viernes, 30 de septiembre de 2016

Jeroni, savi i sant

Homilia en la festivitat de Sant Jeroni
Sant Jeroni de la Murtra, 30 de setembre de 2016

Dels quatre pares de l’Església llatina: Agustí, Ambrosi, Gregori i Jeroni, aquest darrer fou l’únic que no va ser bisbe. Nascut cap al 340 a Stridó, una ciutat desapareguda en un lloc proper a l’actual Croàcia o Eslovènia, va estudiar a Roma i es va apassionar amb els clàssics pagans que aprenia de memòria i que copiava. Als 19 anys se’n va anar a Trèveris, una gran ciutat (a l’actual Alemanya) amb l’afany d’aconseguir un lloc en l’administració, però allà se li va revifar la fe cristiana fins al punt que va decidir fer-se monjo. Se’n va anar a Antioquia hi allí va tenir la visió del tribunal del cel que li deia que ell no era cristià sinó ciceronià. A partir d’aquell moment Jeroni es va endinsar en el desert de Síria i va dedicar la seva vida a l’estudi de la Bíblia a partir dels textos hebreus.  Va ser ordenat de prevere als quaranta anys, per tant era ja una vocació madura. Quan va morir en tenia 80, per tant podríem dir que va viure tants anys com a seglar, amb el sacerdoci que confereix el baptisme que com a prevere. Mai no és tard per respondre a la crida de Crist. L’any 382 el papa Damas el va cridar a Roma i li va encarregar de fer la traducció llatina de tota la Bíblia. Va ser una bona elecció perquè Jeroni era versat en llengües clàssiques i en l’hebreu que havia après directament de prestigiosos mestres jueus. Va aconseguir de fer el text llatí de la Vulgata que va esdevenir el text oficial de l’Església llatina. Era un home culte. Encara més, era un home savi. Ell podia fer seves les paraules de la lectura que hem proclamat sobre la saviesa: “La prefereixo a ceptres i trons, i comparada amb ella, tinc la riquesa per no res. Ni tan sols la comparo amb les pedres més precioses, perquè tot l’or del món, al seu costat, no val ni un gra de sorra i la plata no val més que el fang. L’aprecio més que la salut i que la bellesa, i vull que em faci de llum, perquè la seva claror no s’apaga mai.” Nosaltres apreciem la salut, apreciem la bellesa, alguns aprecien molt la riquesa... però sabem apreciar la saviesa? La filosofia és l’amor a la saviesa. Avui els estudis filosòfics són posats en qüestió. Però fixeu-vos un diari com La Vanguardia que publica des de fa alguns diumenges una obra filosòfica, si aneu als quioscs a primera hora aquell llibre ja està exhaurit. Notem també l’èxit d’algunes sèries de televisió que tenen com a rerefons la filosofia. Tot això vol dir alguna cosa: les persones tenim fam de la saviesa veritable.

Tornem al nostre patró. Jeroni va dirigir un cercle espiritual de nobles matrones romanes entre les quals Marcela, Paula i Eustoqui. Va parlar als joves, als esposos, a les vídues, als sacerdots. Estava escandalitzat dels abusos i dels vicis del clergat romà de la seva època. Per la duresa amb la qual corregia els defectes de la classe alta va patir enveges i es va sentir incomprès i fins i tot calumniat a Roma i en morir el papa Damas va a decidir allunyar-se d’allí per sempre i se’n va entornar a Terra Santa.

Els seus darrers 35 anys Jeroni els va passar en una gruta, al costat de la cova de Betlem, actualment en el fossar de l’església de Santa Caterina. Aquelles matrones riques que ell havia convertit amb les seves predicacions i els seus consells van vendre els seus béns i se’n van a anar a Betlem. Volien que Jeroni les continués acompanyant espiritualment. Ens hem de fer càrrec del que significava viatjar aquella època. Amb el diner d’aquelles senyores va construir a Betlem un convent per a homes i tres per a dones i una casa per atendre els pelegrins que arribaven de tot arreu del món a visitar el lloc on va néixer Jesús de Natzaret. Paula, companya espiritual de Sant Jeroni va fundar un monestir d’homes i dones i un alberg per a pelegrins. Per tant podríem dir que Jeroni i Paula foren dels primers hostatgers de Terra Santa. Avui en la nostra pregària tindrem ben present Betlem. Sabeu que el govern d’Israel l’ha voltada de muralles i de passos de control per evitar atacs terroristes. Això ha impedit el trànsit lliure dels habitants i ha limitat els intercanvis comercials i ha provocat una gran disminució del turisme que és una de les principals fonts d’ingrés de la ciutat.

Sant Jeroni i els seus companys i companyes van ser, realment, sal de la terra i llum del món.

Aquest any la festa de Sant Jeroni té aquí un relleu especial pel fet que ben aviat, el dissabte 22 d’octubre, farà sis-cents anys que  el mercader Bertran Nicolau va comprar l’antiga casa de la Murtra, prop de Badalona, on es va establir una petita comunitat de jerònims. Nosaltres avui, laics, sacerdots, diaques que estem al vostre servei som hereus d’aquells antics habitants. En fem memòria agraïda, tant del fundador com dels centenars de monjos jerònims que en el decurs de més de quatre segles van viure entre aquests murs. L’experiència poètica Murtredad a la qual després som convidats a assistir de la mà del Javier Bustamante és un homenatge a aquells homes de Déu que romanien aquí mateix tantes hores en solitud i en silenci i també en pregària comunitària.

Encomanem a Sant Jeroni i a Santa Paula aquest antic monestir, els reposants, els residents que estem al seu servei. Que sigui un far especialment per Badalona, per Santa Coloma, per Barcelona. Encomanem-li també les altres murtres que han sorgit per al món. Aquest estiu jo vaig poder visitar la de Chiu-Chiu, al desert de Calama, el més alt i el més fred del món, a més de 2.500 metres d’alçada. Des de les finestres només es veu desert i allà lluny, els Andes. Però amb ulls de fe, el desert esdevé un paradís i el silenci es torna eloqüent. Als qui en tenen cura els vaig dedicar aquest sonet:





Sonet als murtrans de Chiu-Chiu

Lourdes i Pepe bons sentinelles
del silenci de Chiu-chiu guardians
Vetlleu amb afecte els estadants
com fan en el firmament  les estrelles.

El vent suau xiuxiueja cantarelles
els ocells juganers cerquen els pans
I les ovelles belen uns instants
o concert misteriós de meravelles!

Els Andes retallats ara emergint
són com un teló de fons canviant
que a cada hora ens va acompanyant.

I tu Jesús Mestre vas dirigint
aquesta immensa orquestra silent

que fa que el desert sigui eloqüent

sábado, 24 de septiembre de 2016

Llàtzer i Epuló

Llàtzer i Epuló

Aquesta és la única paràbola de Jesús on hi ha un personatge que porta nom: Llàtzer. Un nom que vol dir: “Déu és la meva ajuda”. I el ric?  Com fa notar Sant Jeroni, el ric no té nom encara que la tradició l’hagi anomenat Epuló, que vol dir senzillament “el que menja molt”. La lliçó és que aquells que pels criteri de poder i de prestigi social es creuen els més importants són anònims davant de Déu i, en canvi aquells que són considerats insignificants i sense nom, són els que tenen valor pel Regne de Déu. Aquesta paràbola és també l’acompliment del Magnificat, quan Maria exulta perquè constata que Déu omple de béns els pobres i els rics se’n tornen sense res. També de les benaurances de Jesús: feliços els pobres, ai de vosaltres els rics. se situa en la mateixa línia.

En algunes pintures romàniques hi apareix el pobre Llàtzer, cobert de nafres. D’aquí deu venir la frase catalana “semblava un sant llàtzer” quan una persona estava plena de nafres. I el nom de llatzeret per assistir als leprosos té també aquest origen. Llàtzer és també una a imatge de Crist: també el Senyor apareixerà en la seva passió cobert de nafres.

El ric porta una vida superficial i el més greu és que té el pobre a la porta i no el veu o no el vol veure... És el drama de la indiferència. Alerta, no ens hi deixem arrossegar. Tot sovint mirem i no veiem... La pobresa no és sols una categoria sociològica. Hi ha moltes menes de pobresa. Hi ha persones mancades d’afecte, de consideració, persones que  se senten molt soles... Qui és el més pobre de la meva família? I de l’escola o de la feina?I de la meva comunitat?

La mort, al final, és el que ens unirà a tots, rics o pobres. El pobre Llàtzer és assumit entre els amics de Déu. Abraham fou anomenat “amic de Déu”, la figura del nostre pare en la fe- és creguda i admirada per les tres grans religions monoteistes: jueus, cristians i musulmans. Potser vol dir-nos que l’ensenyament de la compassió va adreçat a tots els creients. La compassió ha estat comuna a les grans tradicions religioses. L’antic compassió, la indiferència és perversa.

Aquesta setmana he tingut l'ocasió de participar en la trobada interreligiosa de pregària per la pau que s'ha celebrat a Assís i que ha estat convocada pel Papa Francesc i organitzada per la Comunitat de Sant Egidio. Fa 30 anys que es va celebrar per primera vegada al bressol de Sant Francesc una trobada d’aquestes característiques que inauguraven l'anomenat "Esperit d'Assís". Va ser una intuïció profètica de Sant Joan Pau II. Ja aleshores el Papa, com a amfitrió, tenia a banda i banda els principals líders religiosos del món. Encara recordo l'emoció que aquella primera trobada ens va produir a molts. Ja no era sols ecumenisme, era un pas més, diàleg i fraternitat entre totes les religions. 1986 era el mateix any de la nostra ordenació de preveres i aquell missatge de diàleg, de pau i d'universalitat havia de marcar el nostre ministeri. Han passat 30 anys i la societat s'ha tornat cada vegada més plural i multireligiosa. D’altra banda s’han multiplicat els atemptats contra la llibertat religiosa. Les trobades de pregària per la Pau s’han anat celebrant cada any en una ciutat diferent. La trobada d’Assís d’enguany celebrada com la de fa trenta anys a la pàtria de Sant Francesc el pobrissó, va ser saludada amb l’aparició al cel de l’arc de Sant Martí en la cerimònia d’inauguració: l’arc iris, signe de l’aliança de Déu amb el seu poble. Ara ja no eren sols líders religiosos: hi havia delegacions de totes les religions del planeta. Eren 511 representants i 10.000 persones assistents, entre elles intel·lectuals, comunicadors, víctimes de la violència, refugiats... Un bocí de món. Francesc va dir: “només la pau és santa i no la guerra” “Desitgem que homes i dones de religions diferents, es reuneixin i creïn concòrdia, especialment allí on hi ha conflictes. El nostre futur és viure junts. Per això som cridats a alliberar-nos del pesat farcell de la desconfiança, del fonamentalisme i de l’odi” (...) 
Els consells de Pau a Timoteu ens toquen el cor: “home de Déu, busca de practicar sempre la justícia, la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la mansuetud. Lluita en el noble combat de la fe i guanya’t la vida eterna.” No es tracta d’un simple esforç personal. Hem de prendre consciència que és l’Esperit Sant el que ens sustenta enmig de tants combats. Encara hi som a temps! No deixem que es creïn esvorancs entre uns i altres fem que cada dia sigui una nova ocasió per construir un sol món.


sábado, 17 de septiembre de 2016

Xantatge perfecte

Homilia Diumenge XXV de durant l’any (18/11/2016)

Es estrany el dia que els mitjans de comunicació no ens parlen d’algun cas de corrupció o de mala administració dels recursos econòmics. El comentari és recurrent: “no hi ha un pam de net”. Però no podem oblidar que el pensament social de l’Església, basat en l’evangeli i en la tradició, dóna també una resposta a aquests abusos. Tot el capítol 16 de l’evangeli segons Sant Lluc transparenta una idea fonamental: els béns dels quals disposem en aquest món són de Déu. Ell ens els confia perquè els administrem, no sols en profit propi si no també dels necessitats. Un amic, cristià militant, em deia “fixa’t que en aquest món som masovers”. L’expressió em sembla exacta: som masovers perquè només administrem allò que és d’un altre. Som masovers perquè no som propietaris ni del nostre cos, ni de la nostra vida, ni tampoc dels béns que tenim, perquè hem nascut despullats i despullats morirem. Com diu expressivament el papa Francesc: “a la mortalla no hi ha butxaques”. Però a més hem de recordar i hem d’ensenyar a les noves generacions que tot bé material està gravat per una hipoteca social. Sant Joan Pau II a l’encíclica “La sol·licitud per les coses socials” escrivia: “Cal recorda una vegada més aquell principi  peculiar de la doctrina cristiana: els béns d’aquest món estan originàriament destinats a tots. El dret a la propietat privada és vàlid i necessari, però no anul·la el valor d’aquest principi. En efecte sobre ella –sobre la propietat- hi grava una hipoteca social (…) una funció social fundada i justificada sobre el principi del destí universal dels béns”.
Segurament el frau de l’administrador injust feia referència a algun escàndol recent que la gent comentava i que va arribar a oïdes del Mestre. Com que no tenia més ingressos que els del seu ofici només tenia dues possibilitats: anar a cavar o anar a pidolar. Per la primera no tenia forces. La segona li feia vergonya. Opta per una tercera via, un tripijoc:  convoca els deutors de l’amo i els fa rebaixar el deute a corre-cuita. Una vegada han acceptat el frau el xantatge és perfecte: si el denuncien a ell, es denuncien a ells mateixos. Certament Jesús no elogia el frau d’aquell administrador injust. Però reconeix que fou astut en salvar-se de la misèria quan va veure que es quedaria sense feina i sense diners. I s’aprofita d’aquesta habilitat que caracteritza tants fills de les tenebres per donar un consell als qui desitgem ser fills de la llum, és a dir els qui creiem en els valors eterns. (Gomà)
La persona que és fidel en els béns que valen poc, també ho serà amb els de més valor. La fidelitat dels grans moments s’assaja en les petites circumstàncies i eleccions de cada dia. Sant Pere glossarà aquest principi del seu Mestre quan dirà: “Si l’or, que al capdavall perdrà tot valor, ara és provat al foc, la vostra fe, més preciosa que l’or, també ha de ser provada perquè resulti mereixedora d’elogi, d’honor i de glòria el dia que Jesucrist es revelarà.”
De vegades quan a la pregària universal es prega per les autoritats, ens sembla que ho fem per quedar bé, sobretot quan és en una ocasió solemne en que aquestes són convidades. No és així. Ho hem escoltat en la segona lectura: entre aquells que cal pregar l’Apòstol destaca expressament els que regeixen els pobles. Pregar perquè els governants ens ajudin a portar una vida tranquil·la i plàcida. Em direu que hi ha governants que s’han guanyat el menyspreu perquè no han administrat bé el que els hem confiat. Més necessària és encara aleshores la pregària per a ells.

A l’ofertori hem fet una almoina. Cadascú en consciència ha donat allò que creia que havia de donar. El diner no és una cosa vil i impura. El diner és un mitjà de pagament. Serà blanc o negre depèn de l’ús que se’n faci. Molts creiem que “qui remena oli els dits se n’unta”, però alerta, no perdem temps en criticar, siguem bons administrador del diner que passi per les nostres mans, no fos que criticant els que en fan un mal ús, volguéssim tapar les nostres pròpies incongruències.

domingo, 11 de septiembre de 2016

Pèrdues i troballes

Homilia de la setmana XXIV de durant l'any (11/09/16)

En aquest Any de la Misericòrdia, l'Evangeli d'avui és un elogi de l’amor misericordiós de Déu capaç de posar els ulls i el cor en la misèria humana. D’un Déu que surt a l’encontre, apassionadament, de cada ésser humà i busca amb zel aquell que s’ha perdut perquè se l’estima. La paràbola del pastor que ha retrobat l’ovella perduda i la de la mestressa de casa pobra que ha trobat la dracma extraviada, il·luminen molt bé aquesta manera de fer de Déu.  Ja no és l'home que busca Déu: és Déu que surt a l'encontre de l'home, de cada un de nosaltres. L’alegria del pastor i l’alegria de la mestressa de casa, és l’alegria de Déu i dels seus àngels. 

Per això Jesús s’atansava als cobradors d’impostos –moltes vegades corruptes- i altres pecadors i menjava amb ells. Jesús vol menjar també amb cada un de nosaltres, això és l’Eucaristia: “mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi” (Apocalipsi, 3,20). I aquells que s’havien allunyat del bé intuïen que en Ell es trobava la Salvació: una nova manera de viure i d’estimar en plenitud, una vida nova. No els feia res les enraonies dels fariseus i els mestres de la llei.
Em pregunto avui, ara i aquí, si tinc aquest cor misericordiós d’anar a la recerca del que s’ha perdut, aquest zel d’anar a trobar els allunyats de l’Església, de cercar aquells que per mil motius s’han deixat emportar per la riuada de la frivolitat o d’un viure superficial, corrupte o buit.
La nostra vida està feta de pèrdues i troballes. Tota pèrdua sol comportar un dol, tota troballa és un motiu de joia. Amb els anys anem perdent la salut, de vegades perdem els béns o la feina, d’altres perdem a persones estimades, d’altres veiem que membres volguts s’allunyen de la nostra comunitat. La vida ens va despullant de tot, com un arbre a l’hivern... Però Jesús ha vingut a tornar-nos la salut del cos i de l’ànima, ens ha promès el cent per un si estimem de debò i ens ha promès a tots el regal més gran: la vida eterna. I cal que nosaltres  propaguem aquest anunci joiós que es diu evangeli.
Diuen que fa més feliç reconèixer que conèixer. Quin goig quan ens retrobem amb persones que fa temps que no veiem!  Aquella abraçada és una anticipació de l’eternitat. El cel serà un gran retrobament. Com la del pare amb el fill pròdig que torna, per fi a casa.

Els processos són llargs. Els processos personals i també els col·lectius. Avui preguem especialment per Catalunya, pel seu present i pel seu futur. En l’any del centenari de la mort del doctor Torras i Bages, el nostre patriarca espiritual, demanem amb les seves mateixes paraules a la Mare de Déu de Montserrat: “feu que mai no es desfaci aquest poble català que Vós espiritualment engendrareu”. I com feia el poeta Carles Fages de Climent, pregant al Crist de la tramuntana:  “mesureu la tramuntana justa/ que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat”. 

sábado, 3 de septiembre de 2016

Assaborir la vida

Homilia. Diumenge XXIII de durant l’any
Un dels set dons de l’Esperit Sant, el que s’esmenta en primer lloc, és el do de la saviesa. Saviesa ve d’assaborir, de gustar. Només podem assaborir quan vivim a poc a poc. En un món que confon el ràpid amb el millor, avui molts fan l’elogi de la lentitud. El tracte amb les persones, amb els animals, amb les coses vol temps, demana una certa lentitud. Els arbres no creixen estirant-los les branques, si no per dinamisme interior. Tots demanem ésser tractats a poc a poc, amb respecte i delicadesa. Quan anem de pressa ens perdem moltes coses i no ens adonem del que tenim entre mans... Ens ho ha recordat la primera lectura: “si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra, si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans, ¿qui haurà estat capaç de trobar un rastre de les coses del cel?” També en la mateixa línia, al salm hem demanat: “ensenyeu-nos a comptar els nostres dies per adquirir la saviesa del cor”. Comptar els dies vol dir viure fixant-s’hi. Cada dia és com una síntesi de l’existència, llevar-se una naixença, anar a dormir un assaig per a la mort.
Penso en la Isa Solà, aquesta religiosa de Jesús Maria que ha estat assassinada a Haití. Una antiga alumna del col·legi de Sant Gervasi i religiosa de Jesús Maria. Ella sabia que la fam pot portar a qualsevol actuació. Havia portat un centre per amputats i només volia que la recordessin per haver viscut per als altres. Preguem per ella en aquesta eucaristia i donem gràcies a Déu pel seu lliurament.
Jesús a l’evangeli recomana encara dues actituds que són complementàries: aprendre a estimar  i preveure. Aprendre a estimar amb un amor gratuït, abnegat, que va més enllà de l’amor humà. Un amor així no té por d’haver de renunciar, és més la renúncia es fa com allò més natural. L’altra actitud és la previsió explicada en la doble paràbola de la torre i de la batalla. Cal preveure –veure endavant- cal preparar les coses, buscar recursos, simplement perquè no som déus. Això no està pas renyit amb l’obertura a l’Esperit, ni amb l’espontaneïtat.  Quan un viu aquest amor, ja preveu el que l’altra espera de mi.
Tot comentant la carta de Sant Pau a Filemó, el bisbe Joan Carrera escrivia: “l’Església ha de prioritzar l’evangelització de les persones: aquestes, evangelitzades, impregnaran la vida social, de la base al Parlament. Els cristians, eventualment, podran legislar amb sentit cristià. Les lleis, en canvi, no faran cristians. L’apòstol Pau ens ha deixat un exemple clar d’aquesta manera de procedir en situacions de missió. Què més hauria volgut ell que eliminar de l’ordre establert del seu temps l’esclavitud, negació brutal de la paternitat del Déu de Jesús i de la germanor humana. Però calia començar sembrant l’Evangeli. La carta a Filèmon sobre l’esclau Onèsim és un prodigi de lucidesa en aquest sentit, i un model per als cristians d’avui cridats a evangelitzar, és a dir, no a restaurar uns models de vida cristiana que han fet crisi, sinó a tornar a començar”.
Germans, que aquesta eucaristia sigui un tornar a començar.


domingo, 21 de agosto de 2016

Sàvia ultimitat

Homilia diumenge XXI de durant l’any 21/08/16

Antigament els palaus tenien una porta noble, gran i alterosa, per on entraven els notables. I una porta petita i estreta per on entrava el servei. Això passava a moltes cases i també a molts pisos que tenien (i tenen) una doble porta d’entrada: pels propietaris i pel servei. Recordo de petit, al meu col·legi que era així. Els professors, els pares, els alumnes entravem per una porta gran de doble batent. I hi havia una porta baixeta. Cada matí a les cinc sonava el timbre i per allí entraven les dones que anaven a fer la neteja abans de les classes. Vam trigar temps a saber-ho. D’infants no pensàvem que algú havia de fer aquestes feines bàsiques i imprescindible. De vegades, d’adults també ho oblidem... És una imatge ben clara que al banquet del Regne (sovint el Regne de Déu és comparat a un banquet) hi entrarem només per la porta de servei i ens hem d’afanyar a fer-ho. “Una Església que no serveix, no serveix per a res”. El Papa Francesc és portantveu d’aquesta Església servidora i desclericalitzada.
Que boniques i poètiques són les imatges d’Isaïes. Imatges universals que parlen d’afluència de pobles diversos. I el Senyor les ratifica en les seves paraules: “vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud”. En una societat tan multiètnica, quantes lliçons d’autenticitat rebem de persones nouvingudes! Són un estímul en la nostra vivència de la fe, sovint tèbia. Cada eucaristia té també aquesta dimensió universal...
Els últims seran els primers. Una aportació genuïna del cristianisme que ha passat fins i tot a la nostra parla habitual. És savi que tots ens fem últims: només així esdevindrem primers. Ara, hi ha un matís interessant en aquesta ultimitat. Tot cobra una nova perspectiva. Una parlamentària de la transició m’explicava que tenia dos fills, quan va quedar embarassada del tercer va pensar que se li acabaria la carrera política i va decidir avortar. Tenia ja hora reservada en una clínica a Londres. Però aquells dies tenia molta somnolència, i per no ser la riota dels seus companys i de l’opinió pública, va demanar d’anar-se’n a les darreres files del Congrés. D’allí, de l’últim banc ho veia tot amb una altra perspectiva. S’adonava de les negligències i desatencions de molts dels seus companys parlamentaris. I va pensar: “per això m’he de jugar la maternitat?”. Va anul·lar l’hora, va tirar endavant i se li va acabar la carrera política. Un canvi de perspectiva ens pot ajudar a prendre decisions. Fins i tot a canviar de vida.


lunes, 15 de agosto de 2016

Pasqua de Maria

Homilia Solemnitat Assumpta 2016
Un any més hem proclamat l’evangeli de la Visitació de Maria a la seva cosina Elisabet que vivia a la muntanya. Una germaneta de la fraternitat de Foucauld a França, diu: “estic convençuda que Maria no va anar solament a ajudar a la seva cosina Elisabet. Hi va anar per celebrar i compartir que totes dues estaven en estat, que totes dues esperaven un fill, una nova vida.” Quina sana complicitat s’estableix entre dues dones que esperen. Un fill sempre canvia la vida dels seus pares, però en el cas de les mares de Joan el Baptista i de Jesús aquest canvi va ser decisiu.                                     El P. Àngel Briñas, carmelita, superior de la Comunitat de Badalona escriu: “ningú millor que una mare és capaç de generar sentiments de gratitud. La tendresa dels seus gestos, la senzillesa del seu lliurament, el caire incondicional de la seva generositat i el devessall de la sol·licitud envers els fills, són el llenguatge més eloqüent que no hi ha res més noble que l’amor d’una mare. És cert que, sovint els fills viuen aquest cúmul de delicadeses com una cosa natural, sense adonar-se del valor dels petits detalls que quotidianament els prodiga la mare.” Quantes persones veniu aquí a Santa Maria perquè penseu en les vostres mares. Les vostres mares que potser es van casar en aquest altar, les vostres mares que us van portar a batejar, les vostres mares que us van acompanyar en la primera comunió, les vostres mares, en fi a qui vau dir adéu emocionadament sota la volta d’aquesta nau!
En aquell context històric i cultural tan difícil per a la dona, Maria fou valenta, decidida i intrèpida. És evident que la Mare de Jesús no va tenir una vida planera va veure com el seu fill era una senyera combatuda, que va ser perseguit i que va morir clavat en una creu... per això la intuïció popular ha meditat llargament en els seus Dolors, com podem veure plàsticament a la Capella de la Congregació i també a la Capella dels Dolors de Santa Maria de Mataró, recentment restaurada.
De fet el nostre poble és pregonament marià. La Mare de Déu ha entrat en la cultura popular gràcies a les advocacions, tan variades, dels santuaris que li són dedicats, a les dites i exclamacions que encara diuen les persones grans: “Mare de Déu”, “Verge Santa” o  “Àngel a Maria!”. Fa poc parlava amb un amic badaloní. Creient però no gaire practicant. Inquiet per formar-se i per viure la seva fe, una fe que ha anat deixant per manca de referents comunitaris. Quantes persones avui estan en una situació semblant. Han cregut, han practicat però ara tenen molts interrogants...
Em deia aquest amic que ell està convençut de la gran importància que té Maria en la Història de la Salvació. La seva afirmació em va sorprendre una mica perquè normalment les persones més racionals no solen donar gaire importància a la mare de Jesús. Ell sí. Ell creu que Maria és una dona forta, amb una fe treballada que va saber donar a Déu un sí total, irreversible i sense condicions. I aquell sí va ser indispensable per a la Salvació.
Avui contemplem Maria en el seu triomf, en la seva Pasqua, presidint aquest altar. Ens ho ha dit l’Apòstol: tots viuran gràcies a Crist. Maria és alçada com un estendard i un estendard és per ser alçat ben amunt. Maria és ben visible. La podem contemplar en la seva victòria pacífica amb les mans obertes: se la miren tantes dones que encara avui pateixen discriminació, maltractament, opressions de tota mena. Tantes dones discriminades, simplement, pel fet de ser-ho. Se la miren també aquelles que han superat les barreres, que han fet sentir la seva veu, que ocupen altres responsabilitats, que exerciten la seva professió, el seu art, amb enginy i creativitat. Se la miren aquelles que són esposes, mares i àvies abnegades i exemplars: moltes sou avui aquí.  Si el Cel és com una casa gran, i la Verge Maria és l’experta en portar la casa, el Cel no seria Cel sense la Verge Maria. Si Maria és beneïda entre totes les dones, totes les dones són beneïdes també en Maria.
Maria és també símbol i figura de l’Església. El Papa Francesc ha dit, profèticament, que l’Església és una immensa majoria de laics amb una petita minoria de preveres i diaques al seu servei. El bisbe de Roma parla d’una Església que és com una piràmide invertida, on el cim es troba per sota de la base. Per això els que tenen autoritat s’anomenen “ministres” i són els més petits de tots. La paraula ministre efectivament és de la mateixa rel que menor, que minoria... Els preveres, doncs, tenim també un exemple lluminós en Maria de com exercir el nostre ministeri... I també els qui ocupeu càrrecs de responsabilitat ciutadana. I tots en la nostra missió.
L’església catòlica és present des de fa mil·lennis a la ciutat de Badalona. Avui sense les parròquies, comunitats i moviments sense les congregacions religioses que hi treballen, especialment en escoles, sense els voluntaris cristians, sense les Càritas, sense l’atenció a malalts i a difunts, la ciutat es paralitzaria.
Badalona, propera a la gran urbs, però amb personalitat pròpia, amb una llarga trajectòria, té un paper important en la construcció de Catalunya. Algú ha dit que hauria d’esdevenir una ciutat experta en serveis comunitaris, serveis que atenen persones adultes i que desenvolupen programes que promouen activitats de socialització, participació i d'integració social i laboral. El cinquantenari d’ASPANIN, l’associació envers persones amb discapacitat intel·lectual i les seves famílies és per a tots un legítim motiu d’orgull.
No podem oblidar que, com en la visió de l’Apocalipsi, hi ha un drac devorador. Els dels qui avantposen els seus interessos particulars al bé comú, els qui es deixen corrompre, els qui busquen per sobre de tot el poder. Davant del drac, la dona de l’Apocalipsi se’n va al desert, és a dir a la solitud i al silenci més pregons que són els qui permeten veure-hi clar.

Els geganters i tots els qui treballen per difondre la cultura popular, ajuden també a cohesionar el nostre teixit social. Enguany felicitem la colla de geganters per la passada i per tants anys de fidelitat a aquesta cita. Des de fa trenta anys fan ballar els gegants Anastasi i Maria als peus de Madona Santa Maria, Regina de la Ciutat. Que Ella ens beneeixi a tots, grans i petits, perquè siguem capaços de fer si no obres gegantines, sí petits gestos de fraternitat i concòrdia cada dia.