesús neix en tots. Per això malgrat la precarietat, els àngels cantaven la nit de Nadal... Com nosaltres som capaços avui de cantar nadales, malgrat el moment històric que estem travessant.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                 
Creure en l’encarnació és tenir sentit de la realitat.  Josep Maria de Sagarra al seu poema de Nadal diu encertadament parlant d’aquesta nit: “Ai, si no fos aquesta nit tan clara!/Seriem tros de carn i pensament/que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,/pell d’home que arrossega la corrent!/Però Nadal ens ha pintat el rostre/amb un vermell precís i decidit/i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,/de terra, de nissaga i d’esperit.”
Creure en l’encarnació és també tenir sentit de família: avui és una gran festa familiar. Al voltant de la taula parada, de l’altar o del pessebre, aquestes festes us trobeu pares i fills, avis i néts, oncles i nebots, amics. Ja sabem que no som els que Déu somniava, ni les nostres famílies són perfectes, que a tota família hi ha dificultats de relació, tensions, enveges, renyines... Sembla que les persones quan més ens estimem, més topem entre nosaltres i més ens fem patir.  Nadal hauria de ser també temps de reconciliació. Com? Doncs si les nostres famílies són capaces d’obrir-se  al món, si no estan tancades en elles mateixes,  si són obertes i acollidores.
Perquè si hi ha dificultats en les nostres famílies també n’hi ha a les famílies de les nacions del món. Al nostre campanar i a molts d’altres campanars de Badalona aquests dies hi ha una gran pancarta amb la frase: “Era foraster i em vau acollir” (Mt 25). Voldríem que no quedés solament en pancartes, que darrera d’aquestes pancartes hi hagués una comunitat, una família de famílies, acollidores i unides...
La poetessa badalonina Coloma Lleal, en la seva felicitació nadalenca, ha expressat magistralment el risc de la indiferència:
Venien d'orient/venien del sud/ni guia ni estel/ni cap companyia/i són tanta gent!/Venien de lluny/venien perdent/ni molsa ni bruc/tan sols amb la lluna/per trist aixopluc./Venien d'orient/venien creient/que sense recel/germans trobarien/i no mala gent./Venien del mar/i no van enlloc/veient que ningú/no els dóna un ajut/ni arrenca a plorar.
El profeta Isaïes ens ha dit amb sentit de pau unes paraules consoladores que potser ens han passat desapercebudes: “les botes dels soldats que marquen el pas i els mantells rebolcats en la sang seran cremats i el foc els devorarà” I una mica més endavant: “la pau no tindrà fi”. És aquesta la pau que somniem, és aquesta la pau de Nadal.

Que tingueu un sant Nadal