sábado, 14 de octubre de 2017

El festí de Babette

Homilia diumenge XXVIII de durant l'any

Tots hem vist alguna de pel·lícula que ens ha arribat molt endins, que ens ha impressionat tan vivament que fins i tot ens ha agradat tornar-la a veure. Ja sabeu que el cinema, el setè art: té una força que pot anar més enllà de l’arquitectura, la pintura o l’escultura... Mitjançant les pel·lícules es poden transmetre molts valors... Els films ens expliquen la història, relaten el present, ens obren al futur. Hi ha en la història del cinema interpretacions antològiques, diàlegs veritablement èpics, músiques inoblidables... Hi ha hagut pel·lícules que han tingut tanta força que han arribat a crear modes. Diuen que a la filmoteca vaticana Joan Pau II va aplaudir amb força la pel·lícula russa Penediment de Tengiz Abuladz (1987) i que es va emocionar amb Francesco de Liliana Cavani (1989)... El Papa Francesc ha estat el primer papa a citar una pel·lícula en un document pontifici, L’Alegria de l’amor. Aquesta pel·lícula es diu El festí de Babette i és una producció danesa de l’any 1987 escrita i dirigida per Gabriel Axel. Explica la història d’una cuinera francesa catòlica que arran de la repressió de 1871 ha d’emigrar a una petita aldea de Dinamarca. Allí l’acullen dues germanes ancianes que pertanyen a una secta evangèlica rigorista. Són filles d’un pastor luterà molt estricte que no les ha deixat ser felices. Hi passa catorze anys fins que un dia a Babette li toca la rifa i decideix invertir-ho tot per agrair en aquelles bones dones i a la seva envellida comunitat el seu acolliment. Però com que aquella secta és molt rigorista i refusa el plaer, dubten i discuteixen abans d’acceptar la invitació. Finalment accedeixen per pura caritat envers la noia... El festí esdevé el centre i el cimall de la pel·lícula, per cert molt ben feta. La lliçó és veure com al voltant de la taula, aquells homes i dones eixarreïts que viuen un cristianisme pessimista, canvien, conversen, riuen, són capaços de donar-se les mans, gaudeixen... És a dir l’àpat canvia les persones.
A l’evangeli Jesús compara el Regne de Déu amb un banquet, amb un festí. Un casament reial. El millor del millor: bons àpats, bona música, animades converses, ballades... I en canvi els convidats el refusen per excuses raonables, però és que en el fons aquells grans sacerdots i els notables del poble no volen canviar.
Jesús ens convida cada diumenge al banquet de l’eucaristia. Molts no entenen aquesta convocatòria, alguns la refusen explícitament, però els qui venim a missa hauríem de preguntar-nos: la vivim com una veritable invitació? Hi anem com qui va a una festa que ens renovellarà interiorment? En sortim renovats de l’eucaristia? En sortim consolats? En sortim enfortits? Ens preparem per a l’eucaristia? Toca la nostra vida?  Mossèn Rovira Belloso diu que l’eucaristia és el més important del món. Un bon amic badaloní em deia fa temps, l’eucaristia del diumenge a mi ja em dóna força per tota la setmana.

Hi ha una escena al final de la pel·lícula que us deia veritablement emocionant. Babette no ha volgut revelar a aquelles germanes que l’han acollit com ha pogut finançar el banquet... Però quan recollint la taula els diu que ha donat tot el que tenia, els deu mil francs de la rifa, una d’elles li diu: “Així, Babette tu seràs pobra tota la vida...” i ella li respon “ una artista mai no és pobre.” L’altra germana se li abraça i li diu: “Al cel seràs l’artista que Déu havia somniat que series” I el Papa Francesc ho comenta així: “les alegries més intenses de la vida sorgeixen quan es pot provocar la felicitat en els altres, en una anticipació del cel. Cal recordar la feliç escena del film La festa de Babette on la generosa cuinera rep una abraçada agraïda i un elogi: `’Com es delectaran els àngels!’” (AL, 129)

sábado, 7 de octubre de 2017

El llenguatge de la violència

Homilia diumenge XXVII (8/10/17)

La violència és tan antiga com la mateixa humanitat, ens ho diuen els experts. Tant la primera lectura com l’evangeli d’avui ens ha parlat de violència. El profeta Isaïes de la violència exercida pels animals sobre una vinya, el poble d’Israel, que era infecunda: Déu n’esperava justícia i només trobava injustícia, esperava bondat i només sentia el clam dels oprimits. L’evangeli ens parla també d’una vinya i d’uns vinyaters violents i homicides que arriben a matar el fill de l’amo, havent prèviament expulsat de mala manera els emissaris que el mateix amo hi havia enviat . La resposta de l’amo de la vinya, dolgut per l’assassinat del seu fill serà igualment violenta, perquè la violència engendra més violència encara.  L’anunci de Jesús serà verament profètic i pocs anys després Jerusalem serà destruïda. Violència ve de vis, força,i habitualment quan parlem de violència entenem violència destructiva, encara que com veurem no hi ha només aquest tipus de violència.
Aquesta setmana per televisió hem vist moltes imatges de violència, accions que han fet mal i que ens han fet mal. Avui les xarxes socials fan que tota acció a qualsevol part del món sigui multiplicada exponencialment. Està vist que una crisi o un enfrontament al segle XXI té molta més repercussió que en d’altre temps. Els qui treballem en mitjans de comunicació sabem que tenim una responsabilitat gran, perquè en les nostres tertúlies, en la manera de donar les notícies, quan es barregen fets amb opinions, podem estar alimentant sentiments de violència destructora. Vull dir que una explosió de violència, o un enfrontament al carrer pot haver estat alimentat des de molt temps enrere. Fixeu-vos en el matrimoni o en les nostres pròpies famílies. Hi ha moments que un es posa violent, crida, diu potser el que no voldria dir, dóna un cop de puny a la taula o agredeix algú que s’estima... aquella irrupció fa temps que s’estava covant, potser feia anys i tot d’una esclata de manera violenta.  Quan no funciona la força de la raó, comença a funcionar la raó de la força. Aquests dies la societat civil està fent esforços de mediació entre els governs d’Espanya i Catalunya per trobar una solució consensuada a la qüestió catalana. L’Església, en les seves diferents instàncies, també hi participa. No és fàcil i cal pregar perquè aquests esforços de diàleg i negociació arribin a bon terme. Avui en l’actual context molts parlen de diàleg i és cert, el diàleg és bàsic. Però segons la Doctrina Social de l’Església, el diàleg ha d’anar acompanyat de negociació. I negociació vol dir oferta i vol dir també renúncia, vol dir pacte. El nostre poble té una tradició pactista molt antiga.El nostre poble té una tradició pactista molt antiga. L’insigne historiador Jaume Vicens i Vives en el seu assaig Notícia de Catalunya i en d’altres obres històriques, va analitzar científicament el pactisme entès com concepte moral i jurídic, sorgit amb el feudalisme, que regulava les relacions entre les dues parts que establien el pacte feudal. Era un compromís entre dues parts lliures, basat en el respecte mutu i la fidelitat recíproca en el compliment dels termes del pacte. El pactisme va adquirir una força extraordinària a Catalunya i esdevingué gradualment la base de les relacions de la monarquia catalanoaragonesa amb els seus súbdits. Alhora es va anar formant el mecanisme constitucional català, amb l’organització d’uns representants dels estaments en un cos, la cort general, única institució europea -juntament amb el posterior parlament anglès- que plantejà d’una manera eficaç i estable les relacions poder/subjectes. En aquest procés l’Església no hi ha estat absent i hi ha contribuït des dels inicis amb institucions com la Sagrera o la Pau i Treva.
Estimats germans i germanes, hi ha una altra violència de la qual ningú parla que és la violència de l’amor. Si tota la força que els humans esmercem en fer mal, l’esmercéssim en fer el bé, tot seria diferent.  L’amor és fort com la mort, diu el Càntic dels Càntics. La violència de l’amor és creativa, és renovadora. “Que estimem bé, que estimem fort” diu una cançó d’Església.  Sabem que l’anomenada “no violència” de Mahatma Gandhi no s’hauria de traduir així. S’hauria de dir més aviat “resistència pacífica”. Una persona no violenta no és una persona feble. Quan Jesús en la seva Passió va rebre una  bufetada injusta del criat del Summe Sacerdot, no s’hi va tornar parant la cara si no amb una pregunta impel·lida per la força de la raó: “Si he parlat malament digues en què i si no, perquè em pegues?”
El pa que compartim en l’eucaristia és menjar que ens enforteix. No som dignes de rebre’l però la misericòrdia del Senyor és admirable i amb una sola paraula la nostra ànima se salva.  Que fem nostre el compromís del salmista: “No ens apartarem mai més de vos... Senyor, Déu de l’Univers, renoveu-nos, feu-nos veure la claror de la vostra mirada i serem salvats.”

domingo, 1 de octubre de 2017

Un avui responsable

Diumenge XXVI del temps ordinari, 1 d'octubre de 2017

El profeta Ezequiel fou el predicador de la responsabilitat personal, en una època en que es considerava els individus embolcallats en la culpa o el mèrit col·lectiu del seu clan i fàcilment s’espolsaven la responsabilitats. El  missatge d’Ezequiel és actual perquè  encara que avui ens omplim la boca parlant de responsabilitats, en el fons no acabem de reconèixer les nostres: tot és culpa de l’ambient, del moment que estem vivint, dels mitjans de comunicació, dels corrents de pensament... Sempre el responsable és un altre: el dirigent, la classe política, els bisbes... És cert que l’ambient influeix, és veritat que no vivim un temps fàcil, estem d’acord que els mitjans de comunicació sovint deformen la realitat o fan judicis parcials, però com costa veure la part que depèn directament de nosaltres, com costa de reconèixer les pròpies responsabilitats. Un exemple senzill. Recordo una vegada en una missa molt concorreguda, que van faltar formes per combregar. Molta gent es va quedar sense poder-ho fer sagramentalment. El rector que presidia, al final de la missa, va demanar perdó per aquella imprevisió “de la qual –va dir- jo sóc l’únic responsable” Li hagués estat fàcil donar la culpa al sagristà o a la persona que havia preparat les patenes, o senzillament no dir res... Ell era l’únic responsable.
La responsabilitat es la capacitat de respondre. Ja fa anys que parlem de paternitat responsable, o de llibertat responsable. La responsabilitat es pot compartir però mai no es pot delegar del tot. Ezequiel sempre insisteix en la capacitat de rectificar o de pervertir el camí de la pròpia vida. La decisió del present és la que compta davant del judici de Déu. N’hi ha prou amb reconèixer el mal comès i convertir-se.
Perquè costa de reconèixer les pròpies responsabilitats, hi ha tan poca gent que dimiteixi. Els càrrecs necessàriament han de ser temporals però ens hi aferrem. "El poder tendeix a corrompre i el poder absolut corromp absolutament...”, deia Lord Acton.
El pare de la paràbola volia que els seus fills es dediquessin a la vinya. En aquell temps molts a Israel, fins i tot gent senzilla, tenia una petita vinya. I la vinya volia i vol molta cura. S’havia de plantar, triga a créixer, podia tenir malures, , calia netejar-la, esporgar-la i després de tot els senglars podien entrar a devastar-la; la vinya era i és un conreu artesanal.  Els grans sacerdots i els notables del poble que escoltaven la paràbola sabien que vinya vol dir Israel.  Jesús estimava amb passió Israel, la seva terra i el Poble elegit del seu Pare. Per això volia podar-los, corregir-los, perquè donessin més fruit... I es planyia que els seus no la servissin sinó que se’n servissin. Déu ens dóna a cada un de nosaltres la missió de treballar pel seu Poble: “Vés a treballar a la vinya, avui”. “Avui” sense refugiar-se en un “demà” menys incòmode. Deia un funcionari de la Unió Europea, després d’escoltar el savi consell d’un sacerdot, “això ens obliga a replantejar el futur” i aquest capellà em deia, enfadat, parlant d’aquesta resposta, “és un superbiós, el que s’ha de replantejar és el present.”
Que fàcil és deixar les coses per demà i per demà passat.
Cada un d’aquests dos fills de la paràbola fan un lleig al pare. El primer li dóna una negativa però després va a la vinya. El segon li diu que sí però després no hi va. El primer va fer el que el pare volia, però després de donar-li un no.  L’altre va dir que sí però no va ser conseqüent. Un pensa que en la vida hem de fer les dues coses dir que  sí i obrar en conseqüència.
El fill que respon “hi vaig de seguida, pare” però no compleix és un hipòcrita. És d’aquells que diuen i no fan. L’Evangeli atribueix aquesta actitud a aquells que s’havien constituït dirigents religiosos i polítics a Jerusalem. Per no renunciar a drets adquirits es van tancar al missatge de la Salvació. Li deien a Déu una i mil vegades “faci’s la vostra voluntat” i acaben fent la seva.
El fill que respon: “No hi vull anar” però després es penedeix i hi va en el principi és insolent amb el seu pare. És el pecador que diu que no al Senyor. L’Evangeli en menciona dues categories d’aquests pecadors: els publicans i les prostitutes. Per això quan Jesús mor a la creu té al costat un bandoler convertit (un publicà?) i als peus una pecadora. Tot i que no consta en absolut que Magdalena fos una prostituta, sí que havia sortit d’una situació objectiva de pecat greu. Per tant, dues persones aparentment marginals, estan allí en l’hora decisiva quan Jesús comença a regnar des de la Creu.

Maria va dir “faci’s en  mi”, senzillesa absoluta, despreniment total, assumpció de la pròpia responsabilitat. Que Ella protegeixi el nostre poble en aquesta delicat moment de la seva història.

viernes, 29 de septiembre de 2017

En el 60è aniversari de professió de la Germana Malgalida Garcias


Residència Llegat Roca i Pi, 29 de setembre de 2017

Ahir un servidor celebrava 60 anys de vida i avui celebrem els 60 anys de professió de la Germana Margalida. Fa impressió pensar que en portes tants de lliurament als germans com jo en porto d’existència.  I que -dins de tot- has arribat tan bé a aquesta fita, encara plenament activa. És un motiu d’encoratjament.

Sabem que àngels és nom de missió, i de les missions més important se’n cuiden els arcàngels. Tu Margalida vas donar un sí a Déu i has estat enviada a diversos apostolats. Voldria subratllar el de la catequesi al qual vas dedicar tant d’esforç allí a Sant Francesc de Bufalà. Tractar amb els infants... i amb els pares. Déu n’hi do!

I ara amb els ancians aquí a la Residència... Cada dia és diferent. Si ho mirem només amb una mirada humana, veiem feblesa, xacres, demències... Si ho mirem amb una mirada de fe, darrera de cada rostre, de cada arruga, hi descobrim tresors de saviesa, històries de vida, l’empremta del temps. Demanem que el Senyor ens doni una mirada de fe.

Igualment en la vida comunitària, quan ens manca la mirada de fe, ens sembla que l’altre abans d’obrir la boca ja sabem què ens dirà i sense adonar-nos ens tanquem a la sorpresa de Déu... Mirada de fe també comunitària...

Sense aquesta mirada de fe, Margalida, no s’explicaria la teva alegria característica, ni la capacitat de suportar amb bon humor les adversitats i les malures.

Has tingut molt interès a que proclamessin aquesta primera lectura de Sant Joan, 4, 7-16 perquè només estimant podem conèixer Déu. I només estimant ens podem entendre entre nosaltres. Per tant només podem comprendre les persones ancianes, el personal, si els estimem de debò “Entenguem-nos per amor” deia el gran Ramon Llull, el teu paisà!  vosaltres germanes ens doneu cada dia un testimoni d’amor... En tota entitat perquè funcioni bé calen tres rols: el del professional, el del voluntari i el del consagrat.

Voldria subratllar també la importància de sentir-se coneguts per Déu. Nosaltres pensem que ens coneixem, però en realitat ens coneixem només en part, Déu ens coneix del tot. Si hem complert bé la nostra missió, hi haurà un dia que el Senyor ens reconeixerà.

La germana Margalida és una entusiasta de la història i sobretot de la història de Colom. D’ací uns dies, el 18 de novembre  presentarem un llibre sobre Colom i els seus enigmes, on l’autor el fa fill de Carles Príncep de Viana i d’una mallorquina, Margalida Colom. Hi ets convidada. Molts altres abans que Colom podrien haver arribat al Nou Món, però Colom va anar, va tornar i ho va explicar... En menys de cent anys es va recórrer el Nou Continent i es va circumnavegar el món. Amb la seva gesta començà l’evangelització del que s’ha anomenat “el Continent de l’Esperança”.

Acabo amb un sonet-pregària en el 60è aniversari de professió de la Germana Margalida Garcías i Caldés


Felicitats, Germana Margalida,
tant en tempesta com en bonança
has seguit la divina benaurança
i has lliurat bé pel Crist la teva vida.

Avui la comunitat agraïda
plena de joia i de gaubança
festeja aquesta fidel aliança
amb el Senyor, que a menjar ens convida.

O arcàngels que des de dalt la Glòria
ens inviteu a  la vostra missió:
grans mercès, amb molta emoció.

Quants sís han teixit la teva història
lluu en teus ulls de l’Illa la llum
de la salabror del mar el perfum



Homilia en el meu 60è aniversari


I vaig sentir d’una manera forta el pas del temps. No el temps dels núvols i del sol i de la pluja i del pas de les estrelles adornament de la nit, no el temps de les primaveres dintre el temps de les primaveres i el temps de les tardors dintre el temps de les tardors, no el que posa les fulles a les branques o el que les arrenca, no el que arrissa i desarrissa i colora les flors, sinó el temps dintre de mi, el temps que no es veu i ens pasta. El que roda i roda a dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l’últim dia” És una peça, talment una reflexió filosòfica sobtada, que la Mercè Rodoreda introdueix com una pedra preciosa a la Plaça del Diamant. És d’alguna manera el meu sentir d’avui, que percebo d’una manera forta el pas del temps, el temps dintre de mi. Tinc la certesa que la majoria de vosaltres una o altra vegada us ha passat el mateix...Diuen que quan un és feliç el temps passa de pressa. I quan és desgraciat va molt a poc a poc. Dec ser molt feliç perquè a mi el temps m’ha passat d’una revolada. I quan més gran, més de pressa...
La paraula de Déu il·lumina cada moment de la nostra vida en la joia i en el dolor, en la quotidianitat... La lectura d’avui del profeta Ageu descriu un sentiment que ens esdevé sovint, a mi també: “sembreu molt i colliu poc, mengeu i us quedeu amb gana, beveu i no us poseu mai alegres, us abrigueu i no us passa el fred...” És a dir que hi ha una desproporció entre els mitjans que emprem i els resultats que obtenim.
Honestament penso que sí que he sembrat i que he plantat, però Déu ha estat sempre el que ha posat l’increment, com diu Sant Pau. Del catecumenat que vaig fer aquí a Santa Maria l’any 1996, quan era vicari, n’han sortit quatre persones que s’han consagrat a Déu i que perseveren. He pogut acompanyar al sacerdoci i al diaconat permanent més d’una vocació. He pogut presidir el matrimoni de molts amics i batejar els seus fills, i amb alguns celebrar fins i tot les noces d’argent. Avui m’ha emocionat que m’arribessin felicitacions d’arreu del món: d’Andalusia, d’Alemanya, de Bèlgica, de diversos indrets de Catalunya, de Costa Rica, de Colòmbia, de Cuba, de Mèxic, de Xile, de Taiwan, de la Xina... Són homes –molts d’ells ja casats i pares de família- que de joves vaig poder acompanyar. Ara són arquitectes, professors universitaris, músics, polítics, gent d’empresa...
Sempre he pensat que ser capellà és viure la situació privilegiada d’estar a prop de les persones en els moments crucials de la seva vida... Em va impressionar molt que un bon amic, l’Eduard, que morí jove de càncer, poques setmanes abans de morir, molt malalt, em vingués a donar les gràcies perquè feia anys al grup del MUEC l’havia ajudat a acceptar-se joiosament amb els paràmetres del que anomenem realisme existencial i que és el sentir que existim, havent no pogut existir.
He de donar les gràcies als pares que sou aquí, perquè m’heu dat la vida i l’educació, perquè heu respectat sempre les meves decisions i han mirat d’estar a prop sense estar a sobre. I als germans que m’heu fet costat. Els quatre germans vam tenir la sort de conèixer els quatre avis, el Jaume i la Pepita, el Pons i l’Angelita, tots ells ben diferents, cada un amb la saviesa d’haver viscut, amb un humor peculiar i que són encara un referent en la nostra vida.
Per mi també ha estat molt important tenir un equip de capellans i de laics que sou el meu referent actual. Un es fa capellà perquè troba capellans feliços. Deia el Dr. Gomà que les vocacions a l’Església van començar a disminuir el dia que els capellans i les monges van deixar de somriure... Jo he trobat homes i dones feliços de creure. Alguns d’ells sou aquí. És molt important prendre les decisions de manera sinodal, ens ajuda a no ser avars de la llibertat. També ho experimentem ací a la parròquia.
El rei Herodes de qui parla l’Evangeli em fa commiseració perquè és un personatge que se l’emporta la riuada de la frivolitat i l’ambició i no obstant “té ganes de veure Jesús”. Quants Herodes que he conegut en la meva vida! Persones extravertides, xerraires, cregudes, però en el fons del seu cor  tenen ganes de veure Jesús. I això ni que sigui per curiositat, deu ser important.
A l’altra extrem del rei Herodes, el sobirà Venceslau –la festa del qual avui celebrem- que sempre va governar amb justícia i misericòrdia, que afavorí les arts i les ciències i que és Patró de Bohèmia i de tota Txèquia. Diu un coetani: “Fou veraç en les seves paraules i fidel en les seves promeses.” Com m’agradaria ésser així! Venceslau morí màrtir quan tenia la meitat dels anys que jo en faig avui: en tenia 30. Trenta només i va convertir les presons en hospitals i va fer la catedral de Sant Vito a Praga. Veig la seva vida i penso que no m’he d’enorgullir, que podria haver fet molt més... I dono gràcies a tots vosaltres que de, part de Déu, de tantes maneres m’heu ajudat en aquests anys.
Estem vivint uns moments estranys. Quan li deia a un amic cubà que mai no recordava haver viscut uns moments així ell em deia: i el franquisme? Sí aquests dies em venia a la ment quan a l’any 1974 vam entrar a la Universitat a fer la prova d’accés custodiat per les metralletes dels grisos. En aquells anys no sabíem mai si tindríem classe o no en tindríem i els passadissos cada dia apareixien empaperats de pancartes que els socials arrencaven després... però malgrat tot vam aprendre i vam fer amics, alguns encara ens trobem.
M’han regalat un llibre que es diu La matemàtica de la història, d’Alexandre Deulofeu un filòsof i polític que va patir l’exili i que al segle XX va afirmar que es podia historiar el futur amb força proximitat. Deulofeu va predir la durada dels imperis 550 anys aproximadament. Els anys quaranta va fer un seguit de prediccions:, “els imperis anglès i francès perdran algunes colònies; Iugoslàvia es dividirà; la Unió Soviètica es desintegrarà; Alemanya dominarà Europa, els Estats Units deixaran de ser una potència i entraran en crisi, a la Xina, hi hauria un règim mixt que, sense abandonar el marxisme, acceptarà les regles del mercat capitalista...” Totes aquestes profecies s’han anat acomplint inexorablement. Alexandre Deulofeu va morir el 1978. Tres anys abans la periodista Patricia Gabancho, en una cafeteria, li va preguntar encuriosida: i la independència de Catalunya per quan? Ell va agafar un tovalló de paper, i va fer el càlcul: l’Imperi Espanyol va començar l’any 1479 quan Ferran  fou coronat rei d’Aragó i Isabel fou coronada reina de Castella. Amb els Reis Catòlics culminava la unió dinàstica entre els dos regnes més poderosos de la península. Si cada imperi dura 550 anys la resposta és: el 2029. Cal dir que Deulofeu afirmava també que la matemàtica de la història no és una ciència exacta.
Tenim ganes que tot aquest enrenou s’acabi, com tenim ganes de despertar d’un malson. Us confesso que sóc un apassionat de l’Europa dels pobles, de les unitats naturals i que els estats els trobo artificials i caducs. No podem oblidar que el Magisteri recorda que el dret internacional “es basa sobre el principi de l'igual respecte, per part dels Estats, del dret a l'autodeterminació de cada poble i de la seva lliure cooperació en vista del bé comú superior de la humanitat” [ídem. 56.] i que “la pau es fonamenta no només en el respecte dels drets l'home, sinó també en el dels drets dels pobles, particularment el dret a la independència.” [Cf. Joan Pau II, Discurs al Cos Diplomàtic (9 de gener de 1988), 7-8: AAS 80 (1988) 1139]. No és, doncs, una qüestió de gustos o d’opinions, sinó de drets.
Voldria que de tots se’n reconegués la plenitud jurídica, encara que la manera d’organitzar-nos fos diversa. I sobretot voldria que no ens dividíssim: algú em deia que aquests dies s’havia canviat de banc per no donar la pau a una persona que no pensava igual amb la independència: quin disbarat! Tots iguals no ho podem ser, però és molt més el que ens uneix que el que ens separa...
El temps roda, roda i tot ho relativitza, però com hem cantat demanem a Déu que la nostra història trobi en Ell la seva fi.

Acabo amb un sonet amb estrambot esperançat en el 60è aniversari de naixement

Gràcies Senyor per la seixantena
ja de ple entrat al capítol tercer
tu m’has posat el títol, ja ho sé,
fes-me un epíleg de joia plena.

Que cada jorn sigui una ofrena
per donar als qui lluiten recer
i així vencin amb amor l’acer
aquell bàlsam que la ferida embena.

M’acompanyen els pares i germans
amics feligresos d’ara i d’abans
I fins i tot gent de la llunyania.

Tots aquí als peus de Santa Maria
quin goig sentir-se de tants estimat
ben acompanyat, gairebé mimat...

I que una bona colla dalt la Glòria

van coronant d’amor la nostra història.

domingo, 24 de septiembre de 2017

En què creia Josep Maria Gironella. Conferència

Conferència a l’Ajuntament de Darnius, 23 de setembre de 2017

Sr. Alcalde,
Josep Víctor Gay
Carme Gironella i familiars de l’escriptor
Amigues i amics:

Fa impressió parlar d’un homenot com Josep Maria Gironella en el seu poble nadiu, voltat de moltes persones que el vau conèixer i d’altres que teniu també dades de la seva vida. Confio en la vostra benvolença i agraeixo a l’Ajuntament aquesta oportunitat.
Vaig conèixer Josep Maria Gironella, en una entrevista que li vaig poder fer el 1984. M’hi va introduir el seu gran amic, en Joan Viñas Bona, del qual l’any vinent celebrarem també el centenari. L’entrevista va ser Arenys de Munt, amb un amic, en Francesc Bundó Mas, que després fou sacerdot i que morí jove. I en presència de la seva dona, del seu costat, de la seva íntima col·laboradora, Magda Castanyer. Recordo que tenien una casa lluminosa plena d’obres d’art que tractaven amb delicadesa i admiració. En Josep Maria tenia una personalitat fascinant. L’entrevista fou publicada al setmanari  Catalunya Cristiana.
Gironella tenia aleshores 67 anys i estava molt impressionat perquè, segons ens va explicar, feia ben poc un jove passant en moto li havia dit: “Viejo, muérete”. La mort el preocupava i de vegades l’arribava a obsessionar . Ell va escriure Carta a mi padre muerto (1977) –el seu pare va morir en el seguici d’un enterrament, “una mort gloriosa”, deia- i Carta a mi madre muerta (1978).
Una de les coses que més vaig retenir d’aquella entrevista és que Gironella estava convençut que la persona humana tornaria a descobrir la importància de la solitud. I així la vam titular.
Josep Maria Gironella i Pous havia nascut en aquest poble de Darnius, terra del suro, molt a prop de França, l’últim dia de l’any 1917. De família humil –el seu pare era taper, cinc germans. Era cosí germà d’un altre homenot, el jesuïta, filòsof i lul·lista Eusebi Colomer i Pous. Els dos cosins s’apreciaven mútuament, malgrat les seves discrepàncies. En Josep Maria va estudiar al  seminari entre els 10 i els 12 anys i aquesta empremta crec que el va acompanyar tota la vida. Ho explica així: “La meva mare va tenir una influència decisiva en la meva anada al seminari.” [La mare deia a les veïnes que el seu fill havia de ser bisbe]. Tenia nou anys li van rapar el cap i portava pantaló curt i mitges negres. Josep Maria diu que “va viure una terrible repressió. El director espiritual em va fer molt mal. Jo tenia 9, 10 anys i tenia somnis eròtics. Ell deia que me’ls provocava. Jo deia que no era veritat...”.. “Quan me n’anava a dormir, resava la Verge per no tenir aquells somnis de que ell em parlava i això va durar tres mesos. Em confessava. Ell em deia que un ésser humà que es provoqués aquells somnis estava irremeiablement condemnat a l’infern. Vaig aconseguir treure-me’ls però em va marcar per sempre: “estic condemnat, estic condemnat”, pensava. L’ambient de Girona aleshores era així. Vaig ser víctima de la repressió religiosa d’aleshores (...) “Era un concepte de la religió tètric, esgarrifós, tremend. Això va marcar una empremta en mi i des d’aleshores ha estat una constant: els enigmes interiors, com es resolen? Existeix l’infern, no existeix? Com serà Déu, realment seran tres en una sola essència o no (...) Mai no he aconseguit desvetllar aquestes incògnites. “Hi ha alguna cosa dins meu que sobreviu a la matèria, però aquesta cosa que és? I com és Déu, a Occident hem tingut la pretensió de dibuixar-lo, de quadricular-lo: un Pare etern assegut en un tron. Els orientals mai no han intentat definir Déu. Els Veda per exemple diuen Déu és allò que no és... On acaba el nostre coneixement allà comença Déu.”
Havent deixat el Seminari, Josep Maria Gironella va exercir diferents oficis (dependent de drogueria, obrer en una fàbrica de licors, empleat de banca, etc.). Autodidacta, no va tenir estudis bàsics. Anys després un savi francès li va dir: “sense estudis bàsics de llatí no es pot estudiar filosofia, però sí que es pot narrar”. I això és el que feu tota la vida, narrar.
Al principi de la guerra civil, amb dinou anys, Josep Maria Gironella fugí del territori republicà a França i entrà a la zona franquista per unir-se a l’exèrcit de Franco, concretament al terç carlí de Requetès de la Mare de Déu de Montserrat. Anys després declarava: “havia sofert aquest drama cruent i absurd, que va durar tres anys...”.
El 1946 va contraure matrimoni amb Magdalena Castanyer, a qui havia conegut en un ball i publicà el seu primer llibre de poesia, Ha llegado el invierno y tú no estás aquí. Però l'èxit va arribar el 1946 amb la novel·la Un hombre, amb la que va rebre el Premi Nadal 1946; la va escriure en un mes i mig. Tenia 28 anys. Ell recorda com passejava cofoi pel carrer mirant els altres amb un cert aire de superioritat. Amb els anys va relativitzar aquells primers èxits literaris.

El cop de maça
La nit de Nadal de  l’any 1952, Josep Maria Gironella i tota la seva família eren a la Catedral de Girona, a la missa del Gall. “En aixecar-me de combregar vaig sentir com un cop de maça al clatell, com un llamp, com si sentís que alguna cosa s’havia esquinçat en el meu interior, vaig pensar que la mort era propera.” En realitat era un vertigen que el va portar a caure en una profunda depressió. “Tot allò que es sofreix es transforma en llibre” i va néixer Los fantasmas de mi cerebro on plasma les seves experiències després dels electró shocks a que el sotmetien i que li donaren una lucidesa i una força mental que arribà a espantar-lo.
Josep Maria i Magda viatgen a París on ell deia que “s’ho va replantejar tot” i que es va sentir talment “un pigmeu intel·lectual”. Allí va escriure la seva principal obra, la trilogia sobre la guerra civil, formada per Los cipreses creen en Dios (1953), Un millón de muertos (1961) i Ha estallado la paz (1966). Los cipreses... va trigar tres anys a escriure’l i el va refer cinc vegades. La trilogia va obtenir un èxit molt notable, tot i que alguns el van titllar de roig i d’altres de feixista.  De Los Cipreses creen en Dios en va vendre més de 12 milions d’exemplars en tot el món. Tota la trilogia—traduïda al català i a d’altres idiomes— formà un ambiciós cicle novel·lístic amb el qual aquest prolífic autor de l’Alt Empordà pretengué reflectir amb objectivitat l’ambient social i polític des de la Segona República Espanyola fins a la postguerra. Concretament aquesta dada del milió de morts, que avui no resisteix la crítica històrica, va estendre’s per tot el món com un tòpic i encara avui algú l’ha defensat.
Publicà altres novel·les, com La marea (1949), Los fantasmas de mi cerebro (1959), Mujer, levántate y anda (1962), Todos somos fugitivos (1966), Condenados a vivir (premi Planeta, 1971), Cita en el cementerio (1983) i El apocalipsis (2002), entre d’altres.
Com que La marea, la va publicar a Revista de Occidente, Gironella va tenir l'ocasió de conèixer a Ortega i Gasset, “que em va recomanar que viatgés molt. Em va explicar la seva teoria que els espanyols viatjaven poc. Amb els llibres no vaig tenir cap èxit. Del primer vaig vendre, tot i ser premi Nadal, uns 800 exemplars, i del segon, no vaig passar de 1.000. Vaig pensar que alguna cosa fallava en mi. Així que en l'any 49 li vaig fer cas a Ortega i me'n vaig anar amb la meva dona a París. No tenia un duro a la butxaca. Va ser llavors quan vaig dissenyar una trilogia sobre la Guerra Civil. Durant quatre anys vaig fer cinc versions de Los cipreses creen en Dios, que després es va convertir en un bestseller a tot el món.”
Escriví doncs llibres de viatges com Personas, Ideas, mares (1963), El Japón y su duende (1964), En Asia se muere bajo las estrellas(1968), El escándalo de Tierra Santa (1977), d’enquesta, com Cien españoles y Dios (1969) i Cien españoles y Franco (1979) en col·laboració amb Rafael Borràs, de reportatge, Don Juan de Borbón (1968).
Va publicar també els reculls d’articles Gritos del mar (1967) i Gritos de la tierra (1970).
Josep Maria Gironella morí a causa d'una embòlia cerebral el 3 de gener del 2003, tres dies després del seu 85è aniversari, a la seva casa d'Arenys de Mar, on s'havia retirat. Havia demanat a la seva esposa que a l’hora de la mort avisés un sacerdot: no hi arribà a temps perquè la mort fou pràcticament instantània. Fou enterrat catòlicament al cementiri d'Arenys de Munt.
En què creia
Una de les grans preocupacions de l’itinerari interior de Josep Maria Gironella fou la qüestió religiosa. “Una inquietud  que em sembla normal- deia- perquè ens hi juguem l’eternitat. Tot l’altre és temporal i caduc.”
No m’és possible explicar la fe de Gironella per mitjà de les seves novel·les, no les conec prou. Però sí que intentaré fer-ho a partir dels seus dos llibres enquesta Cien Españoles y Dios (Ed. Nauta, 1969) i Nuevos 100 españoles y Dios (Ed. Planeta, 1994). Entre ambdós llibres hi ha una distància de 25 anys.  El llibre me’l va fer descobrir el P. Ignasi Velasco jesuïta, professor de religió als jesuïtes de Casp. I recordo que es va fixar en el testimoni d’un teòleg castellà, encara vivent, José Jiménez Lozano i que el vam analitzar.
La sola elecció d’aquest tema ja revela una preocupació. Ell mateix ho explica: “En un moment donat, vaig estar set anys sense resar, sense voler entrar en una església, amb agressivitat, fins i tot buscant en els evangelis errors per tant de demostrar-me a mi mateix. I, de sobte, vaig pensar a veure què expliquen els altres i se’m va acudir de fer aquest tes, aquest qüestionari a cent persones, a veure que expliquen els altres i se’m va acudir de fer aquest test, aquest qüestionari a cent persones rellevants i fou una rica experiència en molt aspectes.
A més un pot pensar que fer un llibre a partir d’entrevistes és la cosa més fàcil del món. De cap manera. Cal pensar bé les preguntes. Cal elegir bé les persones que respondran. Cal estar disposat a rebre negatives o silencis. Gironella explica que gairebé va trigar un any. Que va començar el maig del 68. Precisament el maig del 68 que commemorarem amb un congrés l’any vinent que en farà cinquanta.
Em permetran que faci les citacions de Gironella en castellà, perquè tot i que tinc la certesa que ell pensava en català, sempre va escriure en castellà.
A la introducció de Cien Españoles y Dios (Ed. Nauta, 1969) llegim: “Se trata de un test, de una encuesta. En ella me propuse formularle a unos cuantos hombres una serie de preguntes recabando de su generosidad que se desnudaran, que se despellejaran, precisamente respecto a aquello que en todo tiempo ha sido considerado como lo más arcano e inalienable de la persona humana: las relaciones de ésta con Dios.
Les pregunta que planteja a la primera edició són:
1.- ¿Cree usted en Dios?
2-  ¿Cree usted que hay en nosotros algo que sobrevive a la muerte corporal?
3.- ¿Cree usted que Cristo era Dios?
4.- ¿Cree usted que el Concilio Vaticano II ha sido eficaz?
5.- ¿ A qué atribuye usted el hecho de que la Iglesia española se vea periódicamente perseguida por el pueblo de forma cruenta?
6.- ¿En qué sentido cree usted que la Ciencia, la Técnia y la Intercomunicación de los pueblos influiran sobre el tradicional sentimiento religioso español?
7.- ¿Ha experimentado usted alguna vivència que haya influido sobre su actual actitud religiosa?
 A l’edició dels Nuevos 100 españoles...canviava la pregunta quarta per aquesta i li unia la sisena: “Se afirma que en la actualidad las religiones, a excepción del islam, sufren una crisis progresivamente grave. ¿Cree usted que ello es cierto? En caso afirmativo, a que atribuiria usted tal fenómeno que contrastaria con la proliferación de las sectas?
¿Podrían influir los incesantes avances de la ciencia, de la técnica y de la intercomunicación de los pueblos?
I n’afegia una setena: ¿Qué opinión le merece a usted la personalidad de Juan Pablo II? Se afirma que su gestión es polèmica y contradictòria, avanzada en lo social, retrógrada en el campo moralista y doctrinal. ¿Qué explicación puede tener que en sus viajes congregue multitudes, lo mismo en los países desarrollados que en el Tercer Mundo?
És interessant que ell en el proemi, comentant les respostes dels seus interrogats ell mateix es defineix, va descrivint el seu propi procés de fe. Així davant dels creients diu:
¡Envidiable actitud! La he vivido, compartido, durante muchos años y la sé envidiable. He llegado a sentir físicamente la presencia de Dios y la seguridad que Él me infundía y el placer que de Él se derivaba no admiten parangón. Ahora el espectro de la duda ronda mi cerebro... –y en la alta noche a veces penetra en mi interior- y el resultado es el escalofrío ante quienes persistent en tan fàustica situación. Los astros radicales tampoco parecen tenir problemes. Dios no existe –es una invención del hombre- y Nadie nos contempla desde la otra orilla. El Universo està ahí, autocreando sus leyes. Son el producto de miles y miles de actos desconocidos, quizá fortuitos y su evolución es ciega. La vida es un Absurdo y resulta vano buscarle significado. Las pasiones son cáusticos entretenimientos de la naturaleza. El amor es tan ridículo como el odio, y entre una piedra, una anguila y un ser pensante no hay diferencia sustancial. Todo es bioquímica. Nacer, pre-agonizar, al morir el jadeo acaba  y nuestra materia se transforma y lo que convencionalmente llamamos espíritu desemboca en la nada. La gran farsa de ser termina en el momento que el cerebro deja de recibir información, deja de recibir sangre. La inmortalidad es otro deseo trivial del hombre, empeñado en levantarse una estatua Superior. Admitir un Dios inteligente constituye una agresión contra ese mismo Dios el cual, caso de existir, hubiera creado seres perfectos o invulnerables. Preocuparse del más allá es una resonancia atávica, pueril. El sonido de las campanas es idéntico al de los tambores en la selva.”
Davant dels ateus diu:
Toda mi persona se niega a aceptar sin más semejante planteamiento. No comprendo la caída de Luzbel, tampoco el Dolor, tampoco el vandálico asalto de las concupiscencias. No comprendo la raquitiquez de nuestra columna vertebral [aquesta raquitiquesa el preocupava especialment, perquè es trova en d’altres textos]. Estamos aquí por decisión ajena y no veo claro nuestro grado de responsabilidad. Pero la autocreación del Universo rebasa mis entendederas y el enigma resultante se me antoja más nuboso que el enigma de un Dios eterno, sin origen, creador. La frialdad del ateísmo militante y despectivo me desazona. Y la Nada se me hace inconcebible como el Todo, y como la inmortalidad. Mi fe se tambalea, más aún mi esperanza en el Conocimiento evolutivo.”
Y segueix una pinzellada del que podríem anomenar un cristianisme cultural.
“Nací en el Mediterráneo y nadie consigue arrancarme el azul del alma. Campanas y tambores se funden en mí, y me temo que así llegaré hasta el final. En el instante en que murió mi padre me rebelé contra la fría muerte, pero al propio tiempo rechacé la idea de orfandad definitiva. “Dios no es esto, ni lo otro, ni lo de más allá. Dios es lo que no es”, afirman los Vedas. Que los ateos me permitan, cuando menos meditar… También me dan escalofrío y probablemente de modo más próximo, más afin, quienes porfían en vano, a la manera de Unamuno, para palpar con los dedos la Verdad.
I segueix un parràgraf que considero antològic:
“Las abundantes respuestas tocadas de esa incertidumbre salpican el libro con una dignidad que me ha conmovido. Dios existe, pero su Rostro se nos oculta como al despertar se nos oculta el sueño cierto, feliz. Sabemos que está en algún sitio –en lo más alto- pero ignoramos si conoce nuestro nombre, si lo pronuncia, si escucha nuestra voz. Aceptamos la posibilidad de que su Omnipotencia se haya desentendido de nuestra pequeñez; no aceptamos que se haya desentendido de ella su Misericorda. De  pronto Le descubrimos en el arcoíris, en un arrebato, al contemplar un objeto que nos pertenece o al encontrarnos ante un paisaje solitario; poco después nos huye y Su ausencia desasosiega nuestra respiración. Jugamos al escondite con Él, sospechamos que Él se ríe de nosotros. Sufrimos por esta causa, pero intuimos que nos ama. Lo que ocurre es que no sabemos lo que es el amor. Vivimos cabrioleando, dando bandazos. ¿Por qué eres Difícil? ¿Por qué le exigiste un tan grande sacrificio a Abraham? ¿Por qué se mueren los niños y hay perros tristes? Estaba en tus manos evitar la locura, no crear el invierno, hacer innecesaria la prostitución. Biafra me impide adorarte. El Vietname me impide adorarte. Te responsabilizamos de los campos de concentración y de la leucemia. Pero Te adoramos porque creaste la primavera, y porque nos diste una esposa, y dos ojos para mirar. Te creas recreando y en Nagasaki hiciste brotar luego espigas ubérrimas. ¿No comprendes que los árboles son profecías de ataúd? ¿Qué significa el Apocalipsis? ¿De verdad nos esperas al otro lado de la zozobra?”
I continua parlant dels teistes, dels que necessiten creure en Déu però no poden creure en un Déu personal:
Escalofrío. Flotar entre dos absurdos.  A la izquierda el desierto y a la derecha el mar. A quien muere en el desierto la arena se lo come, a quien muere en el mar se lo bebe el agua. ¿Resucitaremos? Entonces, ¿por qué la muerte? ¿Moriremos? Entonces ¿por qué la resurrección? Hay perros tristes, terremotos. Pero también hay amor. Y ojos para mirar. “La verdadera duda se levanta sobre la inocencia de Dios”. Camus escribió: “Si Sartre lleva razón, el único problema serio de la filosofía es el suicidio.”
Conmueve también el respeto que inspira la figura de Jesús de Nazareth. Incluso quienes niegan su divinidad hablan de Él con pasmo admirativo. Una de las respuestas podría resumir semejante apreciación: “Si no fuere Dios, merecería serlo”. Muy pocos ponen en duda su existencia histórica, o admiten la posibilidad de que con su revolucionaria doctrina no pretendiera mejorar, salvar, mediante el amor, al género humano, sino que fuera un líder “nacionalista”.
Cristo está en el centro de las respuestas de este libro, el conjunto de las cuales se me antoja que siluetea asimismo una cruz. El palo vertical serían los creyentes. El palo horizontal, los agnósticos y los dubitativos. Los ateos podrían estar representados por la “hora nona”, por ese momento en que coincidiendo con la expiración de Cristo “obscurecióse el sol y el velo del templo se rasgó por medio”.
Explica Gironella que quan van arribar més respostes al seu qüestionari va ser per Nadal. Un dels sobres posava: “Pau als homes que volen obligar al proïsme a definir a Déu”.
Fent un balanç del llibre diu: “el primer que vaig descobrir (...) és la gran ignorància religiosa des del punt de vista intel·lectual que hi ha en el país, perquè en les cent respostes no es parla del protestantisme, no es parla del budisme, de l’hinduisme, del sintoisme, com si no existís. És una religió local, totalment folklòrica. Jo que he viscut a l’Àsia i m’havien fascinat (he viscut a la meva vida un abans i un després) descobrir la mentalitat oriental em va desconcentrar que a Espanya no se’n parla en tot el llibre. Fou el primer resultat.”
“De vegades eren més interessants respostes com les de la Marisol que de filòsofs actius a Alemanya, que feien respostes intel·lectualitzades, els ecos dels ecos, com se sol dir. En canvi, Marisol em va dir ‘és que jo estic enamorada físicament de Crist. Crist m’apassiona i voldria ser d’ell’.
Juntament amb les respostes, va rebre un seguit de cartes. Hi havia gent que es pensava que era atea i en haver d’argumentar la resposta van descobrir que tenien una fe ignorada. Amb d’altres passava el contrari, estaven convençudes de tenir una fe molt arrelada, que “creien en Déu abans de néixer” –“una frase immortal” deia Gironella- i en haver-ho d’argumentar, se sentien nusos, indefensos i descobrien que eren incrèduls o agnòstics.
“Aquest llibre va reforçar la teva fe?” li va preguntar Joaquín Soler Serrano en una entrevista a televisió l’any 1977. “No –li va respondre l’escriptor- al contrari, em va destrossar perquè era el resultat d’una fe folklòrica que no omplia el buit de la meva ànima”.
I afegia: “m’agradaria fer-li una entrevista a Del Arco [que ja havia mort] ell que m’havia fet tantes entrevistes. Ell  deia que no creia en res i jo crec que creia en tot perquè era un home de cor pur.
L’escàndol de Terra Santa
“Terra Santa –deia Gironella- és un enclavament on coincideixen les tres religions monoteistes i que et connecta amb el més enllà constantment”. Els cinc mesos que Gironella va passar a Terra Santa, foren l’experiència més decisiva de la seva vida: “Jerusalem em va provocar tal impacte que li vaig dir a la meva dona ‘jo em quedo aquí’, perquè si en un lloc puc esclarir els dubtes que em torturen des del seminari és Jerusalem, perquè vaig sentir la presència de Jesús quasi palpable. Quan hi portava un mes em pensava que Jesús passava pel carrers. Els evangelis a Terra Santa adquireixen una estranya versemblança, un s’adona que les dades geogràfiques, topogràfiques, el córrer de les estacions, les costums que es narren als evangelis aquí ens semblen llunyans i allí veus que responen a una autèntica realitat.”
A la muntanya del  Sinaí hi anà acompanyat de dos franciscans que li feren conèixer els secrets del desert (un d’ells era geòleg). “Em vaig cansar tant que em vaig pensar que em moriria”
En el decurs d’aquells cinc mesos, Josep Maria Gironella estigué voltat de savis jueus: dos professors de la Universitat de Jerusalem, dos franciscans custodis i un musulmà. “Cinc grans amics que van intentar esclarir les meves incògnites.
En el capítol final diu: “he arribat a sentir la immortalitat de l’ànima amb tal evidència que vaig sentir que hi ha alguna cosa en nosaltres que sobreviu a la matèria, a la mort corporal. Ho vaig sentir amb tal evidència que això em durarà per sempre (...) Hi ha un sol Pare, una sola Església, totes les esglésies són veritables perquè és veritable la fe de cada home, de manera que qualsevol religió excloent que digui “les altres no són autèntiques, el famós ‘fora de l’Església no hi ha salut’ [salvació] em semblava una aberració. La fe de cada home es porta a dins. Les religions occidentals solen ser excloents, les orientals són molt més flexibles.”
En què creia Gironella? Si en el decurs d’aquesta conferència els he aportat alguns elements per atansar-nos a la seva fe em donaré per servit.
Moltes gràcies.


Amistat tothora


Homilia diumenge XX de durant l'any (24/09/17)
La primera lectura ens ha parlat de conversió. El bisbe Antoni Vadell, nou auxiliar de Barcelona, en la primera entrevista que li férem a Rdio Estel, deia que el primer que s'havia de convertir, el primer que havia de canviar era ell mateix. És un estímul. La nostra conversió té com a nord portar una vida digna de l'evangeli de Crist. Ens ho ha recordat Sant Pau en la segona lectura. I què vol dir "una vida digna de l'evangeli de Crist"? Vol dir que el nostre criteri d'actuació, sigui a casa, a la feina o al carrer, ha d'estar d'acord amb la bona notícia de Jesús i això, ho reitero, demana una conversió constant.
Recordo que al meu avi, tota la vida empresari, l'impressionava aquest evangeli que hem proclamat i jo em preguntava per què. Amb els anys he entès que el comportament d'un empresari té poc a veure amb el de l'empresari de la paràbola que sembla injust als ulls del món perquè no es guia per les hores treballades si no per una altra cosa. Potser és la que l’avi intuïa, hi ha una paraula clau: "company". L’amo tracta el treballador de la primera hora de company. Els companys són els qui comparteixen el pa a taula. I és que aquest evangeli en el fons està parlant de la relació nova que proposa Jesús a l'evangeli: l’amistat. En l'amistat el temps no importa: tan amics podem arribar a ser d'una persona que fa anys que coneixem, com d'una altra que hem conegut a darrera hora. Un pot tenir vells amics, companys de la infantesa o del col·legi i amics de darrera hora i l’amistat pot ser igualment intensa sense importar la seva durada.
Avui és la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona i de tota la seva província. Anem en rumb de celebrar l’any vinent el vuitè centenari de la fundació de l’Orde posat sota el seu patrocini (1218-2018) que des de Barcelona s’expandí a tot el món. És una de les grans aportacions catalanes al món.  Ja sabeu que tenia com a finalitat la redempció dels cristians captius en terres de l’Islam. Els religiosos pronunciaven un vot peculiar: quedar-se com a ostatges en el lloc dels captius fins donar la pròpia vida per ells si calgués. Milers de captius foren rescatats. Quan arribaven al port de Barcelona tothom volia saber si entre els alliberats hi havia algun dels seus familiars i es podien presenciar escenes emocionants. Els cristians alliberats anaven tot seguit als peus de la Mare de Déu de la Mercè, tot oferint-li les cadenes, signes de tants sofriments i d’esclavatge. Per tal de redimir-los havia calgut un diàleg civilitzat, una transacció pacífica. Preguem a la Mare de Déu que aquest esperit de diàleg i de pacte prevalgui en tot moment entre nosaltres. Els bisbes de Catalunya, dimecres passat, en la nota que van fer pública en el moment que les concentracions al carrer eren més nombroses, ens van animar a tots, especialment als laics cristians “a ser responsables i compromesos en la vida pública, per avançar en el camí  del diàleg i de l’entesa, del respecte als drets i les institucions i de la no confrontació, ajudant que la nostra societat sigui un espai de germanor, de llibertat i de pau.”
Que així sigui.